Una quarantena de persones viatjarem dia 9 de desembre a Menorca, per fer 3 jornades del Camí de Cavalls. Integràvem el grup, senderistes dels grups excursionistes Camina Caminaràs (Son Servera), les Crànques Reumàtiques (Capdepera), així com gent que venia per lliure o d'altres indrets de Mallorca.


 

En arribar el vaixell de Balearia al dic de Ciutadella, situat a l'exterior del port tradicional, l'autocar ja esperava a tot el grup. Després de fer una aturada al primer hotel, en el que s'allotjava la majoria d'excursionistes, per deixar maletes i motxilles, ens dirigirem cap a la sortida del primer itinerari.

Cap a les nou i busques, el grup començà a caminar des de Bajolí, zona d'urbanitzacions molt propera al nord de Ciutadella. Des d'aquest sender costaner prest es va poder apreciar la bellesa aspre i salvatge d'un paisatge rocallós i amb molt poca vegetació. Aquesta inhospitalària sensació contrastava amb l'acollidora mar, blava i tranquil·la, que ens acompanyava a la nostra esquerra. Així, prest aparegué a la nostra vista, l'allargassat i hermós pont d'en Gil, el qual va animar al personal a fer les primeres fotografies. Des d'allà, sempre amb la mar a prop, es dirigirem cap a l'est. Una vegada havíem arribat a l'altària de Punta Nati, una part del grup ens decidirem a visitar el far més occidental mentre els altres ens esperaven per dinar vora la Cala dels Morts.

El far de Punta Nati, inaugurat el 1914, va esser construït amb la més moderna tecnologia, amb moltes preses, degut en els nombrosos naufragis que es produïen a la zona a causa del forts temporals.

En haver menjat i descansat, tot el grup ja reunit, continuà l'excursió. Quan vàrem haver passat la primera cova d'enterrament, visible des del camí, aquí la vegetació es va tornar un poc més espesa. Així d'aritges i coixinets de monja es va passar a mates i ginebrons. La sensació de solitud, emperò, continuava. A l'horitzó encara no es podia veure cap casa i les úniques construccions que apareixien eren una mena de torres escalonades, dites barraques o ponts de béns, aixopluc del bestiar d'aquestes terres i també moltes parets seques, que dividien els camps en rectangulars trossos. Més endavant, l'orografia del terrenys va canviar i davallarem cap a un barranc. Tot d'una va aparèixer la urbanització de Cala Morell i amb ella les coves d'enterrament de la Necròpolis del mateix nom. Aquí tots ens vàrem introduir a les cavitats, modelades per l'home des del II mil·leni aC i utilitzades fins el II dC. Del conjunt d'unes 15 coves, algunes, amb pilastres, columnes i capitells, eren més espectaculars que altres. Fins i tot es podien observar a alguns indrets uns forats ovalats, picats per l'home, que els menorquins anomenen "capades de moro", els quals tindrien també una utilitat funerària.

El dissabte, segon dia de Camí de Cavalls, l'autocar es va endinsar al cor de l'illa. Mentre passàvem per verds camps, llengües de boira donaven al paisatge menorquí un caire de somni. Després de deixar darrere poblacions com Ferreries i Mercadal, i passar entre muntanyes de poca elevació, no massa lluny es podia observar El Toro (362 m), màxima altitud de l'illa.





 



Baixarem al nucli d'Addaia. Allà ens férem "un retrato" de grup i vàrem redolar uns minuts entre els carrers de la urbanització. Quan ja vàrem trobar el camí, sempre darrera les senyalitzacions, i després d'haver pujat un coll, ens enlairarem sobre una zona humida. Des d'aquest punt es podia observar com suaus elevacions boscoses acollien una gran massa d'aigua, plana i transparent. En ella s'enmirallava tota l'orografia dels voltants així com algun "lloc" (explotació agrícola a Menorca) aïllat. El panorama era espectacular. En haver davallat al nivell de l'aigua, el Port d'Addaia s'anava ficant terra roja cap endins i mentre el grup s'aturava a berenar devora unes salines, a la banda de Mongofre, uns afeccionats a l'ornitologia albiraven uns ocells amb els allargavistes. Vàrem abandonar l'indret per una senda, la qual pujava i feia esses, ,enmig d'un paratge humit i verd. Després d'una giravolta, la vegetació va canviar de forma sobtada: el farratge maragda va esser substituït per mates i ullastres.

