"Podeu creure que pujar a l’Aneto és una petita aventura, en què es gaudeix de meravelloses vistes i es camina per paratges impressionants.."
El passat cap de setmana (25 al 29 de juny de 2010) un grup de companys (i qualque adossat, entre els quals m’hi trobava) marxàrem cap a Pirineus amb l’intenció de pujar a l’Aneto, el cim més alt dels Pirineus amb els seus 3.404 metres.
Sortírem de Capdepera prop de les sis de la matinada, trobant-nos amb la resta del grup una hora després a l’aeroport . Així començava un dia llarg de trasllats fins a Benasque. Per variar l’avió sortí amb retràs. Arribats a Barcelona llogàrem els cotxes i ens dirigírem cap a Benasque (amb aturada per dinar a Benabarre). A aquest bell poble d’Ósca hi trobàrem dos companys que s’afegiren a la ”expedició”, així arribàrem a sumar catorze “expedicionaris”. Deixat Benasque, on férem una aturada per a comprar queviures, agafàrem una carretereta que voreja el riu Ésera i ens dugué cap a Llanos d’Hospital i Besurta, on hi ha un punt d’informació. 
Vàrem deixar els cotxes a un pàrquing habilitat i agafàrem un bus que ens dugué a Aigualluts. Allà ens penjàrem les motxilles i iniciàrem el camí cap el refugi de La Renclusa. Just començar la pujada ens va caure un aiguat, breu, però que ens deixà ben xops. En arribar al refugi férem tard, passà l’hora de sopar, però després de excursar-nos ens serviren un contundent àpat. El cuinat de ciurons va fer estralls en els nostres estómacs. Preparàrem les motxilles i ens n'anàrem a dormir ben prest: demà caldria aixecar-se d’hora.
Dia 26, dissabte, devers les 4:00, començà a haver-hi moviment al refugi. Nosaltres quedàrem en els llits fins les 5:00, per bé que gairebé ningú dormia. Encara era ben fosc i férem un desdejuni (una mica magre) i ens preparàrem per a sortir. A les 6:15 començàrem la pujada. Érem una gernació de gent, una filera llarga de caminaires que a poc a poc s’anava estirant fins a dividir-se en petits grups. La ruta discorre per una forta pendent, suavitzada per algunes ziga-zagues. 
En arribar a la neu alguns ens posàrem els grampons i traguérem els piolets o pals, d’altres esperaren un poc més. L’estat de la neu i les petjades marcades facilitaven l’ascens. Així com pujàvem i s’ampliava la visió de la vall (pic d’Alba, ibón de la Resclosa) il·luminada pels raigs de sol matiners, començàvem a sentir l’ambient d’alta muntanya de l’excursió. Férem dues llargues pendents nevades, enllaçades, per girar a l’esquerra per un camí evident (cap a la dreta és las Madaleta). A unes roques, a dalt de les glaceres, esperàrem i férem un mos. El grup ja s’havia dividit en dues parts definitivament.
Enfilàrem el primer punt important de l’ascensió, El Portillón, un estret rocallós des del qual es veu el cim de l’Aneto i la glacera que hem de travessar. El dia era magnífic i la vista increïble. Així enfilàrem el tram més llarg i dur: la travessia de la glacera de l’Aneto. Xino-xano, vàrem fer el llarg camí. S’ha de dir que el aquest estava prou marcat i trepitjat, la qual cosa facilità l’avenç. A la dreta s’hi alça una ampla paret rocosa i a l'esquerra s'hi troba la pendent nevada de la glacera i la vall. Passàrem les vessants del Puig d’Enmig i del puig Coronas, fins arribar al coll de Coronas. 
Ens aturàrem a beure i enfilàrem decididament el darrer tram. Aquí la pendent era notable i suposà un major esforç, però la proximitat al cim ens animà a seguir. Nosaltres férem el tram d’una tirada, sense preses, però sense aturades llargues. A les 10,40 arribàrem davant del darrer entrebanc: el Pas de Mahoma. 
Deixàrem els piolets, pals i motxilles i, aprofitant un impasse del grup que teníem al davant (no es decidien a passar o no), pujàrem ràpidament els darrers metres fins el cim. El Pas de Mahoma no és gaire difícil, però el sobam que hi ha a dreta i esquerra imposa. No és estrany que molta gent ho deixi fer i es quedi sense passar. De fet, es considera que s’ha pujat, ja que sols el separa del cim uns pocs metres i no val la pena passar-ho malament. En un pocs minuts vàrem ser al cim i ens férem les típiques fotos individuals, en grup (amb la bandera i sense) devora la creu.
