fotos arxiu
Salutacions cordials incondicionals gabellins i gabellines!
Una vegada més i esper que no sigui la darrera, us don les més sentides gràcies per ser-hi i acompanyar-nos per sobre aquestes estranyes turbulències futbolístiques. Sí, ...estimats lectors, no em cansaré de dir-ho i no tinc por en caure amb la reiteració de continguts, però continuam perennes i de cos present informant des de l'estaqueta d'un exili imposat a força de fornal i encruia. Si ho volen així, així ho tendran...que no passin ànsia senyors inútils il·luminats polítics de torn que no ens representen. Sols faltaria! Que vostès es mengin aquest bullit ben calent amb forqueta i ganivet i que li amollin asseguts a l'excusat amb lavativa i una sobredosi de laxant!
Això ja fa colló! Haver d'enllestir aquesta crònica telèfon en mà des de casa meva. Encara sort que la connexió telefònica amb el vicepresident de l'Escolar Bernat Martí és fluida i cordial i, que ell, són els nostres ulls i la nostra veu al partit de torn. Ens sap molt de greu no poder oferir una crònica més profunda i detallada, però és el que hi ha i no hi podem fer res més.
Ja anunciàrem la setmana passada que el Santa Mònica era un dels equips que teníem assenyalats amb vermell. Ens agradava, malgrat el miratge d'un sis a zero inqüestionable, que podia fer que el nostre equip sortís una mica més relaxat del compte. Teníem un mal rècord de temporades anteriors amb gols a l'últim segon i, un conformisme mal entès, poden ser un mal company de viatge. Un equip potent i a tenir en compte dins aquesta lligueta de segona infernal –perdó... volia dir: regional–.
Avui i dins el seu camp, tal ment una capsa de «celtes curts» de grandària inexpugnable, ha quedat pales que és un equip molt mal d'esclovellar. Dins d'aquest camp, segurament, molts d'equips, dels anomenats «gallets» i faran els «colomins» a terra.
Avui l'alineació de l'Escolar i dins el sistema de joc ja habitual ha sigut la següent: n'Alexis «l'aranya del Figueral» sota pals que ha fet molt bones intervencions salvant avui a l'equip d'una derrota segura; en Toni Miquel Fajardo, en Miquel Martí i en Jaume Torres com els «tres mosqueters» centrals; com a pivot i una veritable «assegurança de vida» en Joan Sard; en Javi Pérez «el de les ulleres de sol dels tres sud-americans» per banda esquerra i en Javi Garcia «un ganivet ben esmolat» per banda dreta; al centre de la mitja en Lluís Maia «n'Oliver» i en Dani Sureda «Il Padrino» sempre dins els més destacats; en punta i fregant sempre el gol Edu Flaquer el Pitxitxi de l'equip i el «rei de la samba» i «l'amo... el cavall de bastos» el sempitern veterà Toniet Serapio. Amb una banqueta de luxe: Javi Maia, Franco, Damià, Alejandro Vado, en Cristo i el jove Pablo.
La pressió que exerceixen a sobre l'espai i sobre la pilota ben executada és una arma tàctica que et pot donar bons resultats i un bon grapat de punts. Si el Santa Mònica sap fer qualque cosa bé, aquesta és la pressió. Avui i a causa de les reduïdes dimensions de l'hortet de bledes en forma de camp de futbol, no l'han infringida de manera tan avançada com o feren diumenge passat a Capdepera. Però el resultat d'avui de la susdita pressió sí que els hi ha donat més bon resultat. Malgrat intentar-ho un sense fi d'ocasions, els nostres no han pogut traspassar aquesta maleïda «línia Maginot». Aquest mur granític de les lamentacions dels santificats Moniquers que han fet impossible desplegar el nostre futbol cinc estrelles. Hem intentat sortir jugant amb l'esfèrica controlada des de darrere per enllaçar amb el nostre pivot i seguir cercant les bandes per intentar «engrandir» les lil·liputencs mesures d'un campet de «pin-i-pon».
Els locals s'han avançat al marcador en una jugada, després d'una bona internada per la banda dreta rival, que ha acabat, entrant la pilota per l'esquadra esquerra dins la porteria defensada per un Alexis que ha estat molt atent durant tot el temps que ha durat la refrega. Els nostres, malgrat el dolor que ha significat aquest gol, no s'han amoïnat i han seguit, braons inflamats, remant corretjuts contra el vent i en contra d'un arbitratge que s'insinuava massa permissiu i casolà amb la contundència local.
