“La ilusión es sagrada y bella, aun cuando las ilusiones puedan ser ingenuas o vanas”.  Dios. Olegario González de Cardedal. Salamanca 2004. p. 146.

El perill de una utopia és quedar-se en  un crit alliberador de energia interior que dóna satisfacció i programa exemplar.

Quan manca una programació serena i realista es queda com bombolles de sabó.

Conté l’engany de fer de l’autor un promotor enganyós sobre tot per a ell mateix. El resultat acaba sent un escrit que els anys esborren de la memòria.

Una barca sense un destí concret perdrà el temps dins la mar, o quedarà sols en un entreteniment.
Un crit de utopia suposa energia intensa, continguda, que un dia esclata com  un volcà. Els morts no fan menció de res. La energia surt de cada un segons és ell per dedins.

El temps tot ho canvia, ho compon o ho acaba de espenyar.

Analitzar el seguiment de un crit utòpic a lo llarg dels anys pot convertir-se amb un anàlisi profitós de una experiència o de una vida.

Concretar una utopia suposa discernir entre totes les propostes quina és la principal o la més possible; sobre tot aquesta. Cal tenir els peus en terra. I no sols els propis, també se necessiten els de altres.

Els creients ve un moment que arribam a ser plenament conscients de que “Déu maneja el cor del faraó”. Aquesta fe és el fanal necessari per entrar dins el cor i les tenebres de tota vida humana.

Amb aquesta llum, les utopies queden molt enfora, canviades i millorades.

La diferència entre el programa i el que de fet se ha arribat a terme és sorprenent. Queda un bassó o fil conductor que de alguna manera té que veure amb el crit utòpic inicial, però poca cosa més. “El hombre propone y Dios dispone”.

La utopia es queda com una font de humilitat i també de conhort gràcies al perdó de Déu, que mai falta.

Crec que en totes les utopies de aquest gènere mai falta de una o altra manera la meta de la llibertat. Jo crec que és un punt fonamental, que per aconseguir-la de veritat hem de pagar un preu ben alt, però que val bé la pena.

La fe que ens descobreix la companyia del Pare i del Fill i de l’Esperit des de abans de néixer cada un de nosaltres, es converteix amb un criteri just i segur, a la hora de entendre bé el sentit dels anys que hem viscut en aquest món.

Descobrir aquesta gran veritat provoca un goig tan profund i vertader que es donen per ben rebuts tots els canvis, contratemps i novetats que els anys han presentat. De tal manera és aquesta una veritat que si ens donassin a triar entre la utopia programada i el camí que de fet hem viscut, crec que (jo al manco) no ens quedaríem amb el programa nostre sinó amb el que de fet hem viscut. Donem gràcies a Déu per haver conegut el seu Fill i tenir l’Esperit de Déu. 

“Beneeix al Senyor anima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom,´
no te oblidis mai dels seus favors. 

Ell et perdona les culpes
i et cura de tota malaltia
i et corona d’amor entranyable;
et sacia dels bens que desitjaves
i tu et rejoveneixes com una àguila”.

 Ps. 103, 1-5.

Llorenç Tous  22/10/2022