Pluja, pluja..., però no massa!
Maison Eylie ( 985 m) – Coll de Catanera (1708) – Mines de Ventalhor – Coll d’Arah (2221 m) - Refugi d’Araing(CAF)
Temps 4-5 hores
Desnivell + 1320 i -330
Començàrem amb un bon desdejuni, discret però de qualitat (tot casolà) i... oh, sorpresa, no plovia! Aquests de la météo no l’acabaven d’encertar, però ja ens va anar be, ja, sortir aixuts! Per si de cas, ens posàrem les polaines. Tot estava ben humit, i començàrem la pujada just abans d’arribar al rierol que travessa el poble. 
Tot d’una ens trobàrem pujant, pel mig del bosc de Rouge, però no ens semblà tan dur com els altres dies, malgrat ser una pujada constant. 
De fet, passàrem dels gairebé 1000 metres als 1700 del coll de la Catauère, sense aturar. Tot estava ben enfangat, però com que no plovia tot ens semblava més agradós. En sortir del bosc trobàrem restes d’una cabana i de les mines, una mena de telefèric, part del cablejat, zones de recollida de material, restes de vies..., tot un muntatge i tones de ferro, allà abandonades. 
Començà a plovisquejar, no era gaire cosa, però “gat escaldat aigua tem”, així que ens posàrem la roba de pluja. La pujada ens dugué a una mena de petit circ per arribar, després d’una curta i empinada costa, al coll de Catauère (1700 m). Allà dalt tornàrem a tenir unes panoràmiques molt belles i poguérem observar una parella de voltors volant a la nostra alçada.
Des del coll seguírem el gairebé pla camí d’EDF. Semblava que caminàvem per una gran balconada. 
Al lluny es veien unes cabanes i moltes ovelles. Abans d’arribar-hi passàrem algunes boques de mina d’on sortien rierols d’aigua vermellosa. A les cabanes ens aturàrem a veure com els pastors dirigien els ramats d’ovelles vall abaix. Semblaven rius d’animals, en tot moment controlats pels cans.
Després de les cabanes trobàrem les restes de les mines de Bentaillou (1900m), passàrem per darrere les restes de les barraques, guanyant alçada. 
Pel camí trobàrem un parell d’indicadors. Calia tenir cura, ja que travessàvem altres GR. Ens dirigírem cap a la dreta, voltant una paret (restes de safareigs que retenien aigua per a l’explotació minera), tot temps guanyant alçada (de fet aparegueren les primeres clapes de neu), fins al coll d’Ariang (2222 m). La pujada es feia feixuga, i el fred, la boira i el plugim arribaven a emprenyar. Poc abans d’arribar al coll trobàrem una làpida tot recordant un mort. 
El coll es troba marcat per una grandiosa fita. 
Allà trobàrem l’indicador de la cruïlla que hauríem d’agafar a l’etapa de l’endemà. Iniciàrem la baixada a cegues. A mitja baixada descobrírem el llac i el refugi. Semblaven ben a prop, així que ens llançàrem cap a baix a bon ritme. En Toni decidí partir corrensos, la resta a marxa ràpida. Ja no ens valia la pena aturar a dinar, així que..., cap al refugi manca gent.
Arribats al dic del llac, de fet és un embassament (genera electricitat amb un tub que arriba a Eylie), travessàrem pel dic de pedra i enfilàrem la darrera pujada fins al refugi d’Araing (1965 m). A les 14 hores érem al voladís del refugi, dinant.
El refugi és de ferro i pertany al CAF, va ser construït l’any 1977. La seva situació és immillorable, amb unes vistes increïbles..., quan no hi ha boira!
Vàrem ocupar una habitació i començàrem els torns de dutxes i d'estendre roba. Hi havia una gran estufa central però just l’encenguérem amb papers i cartons. No serví de res. Badàrem unes hores, llegint revistes i llibres de la zona i xerrant. A la 19'30, sopar (aguiat de carn i pasta, sopeta i formatges, un sopar una mica espartà). Després de sopar decidírem fer una caminada pel voltant, aprofitant els darrers raig de sol i poguérem observar el llac i les muntanyes del voltant (al sud: Tuc de Corbera, Tuc Canejan i Tuc Blanc deth Portilhon; al nord: Tuc de Boc, Pic dera Méra, la Pica Longa i la Pica deth Ar)
Abans d’anar a dormir, el guarda ens informà de la ruta de l’endemà. Hi havia neu al Portilhon d’Albi i ens explicà una ruta alternativa una mica més llarga, però amb manco pendent. Anàrem a dormir prest, ja que l'endemà ens esperava la darrera etapa, i la més feixuga-
