Ruta pel Parc Natural del Triglav, Eslovènia ( ... i de turisme pel nord d’Itàlia). Part II
Dia 31 de juliol de 2024
Refugi de Vodnikov dom – Pujada al Triglav – Refugi de Zasavska Koca
Ben prest començàrem amb el berenar i sense perdre temps iniciàrem la ruta que inclou la pujada al Triglav. Volíem sortir prest per aprofitar la frescor del matí i intentar anar el màxim de temps per l’ombra.
La primera part de l’etapa és pujada i més pujada... amb la visió del Triglav just al davant. Tot d’una el camí manté una pendent suau ascendent, amb qualque pas protegit amb cables, entre les roques, però sense gaire dificultats. La ruta és ben bonica, les altes muntanyes tenen un color especial amb la llum matinal.
Arribàrem a un trencall, una mena de coll molt ample amb un trencall de camins. Des del coll iniciàrem una pujada constant amb múltiples ziga-zagues. Hi ha més gent que puja, cada un al seu ritme. Així com guanyem alçada les vistes són més espectaculars i a la llunyania podem veure la ruta que vam fer dies anteriors.
Al refugi de Dom Planika (2401m ), situat a un replà des d’on s’inicia una de les pujades al Triglav (l’altre és a partir del Triglavski Dom situat a altra vessant, a 2525 m), poguérem deixar tot el que dúiem a les motxilles, només deixàrem a la motxilla aigua, una peça d’abric i poc més. Ens posàrem els arnesos i els cascs i iniciàrem la pujada.
Des del refugi travessaren la plana per un curt camí i enfilaren la pujada cap la carena. Vist de davant semblava un mur infranquejable. Pujàrem un bocí abrupte i rocallós, amb qualque encletxa, i passos verticals protegits amb cables que es poden fer servir de passamans.
Arribats a la cresta l’itinerari sembla una via ferrata molt fàcil. Caminàrem pel tirany amb prudència, amb trams més verticals (esperons) i altre menys. De vegades havíem d’esperar que passés qualque grup que baixava o deixar passar gent que duia més ritme que nosaltres a la pujada.
Un moment donat ens creuaren amb el camí que puja des de refugi de Triglavski Dom, una ruta ben vertical, gens recomanable a persones amb vertigen.
Prop del cim un company que no es troba be de la panxa, queda a un petit replà. Ens diu que ens esperarà a la baixada. Seguírem pujant i reunits tots dalt de tot ens férem les preceptives fotografies. El guia baixà i va comparèixer amb el company que havia quedat, li preparà una beguda per re-hidratar-se i descansà un poc.
Les panoràmiques des d’aquí dalt a 2864 metres són impressionants. Per cert com dèiem a Mallorca, allò semblava el Born, hi havia una gentada.
La baixada la férem amb seny, poc a poc, gaudint del paisatge. Aquest terreny no és per a fer via... De fet una companya va travelar i se va haver d’aferrar al cable. Desférem l’itinerari que havíem fet i tornàrem al refugi de Dom Planika. Descansàrem a l’ombra, compràrem beures i reférem les motxilles. El descans va ser curt ja que havíem de seguir la ruta, estàvem fent l’etapa reina del circuit.
Des del refugi primer baixàrem un bon tram de camí que travessa una rosseguera, per girar cap a la dreta per una vessant sota el massís del Triglav, mantenint l’alçada. Aquest tram no presenta grans desnivells però si zones abruptes protegides de cables i zones abruptes, alternant amb altres més suaus.
Aquí ens creuaren amb els alemanys un altre pic, i ens dedicàrem unes efusives salutacions mútues.
Arribàrem a un trencall, un camí planer duia a un refugi proper, Koca na Dolicu (2.151 m), i l’altre, el nostre, seguia cap a munt. Poc després de la pujada ens aturàrem a dinar aprofitant l’ombra d’unes roques.
Una mica recuperats seguírem amb una forta pujada fins un coll. Amb una pendent contínua, resultà una mica dura. Férem un alè en arribar a dalt i poder aturar uns minuts.
Passat el coll seguírem per un terreny planer però abrupte, semblava un paisatge lunar ple de forats, on hi havia clapes de gel. Recordem que la zona és calcària, on regna el lapiaz.
A partir d’aquí començà una baixada llarga, més o manco contínua. Al fons se veia el refugi on havíem de pernoctar.
Passàrem prop d’un llac gairebé sec ( Rjavo jezero ) i enfilàrem la darrera pujada fins el refugi de Zasavska Koca (2071 m). El refugi no te aigua (ni dutxes, ni bany, ni rentadors...), si volies rentar-te havies d’anar a una font (que resultà estar seca) o un bassiot, ... en fi!