Ens comentaren que al cim hi ha gairebé tres metres de neu i que el temps havia de canviar. Algú parlà de pluja a les tres del capvespre. Amb el sol que feia i la vista que divisàvem, ens semblà mentida, però, qui ho va dir pareixia molt segur. Tornàrem a desfer pel pas de Mahoma, i ja vàrem haver d’esperar que passàs un nombrós grup (no he dit que cal passar d’un en un i en un únic sentit). Així i tot, en poc temps vàrem ser devora els companys que ens esperaven i manifestàrem la nostra alegria per haver aconseguit el cim i estar prou bé per a iniciar la tornada sense problemes. Decidírem començar la baixada. 
Desférem el camí de pujada, mentre la gent s’acumulava davant el pas de Mahoma. De fet, quedaren desenes de persones fent coa. Decidírem baixar el primer tram i aturar-nos a una roca per a menjar alguna cosa (els peus els dúiem ben xops) i esperar els companys que encara pujaven. Ens saludàrem, comentàrem la jugada i quedàrem que els esperaríem una estona, a unes roques planes que hi ha enmig de la glacera de l’Aneto. 
Ja eren devers les dotze. A poc a poc, amb una neu de cada vegada més fluixa, arribàrem al lloc acordat i ens vàrem seure a esperar. Algú aprofità per a prendre el sol i els altres, mentre ens posàvem crema de protecció solar, férem laa xerradeta. Mentre esperàvem, el temps començà a embrutar-se. Passada gairebé mitja hora, arribaren tres companys i s’afegiren a la nostra espera. Férem un glopet d’herbes i decidírem seguir, ja ens veuríem al refugi, els altres estaven bé físicament i es torbaven per les coes del pas de Mahoma. 
En arribar al Portillón tornàrem a mirar el cim de l’Aneto. Ara ja ens quedaven les darreres glaceres per arribar al camí de terra de pujada. Aviar tot estava ennigulat i amenaçava pluja. Quan ens llevàrem els grampons, ens costà caminar. Frissàrem d'arribar al refugi. De fet, va ser trepitjar el porxo ( 14,50 hores) i caure les primeres gotes. Afortunadament, no començà a ploure de valent i els nostres companys arribaren abans que la tempesta amollàs (15,30 hores). La predicció de pluja només es va endarrerir mitja hora. Ara vindria lo bo: una bona dutxa, estendre la roba banyada (botes i calcetins) i fer una estona de descans, xerrant i prenent unes cerveses, mentre esperàvem el sopar. En aturar de ploure, vàrem fer una volta pels redols (ermita de Santa Maria de les Neus, la vall i el riu) i, quan va ser l’hora, seguérem puntualment en el menjador per a sopar (hi havia gana). La sobretaula, endolcida per uns glopets d’herbes (sembla mentida què hi arriba a cabre, en una petaca de butxaca!), resultà breu : ens n'anàrem anar a dormir prest.
Dia 27, diumenge, ens aixecàrem un poc més tard, devers les vuit. Prenguérem el desdejuni amb tranquil·litat – de fet, a aquelles hores el refugi era buit, tothom pujava cap l’Aneto des de feia hores- , pagàrem i reprenguérem la baixada a cercar l’autobús. El dia estava tapat i es veien els cims emboirats. En arribar als cotxes, alguns decidírem anar a estirar les cames, fent una excursió senzilla, i uns altres s’estimaren més anar a l’hotel llogat a Castejón de Sos i fer turisme. Jo em vaig apuntar a caminar, així que anàrem als Baños de Benasque (1.680 metres) on aparcàrem el cotxe i iniciàrem la pujada als Ibons de l’Alba, sabíem que no podíem pujar al cim per qüestió de temps i de botes (estaven encara xopes del dia anterior, i no volíem trepitjar neu, una altra vegada). Just devora el pàrquing surt un caminoi pedregós, en suau pujada, que travessa la vessant de la muntanya fins arribar a una canal estreta, amb restes de neus, es tracta del barranc o canal del Turonet. La pujada és agra i aèria. De fet, en poc temps tots bufàvem de valent. 
La ruta esta fitada i s’enfila per la paret dreta del barranc, i en poc temps agafàrem alçada. No faltaren comentaris del tipus “Vaja, vaja..., no anàvem a estirar les cames?”, o la clàssica “si lo sé no vengo”. Férem petites aturades i arribàrem al coll de Turonet d’Alba (1.975 metres), que marca la fi de la canal i l’inici d’una ampla prada de muntanya. L’ambient era idíl·lic. Després de caminar a peu pla una estona, el camí començà a pujar de bell nou, mentre arribàvem a un petit bosc de grans pins. La pendent aquí és moderada i després de superar un parell de contraforts arribàrem al nostre destí: l’Ibón del Pic d’Alba (2.260 metres). Aquí gaudírem de la magnífica panoràmica del llac de muntanya i del mateix pic d’Alba, tot nevat. De les aigües cristal·lines del llac en surt un riu que s’endinsa en la terra i que surt tres quilòmetres més enllà, a la vall. Dinàrem i iniciàrem el camí de tornada, cap als cotxes. En arribar a la prada del coll de Turonet, ens tombàrem a veure la vall, amb Benasque i l’embassament d’Eriste al fons. 
