Bona part de la tradició dimoniera de Mallorca prové de la dualitat configurada per sant Antoni i el dimoni. És cert que tenim moltes altres cites amb el dimoni, com la dels cossiers (En Banya Verda, el dimoni de les festes de Sant Bartomeu de Montuïri n’és un exemple). També el dimoni compareix a les temptacions de santa Catalina Tomàs i, per tant, participa activament a la processó de la Beata de Santa Margalida. La Mare de Déu del Socors apareix amb un garrot en acció de pegar o de fer fugir un dimoni que se’n vol dur a l’infern un nin polissó. Alerta! que si volem evocar el dimoni primigeni, Llucifer, l’àngel caigut, el trobarem a la iconografia de sant Miquel, l’arcàngel guerrer.  A Mallorca també tenim representacions demoníaques en l’escena de la Psicostasi... Sí, sí: quan sant Miquel pesa amb una balança les obres bones i les dolentes de cadascú, el dimoni fa trampa i posa la mà al plat de les males accions per llançar l’ànima cap  l’infern! 

Sant Antoni Abat visqué a la Tebaida, al baix Egipte, als segles III i IV. Féu vida de penitència en la soledat d’una cova del desert on, segons la tradició, el dimoni el temptava constantment. El Fèlix de Meravelles de Ramon Llull en parla: “Un sant religiós estava en oració en la qual lo dimoni lo temptava de luxúria”. Finalment, un escamot de dimonis l’assaltaren de nit i li pegaren una pallissa de ca. La nit següent, els dimonis retornaren a la cova, convertits en mosteles, per reobrir-li les ferides. Però, la Providència divina envià un bram de llum a la cova i va esglaiar els diables, els quals fugiren amb la coa entre les cames i no comparegueren mai més.

La poderosa fama del protector del bestiar en terres mallorquines i l’escenografia espectacular de les temptacions diabòliques antonianes feren que la cara maligna del dualisme bé/mal fos encarnada per aquests éssers demoníacs.  Són destacables les pintures de les temptacions de l’església de Sant Antoniet de Palma, les rajoles de l’església parroquial de Porreres, o les pintures de l’església parroquial d’Alaró, on un porquet de sant Antoni mossega la cama d’un dimoni i on una diablessa –amb banyes- tempta el sant ermità. E manera similar s’expressa la pintura de les temptacions de Sant Antoni de l’església parroquial de Sencelles.


El dimoni de les temptacions de Sant Antoni (retaule del Corpus Christi de la Seu de Mallorca)

Segons la tradició, l'origen del dimoni que apareix en moltes de les representacions de sant Bartomeu, es deu a la victòria d'aquest sobre el déu Astaroth, dit també Astarté, a Armènia. Quan sant Bartomeu va demostrar que Astaroth no era cap déu amb poder curatiu sobre els malalts, de la seva estàtua va sortir un dimoni negre lligat amb cadenes que va confessar l'engany a què tenia sotmesos els armenis i que havia quedat encadenat com a conseqüència de la predicació de sant Bartomeu, apòstol del Déu vertader.

La imaginació popular atribueix al dimoni forma corpòria, i el considera molt lleig, pelut, de color negre, vermell o verd, amb banyes, llarga coa, ales de rat-penat i potons de boc. Pot adoptar diferents fesomies per no ésser reconegut i poder temptar més fàcilment. Les bruixes i els bruixots mallorquins feien sortir el dimoni amb un Llunari, llibre malèfic que s’havia de llegir al revés; a Santa Cirga de Manacor, d’aquesta manera, “feren sortir el dimoni (Jesús! Sant Antoni!) en  forma de boc”.

Hi ha moltes categories de dimonis; la tradició culta identifica quatre dimonis majors: Llucifer, Belcebú, Satanàs i Barrabàs.   També tenim el dimoni gros (En Banyeta, En Barrufet) i també un dels dimonis més importants, el dimoni cucarell, del qual es canten cançons humorístiques: «El dimoni cucarell | va néixer en temps de magranes; | sa mare tenia ganes | de tocar-li es clotell». Els dimonions són esperits inferiors als quals s'atribueix forma corpòria petita i funcions de servitud respecte dels dimonis majors.  Una de les castes inferiors de dimonis és la dels dimonis boiets, als quals els mallorquins no atribueixen funcions de temptadors ni malifetes terribles com als dimonis majors, sinó que els considera uns esperits inquiets, d'una gran activitat, que no poden estar aturats mai i que, o fan entremaliadures i trencadissa, o han d'estar fent feina d'encàrrec, que ells es cuiden prou de demanar contínuament. 


El Dimoni Gros (Rondaies mallorquines)