Férem uns estiraments i descansàrem a la terrassa fent uns beures, alhora que comentàvem la jornada. Afortunadament el company que va fer la ruta en no massa bon estat, es va recuperar poc a poc. Això si, el refugi gaudeix d’una ubicació excepcional amb unes vistes espectaculars. Després d’acomodar-nos i sopar (repetim el mateix menú), anàrem a veure la posta de sol a un turonet.
Prest ens anàrem a dormir, l’endemà teníem la darrera etapa de la ruta. Una etapa fàcil però llarga, prou llarga, i un bon desnivell negatiu.
Dia 1 d’agost de 2024
Refugi de Zasavska Koca – Stara Fuzina - Bohinjska Bustica
Ens aixecàrem prest i després d’un bon berenar començàrem la caminada, la darrera jornada. Tot d’una férem la curta baixada fins al llac Rjavo jezero (2006 m), aprofitant l’hora i el bell paisatge per a fotografiar-nos.
A partir d’aquí un còmode camí que circula al fons d’una llarga vall (Dolina Triglavkin Jezer). Gaudint del paisatge avançàrem amb certa rapidesa, aprofitant la fresca de la matinada.
Passàrem prop del llac Veliko jezero (1831 m), gaudint dels reflexes de les muntanyes del voltant.
Poc a poc entràrem en el bosc i aviat arribàrem al refugi de Koca pri Triglavskih Jezerin. A la terrassa hi havia una font i unes hamaques, que aprofitàrem per a fer un descans després d’omplir d’aigua les botelles.
Continuant per la ruta, passàrem pel llac Dlvojno Jezer (pel que passàrem el segon dia) però continuàrem per una altre itinerari, aquesta vegada de baixada pel bosc.
Durant una estona seguirem un camí descendent que vorejava un extrem dels cingles de la vall que havien fet. En un punt de la baixada, justa davant se mostraven les muntanyes per les que caminaren els primers dies, al voltant del Vogel.
El camí torna a pujar cercant un punt per superar l’inici de la serra. Travessarem una zona boscosa amb pujades i baixades suaus. Ens aturaren a fer un mos i beure vora el camí.
Avançàvem aviat i arribàrem a un creuer on trobàrem el camí que havien fet el segon dia, poc abans d’arribar al poblat ramader de Dedno polje.
El tram següent era ample i ens dugué al refugi de Jezeru (on havien dormit el segon dia). Allà ens informaren dels horaris dels autobusos i quan partíem l’amo ens cercà i ens obsequià una bossa de pastes casolanes ( ben bones, per cert). Teníem poc temps per arribar al proper bus per Stara Fuzina, així que férem la forta baixada que ens quedava a tota. No vam poder gaudir de la pista que baixava entre impressionants arbres.
Així i tot, vam arribar d’hora. Trobàrem una parella de bascs que esperaven el bus i aprofitàrem per a fer una foto de grup i beure aigua d’una fonteta que hi havia. Per un preu simbòlic, un autobús petit ens baixà al poble (recordem que érem a un parc natural) per una carretereta estreta però ben asfaltada. 
Ens baixàrem a la darrera aturada del bus a Stara Fuzina i férem una caminada fins el llac Bohinj on, vora el pont, férem una bona nedada i després cercàrem un lloc per a seure i demanar un beures mentre dinàvem. Mentre el guia va anar a cercar la furgoneta a l’aparcament del telecabina del Vogel, que ens dugué a l’alberg de Bohinjska Bustica on dormiren la primera nit.
Aprofitàrem l’horabaixa de descans, refer motxilles, dutxes i... després un bon sopar al restaurant Tripic per a celebrar que tot havia anat molt bé. 
Dia 2 d’agost de 2024.
Bohinjska Bustica - Llac Bled - Ljubljana - Trieste - Mestre
Dia dedicat a fer turisme amb l’objectiu d’arribar a Mestre per dormir i acabar el viatge amb el grup.
Després d’un bon berenar partírem cap al llac de Bled. Aparcàrem una mica lluny de la zona urbana i vam fer un curt passeig per la vorera del llac gaudit de la seva espectacular bellesa. La frescor matinera resultava molt agradosa. Vora el moll on sortien les barques ( anomenades pletna, dutes per barquers que hereten la feina de pedres a fills des del segles XVI) que visiten l’església de Santa Maria (segle VIII) situada en una illeta del llac. Vam posar els peus en remull. Davant nostre destaca el castell de Bled, que s’alça sobre un impressionant cingle.
Realment és un lloc d’una gran bellesa, no és estany que sigui un destí turístic de primer ordre, una visita obliga pel que fan turisme en Eslovènia.