En una de les poques vegades que l'Escolar ha pogut superar els merlets fortificats del Santa Mònica i, després de trenar una bona jugada d'equip, ha sigut el rei de la samba, l'incansable Edu Flaquer que ha aprofitat una pilota que ha quedat enlairada dins l'àrea per fer una excel·lent i acrobàtica xilena que ha acabat rigorosament al fons de la porteria local. El bot i l'altura ha estat a l'alçada de la categoria d'aquest gran gol.
Després, i de resultes de l'empat, el joc ha embogit una mica i per moments la pilota incontrolada era seva i en altres moments la pilota era nostra. Aquests ajustaments d'estira-i- arronsa ha estat la tònica marcada fins a arribar a un desitjat descans. Podem dir que l'u a u, dins aquesta primera part, es pot considerar com un resultat del tot just.
En el temps de descans n'estaven segurs, o almanco intuíem, que el nostre míster preferit Isma Venera donaria les instruccions necessàries i pertinents per poder doblegar la tàctica i posicionament de l'adversari de la carretera vella de Bunyola. Entre l'entrenador i la qualitat manifesta i demostrada de l'equip verd-i-blanc tot sembla possible.
La segona part ha començat i la podem i volem titllar amb una sola paraula i en majúscules: VERGONYOSA. Un equip del Santa Mònica que, igual que va fer dins Capdepera, però en més sanya i en més mala intenció, s'ha dedicat, protegit i encobeït en tot moment, per una permissivitat insultant d'un àrbitre trelerel·la i pusil·lànime, mancat de la personalitat suficient per impartir una justícia igualitària dins l'esquifit terreny de joc, a pegar potades i colzades a tort i a dret i a tot quan es bellugava als seus voltants. L'únic equip que ha intentat fer futbol ha estat l'Escolar que, malgrat no aconseguir jugar bé del tot, sí que ha demostrat el punt d'honor d'un equip que se sacrifica i ho dóna tot quan té dins el rectangle de joc. A l'Escolar l'hem vist més clar i fresc d'idees i, sabedor en tot moment de què es jugava en aquest partit. Malgrat ser difícil no entrar al pedaç vermell de violència que ha enarborat constantment i desafiant el Santa Mònica, faltant vint minuts per la conclusió del matx, l'àrbitre, persona indigne d'aquest de portar aquest nom, incomprensiblement a tret la segona targeta groga a en Javi Pérez. Si un no era poc, si ha afegit en Dani Sureda que, cansat de rebre el que no està escrit ha sortit malferit i plorant d'impotència del camp de futbol. Molt malament pintaven les coses per un Escolar que no donava el partit ni per perdut ni per empatat. Els nostres jugadors, disconformes del tot, en volien més i no es conformaven amb un sol puntet. Ha sigut a l'últim minut, a l'últim alè i a l'última ranera quan en Javi Maia «guant de seda», d'una falta directa a fora l'àrea a col·locat el cuiro per l'angle a on les aranyes i fan el seu nieró: l'esquadra. El gol ha estat increïblement celebrat per tots els integrants de l'equip, que incrèduls, es pessigaven les galtes, pensat que tot allò en vers de ser realitat, tan sols era un miratge.
Victòria difícil però, més que merescuda enfront d'un rival aferradís com una paparra. Una victòria que eleva més, si encara cap, la moral i l'autoestima d'un equip que es dirigeix tot dret a un ascens que cada partit sembla ser més a prop i més assequible. Tornar a destacar la gran feina realitzada per tot l'equip que treballa i lluita molt ben conjuntat.
La setmana que ve ens jugarem el llautó davant i a casa del Binissalem. Serà un partit dels complicats que es jugarà entre setmana, més concretament el pròxim dimecres. Aquest dissabte tornam a dormir com a líders encapçalant la taula classificatòria, perquè l'Andratx encara no ha jugat el seu partit corresponent a aquesta jornada. Sent així ens tornarem, si el temps i les autoritats o permeten, a llegir molt prest. Senyores i senyors... fins aviat!
