Aquesta excursió la començarem a l’embassament de Cúber. Ja eren gairebé les onze del matí quan enfilàrem el camí cap al refugi de Cúber  (amb servei de recollida de fems i w.c.) on ens varem aturar el temps  just per a fer un mos i partir cap el coll de l’Ofre. La pujada és en un primer moment suau (malgrat després  augmenti el desnivell, aquest no arriba a ser gaire feixuc) i transcorre paral•lel  al torrent de Binimorat, Arribats a la Creu del coll i ens férem la foto de grup (idèntica a la d’anys enrere, canviant alguns protagonistes). Darrere deixàrem una vista magnífica amb el Puig Major, el Puig de ses Vinyes i els embassament de Cúber i Gorg Blau de rerefons. 



   Aquí ens desviàrem del camí cap a la dreta (direcció Sud) per arribar en uns minuts a la base de l’Ofre, la muntanya de forma cònica que presideix la zona amb una alçada de 1.093 metres, que pujàrem una part dels caminaires. La resta ens va esperar plàcidament al coll d’en Poma. A dalt feia  una ventada, de fet ens costava mantenir-nos de peu. Després de les fotografies gairebé  obligades per la magnífica vista que s’assoleix des del cim, baixàrem sense perdre més temps. Entre pujada i baixada varem estar una horeta.





   Reagrupats de vell nou tornàrem al camí del que ens havíem desviat, i començàrem a baixar cap a les cases de l’Ofre (el seu origen es remunta a l’època musulmana) que es troben en una plàcida i bella vall. Seguint les indicacions (GR221) entràrem en el barranc pròpiament dit, per un camí molt aeri amb espectaculars vistes amb la vall de Sóller i  la mar davant nostre. En uns pins poc abans de començar els esglaons, amb els imponents Cornadors just davant, ens aturàrem a dinar. Érem al salt dels Cans. Amb la panxa plena, ens tornàrem a posar en marxa sempre cap a baix. Aquí iniciàrem el recorregut dels prop de 2000 esglaons de pedra que conformen aquest camí. La primera zona es caracteritza per una forta pendent que se salva amb nombroses corbes i ziga-zagues (ses Voltetes), entre marjades i oliveres, sota l’espectacular paret de les Coves d’en Mena. Així com baixàvem els Cornadors semblàvem més impressionants.





   Passada la cruïlla amb el camí del coll d’En Se, arribàrem  a la zona des Verger on hi trobam algunes marjades amb cases i hort (Can Silles, can Sivella). Cal dir que trobàrem poca aigua, de fet no corria aigua pel torrent, a excepció del salt d’agua on tornàrem a veure uns agossarats excursionistes que feien ràppel al salt.


  
   Poc després arribàrem a l’Estret , on el camí acanalat entre parets rocoses  passa pel fons del barranc i es vorejat per una canaleta de test, per la qual corre un rajolí d’aigua. Passats un parell de pontets i les passadores (pedres col•locades pel passar el llit del torrent quan duu aigua), i fets unes quantes voltes de camí albiràrem el poble de Bianiaraix. 





  Aprofitàrem per treure uns bones fotografies i, en arribar als rentadors  (podríem dir la fi del camí des Barranc) esperàrem els que faltaven del grup mentre feièm uns estiraments.





    Tots plegats travessàrem els carrers empedrats de Biniaraix i enfilàrem el carrer de s’alqueria del Compte i de sa Lluna, per arribar a la plaça de la Constitució presidida per la façana de l’església, el banc de Sóller i l’ajuntament. L’aturada de rigor, amb gelat inclòs i cap a l’autocar manca gent.



    Ja fosc negra arribàrem a Capdepera. En arribar,qui més qui manco ja havia fet la seva becadeta a l’autocar.

La pròxima, si obtenim els permisos corresponents,  és al castell del Rei , a  Pollença.