De tornada a la furgoneta, reiniciaren la ruta cap a la capital, després de sofrir un embossament per travessar el casc urbà de Bled, i circular per una autopista amb un dens trànsit.
A Ljubljana aparcàrem en el centre i iniciàrem una ruta pels carrers de vianants que formen el nucli antic de la ciutat. Passejàrem per la vora del riu Ljubljana fins el pont Triple (Tromostovje), curiós pont de l’arquitecte José Plecnik. Travessat el pont ens dividiren en grupets i quedaren per dinar tots junts al parc vora l’aparcament. Nosaltres primer entràrem a la catedral de Sant Nicolau, molt ben conservada i profusament decorada, després anàrem a la plaça de mercat de la verdura i el pont dels Dracs (Zmajski Most), la plaça Preseren amb el monument al poeta que dona nom a la plaça (autor de la lletra de l’himne nacional eslovè) i l’església franciscana de l’Anunciació i tot un seguit de carrers per vianants amb edificis senyorials, esglésies i places. Vora el riu hi ha nombroses terrasses, bars i restaurants.
A l’hora prevista ens trobarem per dinar junts la plaça del Congrés (duien entrepans) i traguérem la furgoneta de l’aparcament i per una autopista amb un trànsit molt dens enfilarem cap a Itàlia (en Eslovènia com a altres països europeus, s’ha de treure un bon per circular per les autopistes, pagant segons els dies que passaràs al país). Abans d’entrar a Itàlia sortírem per una carretera secundaria i arribàrem a Trento.
Aparcàrem prop del port i férem un volt pel centre de la ciutat. Una ciutat sorprenent, majestuosa amb edificis impressionants. Començàrem a caminar pel Canal Gran envoltat de grans edificis, petjada de la importància històrica de la ciutat (era el principal port de l’antic imperi Austro-hongarès). A les seves voreres les places, esglésies i cafès històrics mostren el seu antic poder comercial: el Palazzo Gopcevich, avui seu del Teatre Museu Schmidl y de la Fototeca dels Museus Cívics, el Palazzo Carciotti, l’església ortodoxa sèrbia de San Spiridone o l’església de Sant'Antonio Taumaturgo.
Després caminaren cap a la Piazza Unità d’Italia, en el centre del Porto Vecchio, oberta al mar i envoltada de grans edificis (es considerada la plaça oberta a la mar més gran d’Europa). Els edificis del voltant mostren una perfecta harmonia amb l’impressionant edifici governamental d’estil Art Nouveua, els edificis d’ Assicurazioni Generali i Lloyd Triestino i l’impressionant Ajuntament.
Fet un tast de Trieste, diuen que és la ciutat menys italiana d’Itàlia, tornàrem a posar-nos en marxa per dirigir-nos a Mestre, a l’hotel Venezia, on teníem habitació reservada. Aquí acabaren els serveis de Muntania.
Després d’un breu descans, anàrem a una pizzeria (Com no?) per recordar anècdotes del viatge, brufar perquè tot havia anat molt bé i acomiadar-nos. Realment ha estat una ruta en la que hem gaudit molt, en part per la zona per on caminat, en part pel bon ambient entre els membres del grup, i en molt bona part el bon quefer del nostre guia, en Jordí, un gran professional, molt atent i preocupat pel benestar de cada un dels participants en la ruta. Moltes Gràcies a tots i totes, sou genials! A partir de l’endemà cada un tornava a casa seva a distintes hores.
Dia 3 d’agost de 2024
Mestre – Treviso – Vicenza - Padova
Un bon berenar ens esperava al menjador de l’hotel. Així que acabat, agafaren les motxilles i ens anàrem a cercar l’autobús de l’aeroport de Treviso, on ens esperava un cotxe per recórrer un parell de ciutats més d’Itàlia abans de tornar a casa. Puntuals agafaren el bus vora l’hotel i en poc temps eren una altre pic a l’aeroport amb el cotxe llogat i partint cap a Vicenza. La ciutat ens va agradar molt.
Aparcàrem a una plaça (amb regulació horària) i iniciàrem la caminada cap el centre històric. Passat un pont arribàrem a la plaça on es troba l’església de San Lorenzo del segle XIII, amb un bell claustre.
Enfilaren pel carrer Corso, passant per varis palaus com el palau Valmarana, tots declarats Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO, i que formen part de la Vicenza Palladiana. Entràrem en el Duomo, un gran edifici molt sobri que conté un dels llençols sants (Sancta Sindone). Seguírem voltant per carrers i places fins arribar al monument d’Andrea Palladio /1508-1580) arquitecte i teòric de l’arquitectura del Renaixement considerat un dels arquitectes més influent de d’arquitectura occidental. 
