La darrera excursió, corresponent al mes de setembre, de Camina, Caminaràs i les Cranques Reumàtiques va ser una passejada per la costa de Felanitx. La ruta és molt senzilla, pel que fa a l’itinerari i el poc desnivell de l’itinerari, però s’ha de dit que el camí (si se fa vora mar) és incòmode en molts de trams. De fet s’alternen zones amb un tirany més o manco còmode, amb altres sense, caminant pel pedreny.




 

La sortida la férem, com és habitual, a les 8 de Capdepera i 8,15 des de Son Servera en autobús. L’autobús ens deixà a Porto Colom, vora Cala Marçal, prop de l’inici del camí. En arribar al penya-segat vorejàrem la costa pel rocadís i trobàrem la primera curiositat de la jornada : un gran forat que arriba a la mar, com una mena de bufador. Davant a contrallum teníem l’illeta anomenada Faralló des Fred,  ens acompanyà visualment una bona estona.



La  caminada discorre a través d’una plataforma de roca molt erosionada i punxeguda, per tant calia anar amb bones. La primera cala que assolírem va ser cala Bràfi (o cala Bràfia). Una cala verge preciosa amb un escar ja sense sostre, de pedra. A penes ens aturàrem per a fer quatre fotografies i seguírem cap a Cala Estreta, sempre vorejant la costa.

Com el seu nom indica cala Estreta, és una cala molt estreta just una llengua de mar que s’endinsa amb uns pocs metres d’amplària i una minúscula platgeta al fons ( dubto que pugui cabre una tovallola estesa). En els seu costat sud, aprofitant l’ombra d’una endinsada de la paret, ens aturàrem a berenar. Com no frissàvem s’allargà una mica més de l’habitual.

De nou en marxa, seguírem cap  Cala Sa Nau, així que continuàrem cap el sud. De tant en tant giràvem la vista cap enrere per veure el tram que costa que havíem fet i al fons es feia visible el far de Porto Colom, damunt de la Punta de ses Crestes.  Sa Punta Negra tanca Cala Estreta pel sud i segueixen unes terrasses  fins el  Morro d’en Ras. Vora la costa s’hi poden veure restes de canteres de marès. Hi ha un caminoi que s’endinsa un poc per la garriga, i arriba a la platja per darrere, però nosaltres seguírem vorera mar.







Des del Morro d’en Ras seguírem cap a la Punta del Mig i el camí d’accés a cala Sa Nau des de l’interior. Ens aturaren al xibiu i prenguérem un refresc a l’ombra. 

Travessarem la platja (per cert preciosa, i amb tots els serveis) i després d’una lleugera pujada arribarem a la part superior del penya-segat on hi ha unes coves prehistòriques, excavades i molt ben conservades, però com és massa habitual brutes (s'ha de veure la manca de respecte que tenim pel propi patrimoni, en aquest cas arqueològic).







Aquí una companya va caure i es va fer mal, ja hem comentat que el camí era ple de pedres. Afortunadament se recuperà del cop i pogué seguir.

Camí de Cala Mitjana, on teníem previst dinar, passàrem pel Puntàs i el Forat d’En Mingo, un lloc molt fotogènic. Allà trobarem un grup d’escaladors i escaladores que practicaven psicobloc (una modalitat d’escalada lliure que es fa als penya-segats vora la mar, com no duen cordes si cauen, ho fan directament a la mar).

Després d’una estona de caminar arribàrem a gran màstil ens recorda que  som a l’entrada de Cala Mitjana. Diuen que la baula que hi ha a la roca servia per poar una carena i impedir l'entrada de basques a la Cala, per gaudi del propietaris del xalet que hi ha a la cala. Allà ens férem la foto de grup i, per un caminoi empedrat, arribàrem a la cala (que per cert era plena de barques!) on ens aturàrem a fer un capfico i dinar. L’aigua estava genial.



Com anàvem molt bé de temps l’aturada va ser llarga i serví per dinar,  per a fer el cafetó i xerrar una estona.

Les voreres de Cala Mitjana estan ocupades per un gran xalet,  amb uns jardins espectaculars. El camí va, primer per la part inferior dels jardins i després baixa a una caleta per sortir de la propietat. Allà trobaren un corb marí ben ximple, de fet demanava menjar i no fugia de la gent.

Al costat de davant , vora el Morro de Cala Mitjana hi havia altres escaladors.

El Morràs tanca la part sud de Cala Mitjana i per la terrassa enfilàrem el darrer tram de l’excursió. La zona de costa se coneix com el Penyalar.







En arribar a les primeres cases un cartellet posat amb molta mala bava ens envia cap a l’interior, però resulta ser una enganyifa (la teòrica sortida pel mig d’una urbanització esta tancada) i hem de tornar cap enrere i sortir per les terrasses de les cases de primera filera, que arriben gairebé al límit del penya-segat.



Passada l’urbanització un camí cap a l’interior ens du un carrer de Cala Serena, on ens esperava l’autobús.



 La tornada resultà, aquesta vegada, prou ràpida i aviat ens acomiadaven dels companys de Son Servera i tornàvem a casa.