Diumenge 17 de Novembre res feia preveure que faria tan bon temps, és més, es pensava que l'excursió programada pels grups excursionistes Cranques reumàtiques i Camina, caminaràs no es podria dur a terme pel mal temps, però va ser tot el contrari. Com cada excursió, el punt de partida va ser a les 8 a la plaça Constitució de Capdepera, on el grup reduït d'excursionistes gabellins esperà l'autocar que els portaria fins a Son Servera per recollir l'altre grup, més nombrós.
Després de voltar per la carretera que porta en direcció a Alcúdia, l'autocar ens deixà a la carretera de Pollença a Lluc. Les tonalitats marronenques de les fulles dels plataners ens fan pensar que la tardor encara hi és, tot i el fred gairebé hivernal. Es passa a prop de les cases de Menut, construïdes al voltant d'una torre, que temps enrere servia per donar avís al monestir de Lluc de l'arribada dels moros. S'avança en grup i es comença la ruta, es tresca per boscos d'alzines, a l'obaga, i es comença a ascendir a poc a poc, per arribar a la pujada del Tomir. Abans, devers les deu del matí, després d'una caminada lleugera, s'arriba a les cases de Binifaldó, on s'aprofita per berenar. La casa és un refugi, on la llar és encesa i la tranquil·litat convida a quedar-s'hi. Nosaltres, tot i així, hem de seguir la nostra caminada, després que una ovella ens surti a camí. A l'esquerra es deixa el Camí Vell de Pollença, i es puja pel camí que va a sa font des Pedregaret, on una embotelladora d'aigua, subministrà durant molt de temps, sobretot a Palma, l'aigua de Binifaldó fins que va fer fallida.
Seguidament, s'avança pel sender mentre l'aigua raja del torrent. Les alzines ens acompanyen i després d'uns quants revolts, s'arriba a les faldes del Puig Tomir. A partir d'aquí, i pel seu vesant dret, començarà un ascens que anirà in crescendo de mica en mica, fins arribar a dalt de tot, primer per un coster, es puja en silenci i en fila india, mentre la muntanya ens reta com una pedra imponent, al costat queda una rosseguera que desafia el nostre ascens lent, però segur. 
A poc a poc, el rost es fa més inclinat, fins arribar al pas, on s'han de fer servir d'una cadena per recolzar-se. Alguns muntanyistes ja davallen; fins i tot el corredor de muntanya que havia vingut amb nosaltres. Ja quasi a dalt, assolits els 1000 metres, deixam el caminoi que baixa de cap al Pas de sa Paret, arriscada davallada que acaba a la rosseguera que arriba a sa font de ses Falgueres. 
Després del pas més elevat, es fa una petita aturada, d'es d'on el guia Antoni ens ensenya la davallada pel Pas del diable, una ruta més difícil encara de la que hem fet. La rosseguera queda abaix, mentre que el nostre ascens encara no s'ha acabat. Grans i petits pugen fins arribar a la primera gran esplanada de la muntanya, des d'allà, el bon temps ens regala una vista espectacular que arriba fins a la badia de Palma, fins i tot Cabrera s'albira a la llunyania, Randa, el pla...encara ens queda una mica per assolir el cim, des d'on ens farem la fotografia de grup.
Posteriorment, i una vegada que s'ha arribat al punt geodèsic que ens indica que estam damunt del Puig Tomir de 1103 metres d'altitud, la tercera muntanya més alta de les illes, s'aprofita per beure aigua i reposar forces. Després d'uns instants de conxorxa, el grup comença el descens cap a la primera casa de neu. La vista des de dalt és impresionant, per una banda la badia de Pollença, amb el Cavall Bernat, per l'altra El puig Major, el Massanella, el Caragoler d'en Femenia...tot un espectacle als ulls dels excursionistes, que impactaria dins la retina de qualsevol ésser humà. En el cim, s'ha pogut gaudir d'un panorama impressionant: un voltor negre planava sobre els nostres caps, mentre semblava que d'un moment o un altre s'aproparia fins a nosaltres, però allà era, impertèrrit, dominava el cel, arrufava el plomatge per estirar-lo de cada vegada més, com l'amo dels blaus. Després, quan es davalla, es topa amb el primer avenc per a la recollida de neu, amb la sorpresa que hi ha un arbust que es repenja per la seva paret, mentre forma un quadre pintoresc, que bé val unes quantes instantànies. 
