ARTICLE WATERMAN
Als amics SN
A A l’any 2015 no hi ha mundials de futbol ni olimpíades ni tan sols eurocopa, l’espectacle del 2015 són les eleccions. Ja han començat a escalfar l’ambient diversos reality shows pels quals desfilen polítics, enquestes electorals, creadors d’opinió, periodistes, emmerdeurs, politòlegs, venedors de loció per fer créixer el pèl, economistes, sociòlegs i l'entranyable parella còmica Inda-Maruenda. Per a complir com a bons ciutadans, estar informats i votar amb coneixement de causa, ens hem d’empassar tanta retòrica i acabar tenint mal de cap? No. Absolutament no. Sempre ens queda la drecera Hirschman.
A A “Retòriques de la intransigència” s’expliquen tres tesis sobre el comportament dels grups en litigi en èpoques convulses, que són totes. Així tenim la de la “perversitat”, que diu que tot intent de modificar la realitat en una determinada direcció acabarà per portar-nos al lloc oposat. La retòrica dels partidaris del canvi es basa, per contra, en presentar-se com a enginyers socials que ho tenen tot baix control.
U Uns creuen que la història juga al seu favor i tenen el progrés per una llei dinàmica que explica la història. Els altres pensen que la naturalesa humana és estàtica i tot intent transformador inútil. Moguts per la prudència, els polítics seguidors de la tesi de la futilitat modificaren l’article 135 de la Constitució espanyola a fi de vèncer la temptació, sobretot en període electoral, de proposar polítiques socials que tan sols no resoldran els problemes sinó que fracassaran miserablement.
I Iniciar reformes, encara que idealment desitjables, implica posar en perill conquistes consolidades, segons l’argumentari dels partidaris del “status quo” i per tant no paga la pena corre “riscs”. “Guardem amb pietosa gratitud la flamarada de la genuïna llibertat, aquest foc del cel, de la qual la nostra constitució és el sagrat dipòsit, i no sollem, per l'eventualitat de fer-la més intensa i més radiant, la seva puresa, ni ens arrisquem que s’extingeixi”. Aquestes paraules, paradigma de la tesi del risc, assumides pels creients en la immutabilitat de la Constitució espanyola, foren pronunciades per un diputat liberal anglès a principis del segle XIX en defensa de l’anglesa.
E Els Casandres veuen els perills de la inacció tan grans, enfrontats a la realitat catastròfica que perceben, que la mobilització a favor del canvi minimitza els possibles “riscs”. Els nouvinguts a la política, partidaris de fer cau i net, renuncien a una anàlisi dels darrers quaranta anys i estan més que disposats que la criatura corri avall per l’albelló juntament amb l’aigua bruta.
A Aquestes retòriques, que sovint es presenten embolcallades de ciència social, no són més que ideologia espúria al servei dels interessos d’uns i altres, apta per a la caça d’incauts i per a absurdes especulacions que amb tanta gràcia i èxit parodien els Inda-Maruenda.
E En aquest canvi de cicle polític que s’ha de materialitzar al llarg de la cursa electoral del 2015, tots els actors segueixen fil per randa el guió exposat per Hirschman al 1991, pel qual ja podem endevinar les peripècies dialèctiques d’uns i altres, estalviar-nos la xerrameca i seguir amb els nostres assumptes, cadascú amb els seus. Ningú pot dir que Albert O. Hirschman no sigui un benefactor de la Humanitat.
/ //llucià rinyon//
