Què ha de passar perquè la ciutadania reaccioni? Quants d’escàndols s’han de destapar encara? Quants de polítics han de ser desemmascarats? Quantes mentides estan disposats els ciutadans a seguir engolint sense dir ni mu? Quanta manipulació de les institucions? Quant desvergonyiment i gens dissimulada supèrbia per part dels qui ens governen?

Com és posible – ens preguntam – que continuïn dient-nos mentides de forma tan descarada? Quin temps més ho haurem d’aguantar, això que als ciutadans se'ns tracti d’imbècils? Quan deïxaran, els polítics d’aquest partit, de veure Espanya com si fos la seua exclusiva i particular possessió? Quan aprendran a conjugar els verbs “dimitir” o “destituir”, com es fa, i per molt manco, a altres indrets?

** Diuen, comenten i han escrit que els hotelers es resisteixen a assumir l’apujada salarial reivindicada pels treballadors. Sembla ser que l’augment del preu dels iots, dels “Porsche” i “Lexus” fa inassumible per a la patronal qualsevol augment salarial. I què fa el partit que pretén ser el relleu del que ens governa? I, aquí, a casa nostra, els qui governen?

** Perquè, fixau-vos, amb Son Espases, hospital de referència, el qual – plagiant les paraules d’un company nostre – funciona, a l’àrea d’urgències, com una excel·lent planta de garbellament, on els malalts que superen la prova de 20 hores en una llitera estan preparats per a sobreviure a qualsevol malaltia. La gestió burocràtica del seu ingrés en el centre sanitari és més lenta que el procés de curació. Quan aconsegueixen ser atesos, ja s’han oblidat del malestar que els va portar a l’hospital, per a contreure qualque malaltia nova. I, a sobre, els manca haver de pagar el pàrquing.

A la sanitat pública, els pacients mai no tenen raó. El govern els tracta com si traguessin profit d’un sistema universal i gratuït. El País Basc, gràcies a la generositat dels malalts mallorquins, té una despesa de 1.600 euros anuals en sanitat, en front dels 1.200 euros que a Balears garanteixen la manca d’atenció a Son Espases.

……………………………………… VAÏXELL………………………………..

En Pep té una cama i mitja amb orígens a Sóller. L’altre dia fou present a l’acta d’agermanament de l’esmentat poble i el de Port Vendres, francès. Allí es va assabentar que aquesta darrera localitat i la ciutat de la vall dels tarongers impulsaven, actualment, la restauració d’un vaixell històric mallorquí. En Pep, immediatament, se submergí a Internet i va descobrir una entrevista de l'11 desembre de 2007 relacionada en l’esmentat vaixell, de nom Miquel Caldentey , que aleshores tingué com a protagonistes l’historiador Josep Terrasa – de qui darrerament hem sabut que ha presentat un llibre sobre “espiritisme” – i Jaume Rosselló, un periodista gràfic de Ciutat, que sent passió per la mar.

Si no fos perquè, una servidora, na Maria, tenc les dues cames arrelades a Capdepera, tot i no viure-hi, m’hagués passat per alt l’antecedent sobre el Miquel Caldentey, que sembla, segons em confirma la meva mare, Antònia (“Funtilla”, per a més senyes), que aquest era el nom d’un potentat gabellí que, juntament amb un tal Joan Moll, també amb Joan March, i així mateix amb un altre, Joan Marro, copsaren amb els vaixells Esperança, Sant Josep i Sant Bartomeu, a nivell d’armadors, les demandes energètiques de Catalunya, que aquí es traduïen en l’exportació de llenya.

Hem volgut, ambdós, deixar constància dels fets coincidint, com s’ha dit, amb l’agermanament de Sóller i Port Vendres i constatant que, quan ma mare així m’ho va dir, realment la figura de Miquel Caldentey “Creu” fou, a la tendra edat de 20 anys, un “home de palla” de la Transmediterrània del financer Joan March.

Fins aquí, idò, el barrejadís d’aquesta entrega (com és habitual fent un mesclòrum de matèries), sempre obertes, a la participació de qui ens llegeix. Fins a la propera…

Pep Moll-Maria Juan