Semblava que plovia, però seguírem tombats a l’herba, absorts amb la vista. Algú ens despertà de l’encanteri i enfilàrem la baixada a corre-cuita, tot i que el caminoi banyat pot tornar-se perillós. Per sort, quan començà a ploure (i ho va fer de valent) ja érem prop dels cotxes, la qual cosa no impedí que arribàssim ben xops. Xops però contents, partírem en cotxe cap a Castejón de Sos. Allà teníem reservat l’hotel, que per cert ens causà molt bona impressió. Férem una dutxa ràpida i sortírem cap a Ainsa, on els altres companys ens esperaven, tot dinant a l’impressionant plaça medieval porticada de la vila. El poble és preciós (i molt turístic). Visitàrem la plaça Major, pujàrem a la torre de l’església (magnífiques vistes de la vila i dels rius Ara i Cinca) i entràrem al castell d’Ainsa, vorejant les murades.
De tornada a Castejón de Sos tinguérem uns hores de descans que vaig aprofitar per fer una volta pels camps que voregen el casc urbà... Resulta ser la “ruta del colesterol” del poble. A l’hora prevista vérem la primera part del partit Argentina-Mèxic (no podia faltar una sessió de mundial de futbol), i a sopar (resultà ser un restaurant regentat per argentins i acabàrem de veure el partit). Després de sopar, férem uns futbolins i uns billars i tornàrem a l’hotel. L'endemà a les 8:00 ens havíem d’aixecar.
Dia 28. De bon matí sortírem a fer una caminadeta matutina pels voltants. No podia ser gran cosa ja que quedàrem a les 10-10,30 per sortir cap a Barcelona. Devers les 9:00 ens acomiadàrem dels dos amics que tornaven cap a Salamanca en cotxe i cercàrem el camí que uneix Castejón amb El Run. Tot d’una agafàrem un camí equivocat que ens obligà a desfer les passes i recercar la ruta.
Resultà ser un camí de carro que, en un primer moment, voreja el riu Urmella i després s’endinsa entre grans arbres cap la localitat d’El Run. Travessàrem aquest poblet de carrers estrets i cases de pedra, fins a les fonts del Run i seguírem un frondós sender que pujava cap a l’església romànica-lombarda de Gràcia. Es tracta d’una preciosa esglesieta situada en una clariana enmig del bosc. Férem quatre fotos i ens vàrem seure en uns bancs, gaudint del lloc i del silenci. 
La tornada la vàrem fer a corre-cuita pel mateix camí. Arribats a l’hotel berenàrem (molt bo, per cert), ens dutxàrem i..., cap als cotxes manca gent!
Partírem per una ruta diferent de la d’arribada. Ens enfilàrem cap al coll de Fades (1.470), entre zones boscoses amb poblets aquí i ramats allà. Seguírem lentament en direcció al Pont de Suert, en part pel tipus de carretera i en part per anar darrere un gran camió. Des d’aquí la carretera ens permet continuar amb millor ritme. De fet, férem la tornada a Barcelona d’una tirada , aturant-nos només per a un refresc i dinar. Arribàrem a l’aeroport amb el temps just per a deixar les cotxes , embarcar i passar els controls preceptius. L’avió sortí puntual i arribà a Palma sense entrebancs. Un cop recollides les motxilles, només ens quedava acomiadar-nos.
NOTA
Aquesta crònica descriu la meva impressió personal, que penso no és molt diferent de la dels companys. Però ja se sap, cadascú és un món i té percepcions diferents d’un mateix fet.
De Palma sortírem Carlos i Jaume March, Jaume Oliver, Maria Àngela Melis, Víctor Riera, Joan Marquès , David Martínez., Joan Torrens, Victòria Hernández, Pablo Burria, Àngel Dorce i Paco Galian. A Benasque s’afegiren Judith Tejedo i Miguel Ángel Santos, completant el grup. Cati Mari, gràcies per haver-nos acompanyat a l’aeroport.
Us podeu ben creure que pujar a l’Aneto és una petita aventura, en què es gaudieix de meravelloses vistes i es camina per paratges impressionants. És una pujada dura, amb molta neu (semblava una pujada hivernal). Tot el que hem gaudit deixarà una forta petjada en el nostre record, almanco en el meu. Ara bé, el que més gratificant m’ha resultat ha estat la bona companyonia de què he gaudit aquests dies. Hem tingut bon temps i hem pogut assolir més objectius dels prevists. Podia ha ver estat a l’inrevés però, per mi, el més valuós ha estat l’amistat dels companys de grup, i això afortunadament no depèn de la variable climatologia de l’alta muntanya.
Gràcies a tots, de debò, espero haver estat tan bon company, com vosaltres ho heu estat per mi.
Amb aquest bagatge segur que l’experiència es repetirà a altres contrades
Paco Galian