La davallada ens porta cap al coll de Fartàritx (800 mts.) que separa el Tomir del Puig de Ca, el mes alt del terme de Pollença. A devora, hi ha una paret seca, ben feta, com un treball artesanal que sobreviu el pas del temps, a l'intempèrie dels dies. A partir d'aquí, en el camí ens descens el grup es disgrega i els guies donen indicacions, perquè es segueixi el camí pedregat fins arribar a la part dreta de la muntanya. 
Es guaita per si hi ha qualque fita que indiqui el camí, que es troba i es segueix fins arribar a l'esplanada d'abaix, són gairebé les dues i la gent comença a tenir gana, aleshores s'aprofita un petit replà i mentre s'empra alguna carritxera de seient improvitzat, es treu la teca i es comença el dinar, de postres alguna figa seca i l'alegria de la panxa plena. Acte seguit i sense perdre gaire temps es comença la davallada.
Seguidament, entre estepa blanera i càrritx comença el descens amb certa dificultat, perquè el camí és fangós i la humitat fa que llenegui. Així que amb certa cura, es davalla per un sender que ens ha de portar per l'altre costat de la muntanya, mentre baixam a poc a poc, els terrenys es mostren allà abaix, a la llunyania, ordenats i ben cuidats. El panorama sembla de postal. 
El sol es reflectir sobre les terres, però el nostre camí és a la part de l'ombra, s'han pogut veure les cases de neu, tapades per una volta i el seu interior sembla una esglèsia romànica, amb dos petits finestrals que deixen entrar tímidament la llum (638 mts.) . Hi ha un sostre marcat pel que un temps devia ser canyís. Es rememora el temps en què els vells nevaters venien a cercar la neu, no només pel gelat, com hom romànticament pensa, ans també pels medicaments i pel menjar. Es segueix es descents entre pedres, fang i arbusts, quan encara no han donat les tres. El terreny s'enfanga degut a la font que raja de la font de Roda, un poc abans d'arribar a les cases de Fartàritx del Racó (457 mts). A l'esquerra es deixa el salt del Molinet. De mica en mica, la vall sembla més a prop. Es fa una aturada perquè el grup es reagrupi, i després de passar per un pou, s'arriba a les cases de Fartàritx, on l'aigua brolla i el terreny enfanga les botes del caminant, uns espadats cauen en vertical i conviden a fer escalada als més arriscats (tot i que això són figues d'un altre paner).
Els nens que ens acompanyen esperen impacients el que el guia els hi ha anunciat: el pas del Ninot. Alguns hi veuen, com la nina excursionista, el nas i els dos ulls, a la pedra i una corona de princesa, altres el puput del cabell d'un noi rebel que ens contempla, sigui el que sigui, la pedra resta en equilibri mentre el caminant passa i veu com el ninot el contempla, o per ventura és a l'inrevés.
Posteriorment, es creua el terreny fangós de la planícia de Fartàritx vorejada d'un arbre singular: l'arç blanc, de fruit vermell. Es segueix la davallada en la frondositat d'un oliverar que una vegada va ser conreat. També ens apropam a una famosa alzina, de robustes branques que es mantén impertèrrita davant del pas del temps. Ja dins la Vall d'en Marc i per vora les cases del Pujol, s'entronca amb el GR-221 el Camí Vell de Lluc a Pollença per a finalitzar als pins de son Grua.
Finalment, el camí ja pla ens apropa fins a una barrera que s'ha de botar, per seguir el camí asfaltat que ens portarà fins a la carretera principal de Pollença, on ens espera l'autocar que ens portarà cap als respectius pobles. L'excursió és per a caminaires preparats que vulguin desafiar l'alçada d'uns dels pics més alts de Mallorca: el puig Tomir.
JCG per a Cap Vermell
