Una memorable intervenció
que ja forma part dels annals de Cap Vermell.
que ja forma part dels annals de Cap Vermell.
A continuació, també podeu llegir les seves paraules i reflexionar-hi.
Bon vespre,
en primer lloc volia dir que, a mi, que no m’agrada fer comèdia, m’he vist damunt aquest escenari local un parell de vegades aquest darrer any. I vos deman disculpes per això, perquè ni som cap artista ni cap comediant, encara que a vegades faci riure com un pallassu.
Aquesta vegada el que m’ha obligat a pujar aquí dalt, és la presentació de l’Anuari Cap Vermell. Però no és que Cap Vermell torni a editar-se en paper, no. És la publicació d’un anuari del que ja s’ha publicat a la versió digital que fa un any i mig va substituir l’edició en paper. És, per tant, una publicació nova de trinca.
I jo que vaig assistir a primera fila al seu primer neixement, allà per l’any 80 d’un dels segles més curts de la història i malgrat tot el més criminal, vos he de confessar que me fa una mica d’il·lusió veure sortir aquest nou Cap Vermell de les cendres digitals, talment com si fos una nova Au Fènix que ve a rescatar-nos d’un dels molts naufragis als quals hem hagut d’assistir, tant si ens agradava com si no.
Si una cosa és Internet és un allau d’informació que ens cau al damunt com una calabruixada. No és una pluja fina que alimenta la terra. Són rocs i rocs de gel que destrossen la collita que s’havia sembrat amb tant d’esforç.
I tampoc és el silenci ni la reflexió. I d’això vos volia parlar un poquet. Perquè jo, que des del mateix any 80 del qual vos he parlat abans, estic envoltat d’ordinadors, que faig surf a la cresta de l’onada digital des de ben jovenet, que he estudiat tota una carrera universitària sense tocar un paper, que tenc tota la música que m’agrada en un aparell així de petitet, vos he de confessar que necessit una mica de reflexió, una mica de silenci, una mica de pau per veure passar el temps en calma, per sebre que passa el temps, que les coses s’esvaeixen per no tornar mai més i, també, necessit respondre a qualque per què que vola sobre el meu cap des de temps immemorial.
I per això hem ideat aquest pla: per obligar-nos a reflexionar. Editar un anuari per convertir la calabruixada en pluja fina que alimenti el nostru cervell i el prepari per fructificar.
És un pla sinistre i maquiavèl·lic, com ja podeu comprovar, i, a més, és un regal, perquè això no té preu.
I no té preu, perquè aquest paper que vos oferim és subversiu en un doble sentit: primer perquè obligarà a pensar, a reflexionar sobre la marxa del nostru poble i pensar és el primer esglaó per canviar les coses i, potser, per millorar-les. I segon, perquè hem posat el preu de venda per sota del preu real, amb la qual cosa subvertim les lleis del mercat, les lleis del capital, aquesta nova religió que ens han imposat i que també ens ha caigut al damunt com una gran calabruixada que ha deixat el nostru territori fet malbé i la nostra cultura sota mínims, i amb la incertesa de no sebre si qualque dia podrem tornar a començar.
I el primer pas per tornar a començar és voler fer-ho. Noltrus l’hem fet, a aquest primer pas. I ara, si voleu, vos toca a voltrus.
en primer lloc volia dir que, a mi, que no m’agrada fer comèdia, m’he vist damunt aquest escenari local un parell de vegades aquest darrer any. I vos deman disculpes per això, perquè ni som cap artista ni cap comediant, encara que a vegades faci riure com un pallassu.
Aquesta vegada el que m’ha obligat a pujar aquí dalt, és la presentació de l’Anuari Cap Vermell. Però no és que Cap Vermell torni a editar-se en paper, no. És la publicació d’un anuari del que ja s’ha publicat a la versió digital que fa un any i mig va substituir l’edició en paper. És, per tant, una publicació nova de trinca.
I jo que vaig assistir a primera fila al seu primer neixement, allà per l’any 80 d’un dels segles més curts de la història i malgrat tot el més criminal, vos he de confessar que me fa una mica d’il·lusió veure sortir aquest nou Cap Vermell de les cendres digitals, talment com si fos una nova Au Fènix que ve a rescatar-nos d’un dels molts naufragis als quals hem hagut d’assistir, tant si ens agradava com si no.
Si una cosa és Internet és un allau d’informació que ens cau al damunt com una calabruixada. No és una pluja fina que alimenta la terra. Són rocs i rocs de gel que destrossen la collita que s’havia sembrat amb tant d’esforç.
I tampoc és el silenci ni la reflexió. I d’això vos volia parlar un poquet. Perquè jo, que des del mateix any 80 del qual vos he parlat abans, estic envoltat d’ordinadors, que faig surf a la cresta de l’onada digital des de ben jovenet, que he estudiat tota una carrera universitària sense tocar un paper, que tenc tota la música que m’agrada en un aparell així de petitet, vos he de confessar que necessit una mica de reflexió, una mica de silenci, una mica de pau per veure passar el temps en calma, per sebre que passa el temps, que les coses s’esvaeixen per no tornar mai més i, també, necessit respondre a qualque per què que vola sobre el meu cap des de temps immemorial.
I per això hem ideat aquest pla: per obligar-nos a reflexionar. Editar un anuari per convertir la calabruixada en pluja fina que alimenti el nostru cervell i el prepari per fructificar.
És un pla sinistre i maquiavèl·lic, com ja podeu comprovar, i, a més, és un regal, perquè això no té preu.
I no té preu, perquè aquest paper que vos oferim és subversiu en un doble sentit: primer perquè obligarà a pensar, a reflexionar sobre la marxa del nostru poble i pensar és el primer esglaó per canviar les coses i, potser, per millorar-les. I segon, perquè hem posat el preu de venda per sota del preu real, amb la qual cosa subvertim les lleis del mercat, les lleis del capital, aquesta nova religió que ens han imposat i que també ens ha caigut al damunt com una gran calabruixada que ha deixat el nostru territori fet malbé i la nostra cultura sota mínims, i amb la incertesa de no sebre si qualque dia podrem tornar a començar.
I el primer pas per tornar a començar és voler fer-ho. Noltrus l’hem fet, a aquest primer pas. I ara, si voleu, vos toca a voltrus.
