ELECCIONS DEL DIA DE L'ÀNGEL
28 ABRIL 2019
Si es dona alguna diferència entre un govern
i una banda d’atracadors és perquè s’ha de suposar
que hi ha un compromís per part dels governats.
S. T. Coleridge
Aquest diumenge 28 d’abril, han tingut lloc les catorzenes eleccions al Congrés de Diputats i al Senat de la democràcia borbònica. D’ençà del 2008, el rerefons de les eleccions és la crisi financera que va fer entrar en metàstasi contaminant, entre moltes altres coses, les institucions polítiques i la percepció que d’elles tenen els electors que, a partir dels comicis del desembre del 2015 venen modificant els resultats electorals i donant entrada bàsicament a dos nous partits que es presenten com a renovadors de la vida pública.
A Capdepera, on la suma dels vots vàlids emesos del PSOE i del PP estava per sobre del 80%, des de les eleccions del març del 1996, al recompte del 2015 sumaren la meitat de les paperetes, i els nou vinguts, PODEMOS i C's resquitllaren el 36%.
Bona prova de la inestabilitat política va ser la nova convocatòria d’eleccions passats sis mesos de les anteriors. En aquesta ocasió, els partits tradicionals recuperen un 6% dels vots i els regeneracionistes l’incrementen un 4%, tot a costa dels «palmeros» i del fitxatge de MES com a gregari de luxe per part de PODEMOS.
La inestabilitat continua materialitzant-se en la primera moció de censura guanyada per l'oposició, fet que va dur el PP i C's a obrir la caixa dels trons i a una nova crida a les urnes transcorreguts 29 mesos de l’anterior.
Tot aquest bull no es tradueix en masses d’electors enfervorits acudint tumultuosament als col·legis electorals, més aviat succeïx el contrari. La participació ha disminuït de mitja un 10% en les ultimes cinc convocatòries, en comparació amb el període 1977-2004, tot i que ara la participació ha augmentat en un 4,01% respecte al 2016. En la mesura que l’abstenció és un signe de manca d’integració social, aquesta avisaria de les dificultats per a assimilar les darreres fornades d'immigrants. I, com a signe de dèficit de capital social, ens posaria sobre avis que estam en una comunitat que eixampla les diferències culturals, socials, professionals i econòmiques entre dos grups cada vegada més diferenciats, amb totes les conseqüències de convivència que això comporta.
Huston te un problema i la democràcia també, convèncer els votants que és en l’únic règim que quan truquen de matinada sempre és el lleter. El curt i terrorífic segle XX ens hauria de servir de lliçó.
Perduda la confiança mútua entre electors i polítics, correm el perill, com veié Coleridge, que els primers vegin als segons com una casta dedicada als seus negocis i els segons considerin els primers com una massa líquida manipulable, d’aquí que s’exercitin en les «shitstorms».
En aquesta edició, l’artista convidat ha estat VOX, que ha aconseguit el 6,9% dels vots, destrossant un PP que perd més de la meitat dels suports respecte al juny del 2016. PODEM, en aquesta ocasió en solitari, perd un 8,44% de les paperetes que van bàsicament a ARA-MES-ESQUERRA. CIUDADANOS guanya un 3,2% i entra el PI amb un 3,1% dels vots. El victoriós, el guanyador d'onze grand-slam sobre catorze, l'imbatible, una vegada més és el PSOE.
Les eleccions han anat una monada, les forces vives i els medis de formació de consciència de masses es mostren ufans per l’absoluta normalitat amb què s’ha viscut la jornada electoral. Ja ho diu el savi, si de les eleccions la gent en sortís empoderada no serien cap festa i no ens les deixarien celebrar.
