En els últims anys, la celebració de la festa de Tots Sants ens acull amb dies assolellats, amb jornades primaverals d’aquelles que conviden a la passejada. I enguany no ha estat una excepció. Això, una vegada més, ha permès que el cementeri lluís magnífic, amb l’ornamentació floral pròpia d’aquesta festa sumant-se a una climatologia força amable. El temps de què hem gaudit aquest 1 de novembre ens ha permès transitar relaxadament pel recinte mortuori.

 

Com feim cada any, hem anat al cementeri a primera hora, quan els més matiners comencen a endreçar tombes i panteons. Una hora, cap a les 8, on la pau del recinte és gairebé absoluta i en què a penes s’escolten passes que rompin un silenci transparent com la jornada. A  més, s’ha de dir que el cementeri, a aquesta hora, ja presenta el seu millor aspecte, tota vegada que la majoria de gent té el costum de deixar tombes i nínxols perfectament arranjats la jornada precedent.

 

Posteriorment, cap al migdia, hi hem anat per segona vegada, quan la presència de visitants ja era prou nombrosa. El flux de gent, constant però sense aglomeracions, ja no decauria al llarg de la jornada. A les 4 del capvespre, el rector Antoni Amorós ha celebrat la missa habitual d’aquesta jornada, amb presència de nombrosos fidels.

 

Així, un any més, seguint la tradició, entre tots hem escrit una nova pàgina del llibre de la vida al costat dels morts. Hem anat al cementeri i hem recordat els que ens precediren en el pas per aquesta existència terrenal, fent present, d’aquesta manera, la nostra condició d’éssers humans, en tant que capaços de lligar la vida a la mort i d’assumir una existència efímera.