Just de vora es troba la Piazza dei Signori, espectacular plaça envoltada d’edificis de gran bellesa, església de San Vincenzo i la Loggia del Capitanato, i molt especialment la impressionant Basílica Palladiana i la torre Bissara. Dos columnes de marbre una amb una estàtua del lleó de Sant Marc i a l’altre amb el Sant Crist.
Ens aturàrem a fer un beure ens dirigírem cap el cotxe, passarem per una torre d’aspecte medieval i un parc creuat per un canal. Per manca de temps no visitaren una de les obres mestres de Palladio, el Teatre Olímpic.
Sortirem de la ciutat per una de les portes de la murada que envolta el casc antic i ens aturàrem a comprar queviures per dinar ( i també per sopar). Cercàrem un parc, el parc Querini, i sota un arbre dinàrem envoltats de galls.
La següent aturada va ser una vila anomenada la Rotonda, situada a les afores de la ciutat. Una preciositat, caracteritzada per tenir quatre façanes iguals. Es troba situada en un petit turó i envoltada de jardins, amb bones vistes de la ciutat. La seva visita és molt recomanable, amb interiors realment preciosos decorats fins el darrer mil·límetre. Li dedicàrem prou temps, com es mereixia.
De bell nou en marxa ens dirigírem a la Vila Contarini. Dissortadament no poguérem accedir ( sense reserva prèvia només se podien visitar els jardins). Els exteriors i la gran plaça, on s’ubica, són realment espectaculars.
Així que, després d’un breu passeig per la plaça, tornàrem al cotxe i ens dirigírem a Padova, concretament davant l’estació. L’apartament que havíem reservat no era tal, així que després de les dutxes sortírem a cercar un lloc per sopar (vam regalar el que havíem comprat per cuinar pel sopar!).
En direcció al centre trobàrem una plaça vora el riu on hi havia taules i cadires per tot arreu i distints xiringuitos on feien menjar. El lloc era ple de jovent i famílies i resultà molt agradós.
Per acabar la nit férem un volt cap el centre arribant a la plaça de l’Erbe, amb el Palazzo de la Regione il·luminat i tornàrem cap a l’estació, al nostre “apartament”.
Dia 4 d’agost de 2024
Padova - Treviso – Chioggia.
Dia dedicat a fer un volt per Padova. Ens aixecàrem de bon matí i berenaren (havíem de canviar el cotxe abans de les 8 del matí) Com és festa anàrem a aparcar a una zona propera lliure, prop de la plaça Mazzine. Deixàrem el cotxe i començàrem la visita. Primer aturàrem a la basílica del Camine, que ens venia de pas cap el Duomo, travessant per la plaça de la Fruta i la plaça del Capitanato.
Voltàrem pels carrers propers de la zona fins arribar a la plaça de l’Erbe i visitàrem l’impressionant Palazzo de la Regione. Una visita molt recomanable.
Seguírem per la via Umberto, cap la bella plaça Prato della Valle. Davant visitaren l’Abbadia de Santa Giustina on es troben (al maco així ho creuen) les restes de l’apòstol Sant Lucas.
Des d’allà ens dirigírem cap la plaça del Santo, atrets per les belles cúpules de la Basílica de Sant Antoni, dedicada a Sant Antoni de Pàdua. Aquesta basílica és impressionant i es tracta d’un centre de peregrinació molt concorregut. L’interior és espectacular i destaca la capella de les Relíquies, l’altar major i l’arca del Santo. Li dedicàrem molt de temps.
Ben dinats cercàrem el cotxe i ens dirigírem cap la llacuna on es troba Venècia, a la ciutat de Chioggia. Aquesta ciutat, anomenada la petita Venècia, està creuada per canals amb un casc antic un xic deteriorat. Realment és una illa situada en la llacuna Veneta En els seus canals hi ha gran quantitat de barques de bou i un veritable ambient mariner, és famós el seu mercat del peix, però estava tancat.
Voltant pels canals visitàrem l’església de Sant Francesc, on hi ha un Tintoretto i un curiós Crist segons des d’on es mira presenta dos semblants diferents.
Creuàrem el canal pel pont més "monumental" cap al carrer principal, el Corso del Popolo ( on es troben alguns edificis característics, la Catedral de Santa Maria i la Torre del Rellotge on es troba el rellotge més antic del món situat a una torre – és de 1386-).
Tornàrem a cercar el cotxe i marxar cap a l’aeroport i deixar el cotxe.
En l’aeroport van haver d’esperar pel retràs de l’avió i van arribar ben tard a l’illa.
Paco Galian
