XACOBEO 2004.

De Capdepera a Santiago.
Ara fa 10 anys

Una aventura en bicicleta.
Impressions d'un pelegrí convençut.

Ani Muñoz, Olga Montoro, Joan Genovard, Pere Cortada, Paco Galian, Jaume Fuster

Prefaci

Al meu parer, les reunions prèvies a la nostra aventura havien estat insuficients. La llista del material necessari per fer el camí, que n’Ani ens havia passat, em semblaven una proposta de mínims que de cap manera em permetria sobreviure durant quinze dies. Dins les beaces que m'havia deixat en Paco Barbon, no hi podria encabir de cap de les maneres tot allò que jo creia imprescindible dur. Però alguns llistats trobats a Internet, penjats per experts en el Camí, confirmaven les recomanacions de n'Ani i vaig haver de començar a descartar coses, roba especialment. Finalment, les beaces acolliren un equipatge que, en efecte, es demostrà com a suficient. Eren quatre coses, però en dies venidors vaig agrair la seva reducció, especialment quan aquell llast em semblava un pes excessiu per tal de superar els trams més difícils
del trajecte.

El dia de Sant Joan, a can Genovard, acabàrem de polir detalls, però jo ho seguia tenint molt embullat. L'única cosa que em tranquil·litzava era l'experiència de n'Ani, tota una veterana en el Camino. Segurament, la cosa que més em desficiava eren els dubtes que tenia sobre la meva capacitat, física i mental, per fer front al repte de més de 750 km que ens esperava. D'altra banda, era tanta la il·lusió que havia posat en aquest projecte, que no veia arribada l'hora de partir.

Dia 30 de juny, a les 8 de l'horabaixa, ens trobàrem per embarcar les bicicletes i les beaces en la furgoneta que el germà de n'Ani ens deixava per fer el trasllat a l'aeroport. Era el darrer prolegomen, abans del començament del viatge. Ens quedaven unes poques hores de descans, que jo, com no podia ser d'altra manera, vaig passar en un estat difícil de descriure però molt lluny del repòs. En aquelles poques hores em vaig estar demanant què em duia a fer el Camí de Sant Jaume: un pòsit de formació cristiana, l'afany d'aventura, el repte personal de superar una prova d'aquestes característiques, la certesa que cada any que passa ja m'és un llast, i, sobretot, que em cal aprofitar les oportunitats que passen per davant la porta, ara que encara em queda un bri de força.

Les vigílies, ja se sap, tenen aquestes coses.

(Continuarà)