 









Els tons de cendra i marró anunciaven ja l'aridessa de l'àrea de Favàritx. En una cruïlla l'avingut equip va decidir separar-se per una estona. Així uns continuaren cap a la platja d'en Tortuga, mentre els altres ho férem cap al far més oriental, anomenat de Favàritx. Allà, enmig de nus roquissars, apareixia una fina capa d'aigua, la bassa des Cos d'es Síndic, amb el far al fons. Uns rètols ens anunciaven que estàvem a una zona especialment protegida, excepcional pel nodriment i descans d'aus. Ens va costar un poc de pena deixar aquesta màgica zona, però finalment es reunirem amb els nostres companys a la mencionada platja d'en Tortuga. Qualificar-lo d'arenal idíl·lic i verge és poc. Tant és així que malgrat l'estació, i com que feia calor, molts ficaren els peus dins l'aigua i alguns fins i tot ho feren de cos sencer. Després de dinar, el grup continuà pel Camí, vora la mar. Cada poc temps assolíem una nova cala, una nova platja: cala Morella Nou, cala En Cavaller, cala de sa Torreta... El deshabitat paisatge es caracteritzava per una gran bellesa, augmentada per l'excepcional climatologia.











L'albufera des Grau no es va fer esperar. La vàrem creuar per una llarga platja fins arribar a un poblet de color molt clar, Es Grau. Una vegada arribats, vàrem fer un refresc a un bar en el seu darrer dia d'apertura. Quina sort vàrem tenir! Totes les casetes tenien les teules també pintades de blanc. Havíem caminat més de 20 km.

En el darrer i tercer itinerari, iniciarem la caminata a Son Xoriguer, grup de cases situada al sudoest de l'illa. Des d'allà continuarem cala i platja rera cala en direcció cap a la turística Cala Galdana.





Tota aquesta zona, com les altres,  és també Reserva Natural i es caracteritza per tenir platges d'arena de blanca i moltes construccions defensives de l'época de la Guerra Civil. La primera aturada la vàrem fer a la Cova dels Pardals, una antiga construcció que va aprofitar una cavitat de la mar com a cau de contraban.







Després, tots vàrem continuar l'excursió fins assolir els espaiosos arenals de Son Saura. Allà munts de pilotes de Posidonia Oceanica marcaven la línia de la costa. La calor cada vegada era més present a l'ànim del grup.



 





Així que en arribar a cala en Turqueta, els que nedàvem ja érem més que els del dia anterior. L'aigua no era gens freda. Malgrat no frissàvem gens aquell dia, vàrem continuar pel caminoi coster, entre pins i garriga baixa. Prest feren la seva aparició cala Macarelleta i cala Macarella, totes elles platges d'arena molt suau i clara. A la darrera dinàrem davall d'un pinar i després de fer alguns estiraments ens dirigirem cap a la meta d'aquell dia, Cala Galdana.





Abans d'arribar-hi, vàrem passar per balconades fetes de branques d'ullastre i miradors amb vistes cap al sud de l'illa. Allà les cinc de l'horabaixa tots ja èrem a l'única platja urbanitzada de tot el viatge, Cala Galdana. L'autocar ens va retornar a l'hotel i d'allà al vaixell, que ens va transportar amb una mar molt tranquil.la cap a Mallorca.





 

El viatge a la veïna illa va resultar esser un èxit, tant per la considerable convocatòria de caminaires, com per l'organització i el bon temps. Tot mos va afavorir, fins i tot ens vàrem dur molt bé, tants com érem, i ens divertirem d'allò més. Els vespres aprofitarem per gaudir de la gastronomia i de l'ambient  de Ciutadella, i també de l'amable caràcter de les seves gents. Tot i que normalment se'n troben molts, no vàrem veure ni un sol esclata-sang en tot el trajecte.


 
El Camí de Cavalls voreja tota l'illa, té el seu orígen en el s XIV i s'utilitzava per controlar la costa i socòrrer els nàufrags. Després de moltes reivindicacions els menorquins varen poder recuperar-lo per a ús públic. Actualment està tot senyalitzat com a GR 223 (sender de gran recorregut) i forma part de la Xarxa de Camins  Naturals d'Espanya. Té una llargada aproximada de 185 km.