Escolar 3 Bunyola 1

foto arxiu

Salutacions cordials insignes lectors de Cap Vermell. Segon partit seguit des d’un exili futbolístic forçós i forçat a la vegada, que és tan incomprensible com absurd. No volem, de cap de les maneres semblar grossers ni xarons, però a aquestes alçades del partit i de la lliga, que ens titl·lin de malparlats ja ens és del tot igual. Avui escrivim aquesta crònica, calçons baixos i com a ciutadans d’una categoria de molt dubtosa qualificació. Acotats, cul amb pompa i amb la vaselina preparada, des de les latrines d’aquest camp de concentració en què les nostres digníssimes autoritats han convertit la nostra petita i bella Roqueta. Furtats dels nostres drets i llibertats més elementals, ja esperam amb els calçons baixos que quan vulguin i es dignin ens donin per on més amarga el cogombre. Després d’ahir amuntegar-se com a xotets de cordeta més de cinc mil persones amb mascareta a una prova de laboratori soviètic dins un pavelló cobert a una Barcelona (la pela és la pela- aquesta és la qüestió) on els casos de Covid-19 vessen raig seguit. De veure iracunds, amb les nostres venes del coll que semblen mongetes verdes a punt de fer un bon tro d’inflamades que estan, com als camps de tercera divisió, als partits de futbol sala, als partits de vòlei, als partits de bàsquet, als partits de la pedrera i a les partides de bolles que juguen els al·lotets pels caps de cantons sí que es poden disputar amb un públic carregat de seny. Però, als camps de segona regional, hi ha un aire que ja no és lliure, seguim vetats per un govern de la «senyoreta Pepis» més papista que el Papa de la Roma més catòlica apostòlica i romana. Aquest diumenge i a aquest partit hem pogut veure com un nombrós i castigat públic gabellí i de Bunyola ha pogut gaudir d’aquest partit des de l’esplanada de l’aparcament nas i galtes esclafades a les reixes que envolten el municipal d’esports de Capdepera com vulgars i esquifits empresonats. Sols ens faltava el pijama de retxes! –temps al temps... val més no donar idees–.

Ja he parlat massa del que no hauria de parlar gens i, de futbol, que és el que ens competeix i ens agrada a aquesta fulla, encara no he dita ni pruna. Anem per feina que si no el «forner ens encalçarà amb la pala». Partit que no ha sigut vistos i en el que no hem pogut gaudir del típic excels futbol a què ens té acostumats el nostre Escolar. Els bunyolins ferits i cuits del resultat del passat diumenge han vengut disposats a posar molt difícil les coses al nostre equip. No debades, al minut tres de la primera part, el Bunyola, d’una manera incomprensible, ha fallat una claríssima ocasió de gol que hagués posat en avantatge als visitants. No ha sigut al minut tres, però sí, al minut cinc, quan el número catorze, lliure de qualsevol marca i amb tot l’espai del món, ha engaltat un encertat tir llunyà –massa llunyà diria jo– que ha entrat intencionat per tota l'esquadra de la porteria defensada per un Alexis impotent per arribar a la pilota i que sols ha pogut mirar com entrava fins a impactar amb la xarxa. Malament es posava el partit, i més, quan la pressió que exercien els vermells impedia que els verds juguessin amb comoditat, des de la nostra defensa fins enllaçar amb la nostra línia de quatre mitjos. Amb quatre estires i arronses els verds han començat a donar senyals de que eren allà, sabates ben fermades, per arreglar aquell desgavell bunyolí. De mica en mica, fora jugar bé, però encoratjats, han anat imposant la seva pegada. Han sigut a tres tretes de cantonada, quasi seguides, on després del corresponent impàs per veure qui arreplegava la propietat de la pilota; n’Edu Flaquer, molt llest i molt ben col·locat ha fet tres gols de tira: un rere l’altre i un ben igual que l’altre. Un «hat-trick» que ha retornat de bon de veres les il·lusions a un respectable que ha aplaudit al brau i abnegat jugador gabellí. Amb el tres a u favorable els jugadors verds-i-blancs han estabilitzat el partit arribant al descans pletòrics i amb els jugadors bunyolins que no s’acabaven de creure la reacció i remuntada dels locals.

Al descans, els allà congregats, ens fregàvem les mans pensant que la represa seria, talment, un «desfer calça». Però no! No ha sigut així. L’entrenador del Bunyola, fora tenir res a perdre, ha enviat de cap endavant als seus jugadors, que amb un tres i no res, s’han fet els propietaris de la iniciativa de la pilota i d’un joc molt mal garbat. No és que desplegassin un joc de pissarra ni fessin un ou de dos vermells amb les sabates de futbol, però sí que ens han fet ser-hi i, que la nostra mitja i la nostra línia de tres centrals –sobretot en Miquel Martí que avui ha estat una vertadera assegurança de vida–, s’empressin a fons.

Així com anava passant el temps el Bunyola ha estat capaç d’embotellar a un Escolar que malgrat les envestides no passava gaires dificultats. Sols febles i comptats contraatacs han estat les ungles que ha mostrat un desajustat Escolar arribant a la porteria visitant amb molt pocs efectius. El Bunyola, impotent per adreçar un partit que els fugia dels peus ha començat a jugar una mica brut i a pegar quatre potades de mul somerí. En Dani Sureda i en Joan Sard han sigut uns dels jugadors més malmesos en aquest sentit. Quan esperàvem els canvis, ja que avui gaudíem d’una banqueta de luxe –Vadó, Juanlu, Lluís Maya, Javi Maya i Damià– l’entrenador local ha donat entrada sols a dos jugadors per refrescar l’equip. En Lluís Maya que ha donat una mica més d’alegria a la nostra línia de mitjos i en Damià, que a falta cinc minuts pel final del partit, ha passat a formar part d’una defensa de quatre jugadors, per així amarrar un resultat del tot just.

Avui ens han agradat, a més d’en Miquel Martí, n’Edu Flaquer que, com sempre ha estat la salsa de totes les amanides; en Joan Sard, molt solvent i encertat al joc aeri, i en Dani Sureda, un vertader pispador de pilotes i canalitzador de l’atac gabellí amb la pilota aferrada amb cola als seus peus. Els altres, fora cap tipus de dubte, també han sigut allà a on tocaven ser. Tots plegats han guanyat un partit que sobre el calendari semblava de pinyol vermell i de pebre coent. L’empat del nostre perseguidor més immediat, el Port d’Andratx, ha fet que els nostres, tornin a encapçalar, merescudament i meritòriament en solitari, la taula classificatòria d’aquesta, injustament injuriada, segona regional. La següent «eliminatòria» serà contra els difícils estudiants del Santa Mònica i veurem si mentre, els qui cobren molt per pensar, són capaços de pensar com sortir-ne de tot aquest entremaliat repressiu. Ara el que no sé, i em té nito, és si Edu Flaquer s’ha emportat la pilota cap a casa seva o no...

No sé quant, però molt prest, si abans no en manen a callar, ens tornarem a llegir per aquestes contrades d’un Déu que no es creu el ve veu. Bona setmana!