Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

 Miquel Costa i Llobera

 
  No un pi, sinó molts de pins ens envoltaven en aquesta excursió d'estival trajectòria, costanera a la comarca de Migjorn. Partírem com és habitual de la plaça Constitució de Capdepera a les 8:05 per arribar fins a Son Servera, on ens esperava el gruix del grup excursionista Camina, caminaràs. Amb ells, ens dirigirem cap a s'Estanyol. Havíem passat per Manacor, on d'enfora albiràvem la torre de l'esglèsia de Nostra Senyora dels Dolors; també deixàrem enrere el poble de Felanitx, amb el seu poliesportiu Guillem Timoner, i finalment creuarem Campos i Sa Ràpita.  L'excursió  que es pot fer gairebé tota a peu pla, sense cap desnivell, en principi es presentava com un itinerari fàcil.

  En total vàrem ser 29 els excursionistes que, des del club nàutic de s'Estanyol, partirem cap a Cala Pi; descarregàrem les motxilles de l'autocar i començàrem la caminada. Al principi ens acompanya la flaire d'una paella de marisc, sí, de bon dematí. El dia no podia ser millor, un sol càlid i agradable va dur més a prop la primavera, tot i que encara feia un ambient fresc. La mar estava en calma i alguna excursionista va dir que feia un dia per anar a navegar, tenia raó. La caminada es va fer per la platja, a ritme lent, per la vorera, temptats a nadar. Caminam en fila, sense que res ens pertorbi, un canet, tal volta, de sortida dominical. Aprofitam el passeix per posar la mirada sobre s'Estanyol, una bella postal i un miratge per a visitants foranis. L'espectacle no acabava aquí, car en la distància podíem colombrar, ni més ni menys que l'illa de Cabrera, espectacle als nostres ulls, envoltada després per una tèrbola calitja.

  Les passes de caminants ens portaren des de la platja fins a unes cases distribuïdes en 2 fileres de quatre casetes una a devora de l'altra de principis del segle XVI, es tracta del Racó de Ca na Cossi, en el Racó de s'Estalella. Allà tornam gaudir de la vista sobre les cases de la vila de s'Estanyol des Migjorn i sa Ràpita, així com presenciam el perfil de l'illa del far d'Ensiola. També, part damunt l'escar, podem veure el boscam de son Bieló.  Seguim el nostre itinerari, gairebé en línea recta, si mateix elevats una mica més, mentre feim una trepitjada a la roca llisa i plana que hi ha a la vorera de la costa. Un paradís pels senderistes, car el bon temps acompanyava i la mar argentada badava com un mirall. Seguim el camí amb unes quantes davallades i pujades, acompanyats per la llentrisquera i per aquella frescor que només la mar Mediterrània et deixa en el rostre quan hi camines a prop. A mesura que pugem, comencen a haver-hi els primers penya-segats, on els més arriscats s'aproparan per sentir el vertígen de l'illa i per veure dins l'aigua alguns bancs de grumers que avancen com una amenaça. Hom diu, "si amb la temperatura que ara té l'aigua vénen, què no faran a l'estiu" seguim la ruta. El perfil de la costa es revela etern i ens atorga la panoràmica blava i terrosa en un dia agradable.

 Seguidament, passam per un petit portell d'una paret seca baixa per arribar fins al far de s'Estalella o Estelella, petita torreta de retxes horitzontals blanques i negres que ens pot recordar el far d'Artrutx, en dimensió reduïda. És aconsellable seguir sempre el camí més proper al mar. Allà, aprofitam l'esplanada que hi ha per poder berenar, un berenar lent i calmat, on la pausa matinal de devers les deu, ens converteix en excursionistes engolits pel paisatge costaner: parlam de viatges, altres de menjar, en plena conxorxa. Després seguim la caminada pel sender marcat just a vorera de penya-segat. Caminam fins a topar amb una altre paret seca i el seu portal que travessam per anar fins a la torre de s'Estalella, construïda l'any 1577 pel mestre d'obres Simó Carrió, i queda situada sobre una plataforma rocosa anomenada Serral des Corral, amb una altitud de 6 metres sobre el nivell del mar. La torre fa 9,2 metres d'alçada i té un diàmetre de 7,64 metres. L'Ajuntament de Llucmajor la va restaurar l'any 1984. A la base es pot veure com la pedra està erosionada, segurament pel vent que hi pega. Aprofitam per fer-nos-hi una instantània i continuar.
 

         Posteriorment, seguim dins un camí marcat, de terra i pedrolí; l'arbust i la llentrisquera limiten la zona costanera amb les terres que hi ha a la nostra dreta. Vorejam Cala en Paiàs i caminam fins la zona d' Es Fonoll Marí. Més endavant, tenim la zona de s'Alavern i les primeres edificacions de Vallgornera. Aquesta part de l'itinerari té com a característica que s'hi descobriren les coves subterrànies més grans de tota Europa (una cambra duu el nom de Gemma, perquè així nomia la filla del seu descobridor),  és en aquest punt on començam a tenir les primeres dificultats, perquè els xalets que dónen a la mar i que no respecten els metres de costa reglamentaris, fan que la nostra ruta s'hagi de modificar. Primer passam per un desnivell, que superam amb dificultats, per arribar als límits d'un xalet, on uns alemanys prenen el sol ajaguts sobre unes gandules. Els saludam i seguim el nostre camí per un enfilall de carrers tots ells amb noms de músics cèlebres. Per aquest ordre, primer passam pel carrer Picasso, després pel carrer Dürer, Dalí, fins arribar al carrer Albéniz, al final del qual hi ha l'esglèsia de Nostra Senyora dels Àngels.  Seguim fins arribar a la zona d'Es bufador, just al restaurant que hi ha abans de davallar fins a Cala Pi. El grup s'ha dividit, però en ser abaix ens reagrupam i ens dirigim fins als escars, on ens disposam a dinar, amb l'espectacle d'un petit dron que puja i davalla, avança i recula per sobre el mar de la cala, dirigit des de la platja per un estranger que porta un capell de vaquer. Allà ens relaxem, celebrem i riem.

         En haver dinat, reprenem l'itinerari per un camí que puja rere els escars, de fort rost. Una vegada a l'altra banda de la cala, els pins de l'entorn ens escorten i ens permeten contemplar a la Punta de Cala Pi, la vella torre, situada a 19, 5 metres per  damunt del nivell del mar, es construí el 1543 perquè els turcs otomans s'aliaren amb els barbarescs, convertits en una constant amenaça per a tota Mallorca.  Té una alçària de 10, 2 m i fou restaurada l'any 1970, d'acord amb el projecte redactat el 1967 per Antoni Alomar. Seguim pel sender que ens portarà fins a Cala Beltran, una paradisíaca entrada de la mar dins la terra que a tots ens meravella, fins i tot als grumers.  Més endevant, tombam per la punta de Cabocorb, en un espai més pla on la roca ens permet avançar sense gaires entrebancs. fins arribar a Es Fondos. La roca del litoral passarà a ser més aspre i blanquinosa a partir de la Punta des Camp de Mar. Ens crida l'atenció les roques que sobressurten de la mar que són recordades amb els topònims de Ses Pedreres o Es Bancals. La ruta segueix una orientació sud nord. I cada tram compren entre uns quatre i uns set minuts.  La darrera torre que ens espera és, ni més ni menys que la del Cap Blanc. Situada al terme municipal de Llucmajor; també es construí per raons estratègiques, el 1579 per Antoni Genovard. Per pujar a la seva porta hi han d'accedir mitjançant una escala de ferro. Seguidament, passem enfront d'uns pabellons militars i es deixen diferents barreres que condueixen a predis i garrigues. Seguim fins arribar al nostre lloc final: el far d'es Cap Blanc, un edifici que ens serveix per obrir la polèmica de si hauríem de reusar aquests espais singulars de la costa per habilitar-los com a hotels i fugir de l'abandó i el tancament en què es troben alguns d'ells.

   Finalment, a la carretera del far, ens espera l'autocar que ens portarà cap a casa. De tornada i a prop del nostre darrer punt veim el poblat talaiòtic de Capocorb Vell, molt notable i digne de ser visitat, on també hi ha un monolit aixecat a la memòria del gran arqueòleg de Capocorb, J. Colomines Roca, que haurà d'esperar una altra eixida.