Diumenge dia 24 de novembre era el dia escollit per fer la travessia de la Colònia de Sant Pere (cases de Betlem) fins a Capdepera, concretament a Sa Sínia. No tots els nòrdics participants teníem clar que havíem de sortir, però les prediccions metereològiques parlaven de núvols baixos i lleugeres pluges, de devers 1 l/m2 . Així que, més o manco preparats per la pluja i el fred, decidírem arrencar i tirar endavant al pla previst. Un grup ens desplaçaríem fins a Betlem i un altre sortiria des del pàrquing de s’Alqueria Vella.
Devers les 9 començàrem amb alegria (ja sabeu allò de contra el mal temps, bona cara!). I amb la cara alegre, molt alegre (ja déim que feia molt de mal temps!) iniciàrem la pujada cap a Betlem, amb molt bon ritme. De fet, el fred ens fugí just passades les cases i començar a pujar les costeres i els primers revolts del camí.
El grup se va desfer. Com sempre, uns posaren la directa i els perdérem de vista en un tres i no res. El altres, sense perdre el ritme, ens quedàrem endarrere, aprofitant qualsevol excusa per recuperar l’alè: ara un foto, ara em llevo el xubasquero, ara me’l torn a posar... Així i tot, ben aviat fórem a dalt (abans d’arribar a la font ) i giràrem en direcció a s’Alqueria Vella.
La pluja va donar el primer avís (s’ha de dir que quatre gotes mal comptades!). Anant alerta a no relliscar, baixàrem cap a s’Alqueria. Del primer grup, ni rastre.... Pensàvem que ja serien pel Campament dels Soldats o per la Torre d’Aubarca (dels Matzocs), on estava previst el punt de trobada amb l’altre grup que sortia de s’Alqueria Vella i baixava pel coll d’Es Verger.
Nosaltres, abans d’arribar a les cases, intentàrem fer un drecera ( i de passada evitar l’asfalt!) per pujar cap al Campament dels Soldats. Al finals ens embullàrem i vam haver de fer uns metres enrere i agafar el camí normal de pujada.
A dalt, quan pensàvem fer una aturada per descansar, ens caigué el cel damunt, com diuen els d’Astèritx... Aigua de bimbolla. Ens aturàrem cinc minuts sota un gran pi per veure què en féiem del nostre cos i així mateix esperar a veure si aturaria. ”Això és un xubasco passatger!”. Ja t’ho diré jo, passatger. Davant la perspectiva de quedar gelats, uns decidírem tirar endavant i altres dos tornar enrere (tanta sort que encara hi ha gent amb seny , en aquest grup!). Els qui tornaren ho feren sense problemes, una cridada a l’equip de suport i els recollirem. Sempre hi ha qualque àngel de la guarda! El que seguírem, baixàrem cap a s’Arenalet pel camí de s’Esquena Llarga, suportant una pluja intermitent. A estones plovia molt i a estones s’aturava i plovia moderadament. No importa dir que a aquestes alçades de la pel·lícula anàvem ben banyats i poc importava una mica més d’aigua. Així mateix, quan s’aturava de ploure una mica , era d’agrair.
Arribant a s’Arenalet ens informaren que el grup que havia sortit del pàrquing partia de la Torre d’Aubarca cap a Cala Mitjana on els esperaven i acabaven el recorregut. Afortunadament, havien berenat al refugi de s’Alzina i no s’havien banyat massa fins aleshores. Estiguérem contents per ells.
Animats (això vol dir que no plou tant vora la mar?) en part per les noves de l’altra part del grup i en part , potser, per les arboces que vàrem menjar, acceleràrem el pas cap a la torre d’Aubarca. A tot això, s'ha de dir que l paisatge resultava espectacular, amb uns colors impressionants i una forta maror empesa per un vent fort i fred de Tramuntana. Un riu preciós travessava cala Font Celada.
Després de la pujada i poc abans d’arribar a la torre, un del grup, mentre feia unes fotografies, creu veure algú entre les mates. Els altres li van replicar que “eren al·lucinacions” (realment les arboces engaten!). Però no: el grup que teòricament anava davant, i que pensàvem que ja era a Capdepera, ens venia al darrere... Increïble!
Contents amb la retrobada, just ens aturàrem a fer-nos una foto i decidírem baixar al pinar d'es Matzoc i fer una aturada per beure i menjar alguna cosa. 
Des de la sortida just havíem begut, i no massa. Entre mossegada i glopada d’aigua, ens conten que ens esperaven a s’Alqueria Vella (això sí, berenant) i després, baixant per les cases d’es Verger, s’havien errat de camí i feren una circular (pot ser el camí dels Horts). 
Tots plegats de bell nou, ens posàrem en camí i passàrem per cala Matzocs, cala Estreta, cala Mitjana i cala Torta., totes elles travessades per torrents plens d’aigua. De fet, ens comentaren que la idea de tornar a Capdepera pel camí de ses Costellades no era factible (pensaven pujar pel torrent de ses Voltes fins a sa Duaia de Dalt) i que els que anaven davant havien tornat enrere per afegir-se al que tornaven des de cala Mitjana.
En arribar pel camí a Cala Torta, el torrent ple d’aigua ens barrà el pas. Decidírem tirar cap a la mar, a la platja, tot decidits a banyar-nos els peus si fos precís (suposàvem que devora la mar hi hauria manco profunditat), però no va ser necessari. Es podia passar bé.
Ja només ens quedava arribar a cala Mesquida i després cap a Capdepera pel camí de na Bagassa. Just iniciada la pujada, començà a ploure amb certa intensitat i sota l’aigua pujàrem, com poguérem. Frissàvem d'arribar i canviar-nos la roba. El fred començava a amenaçar!
A cala Mesquida optàrem per seguir per la carretera, ja que no podíem travessar el torrent, que anava ple d’aigua, i voltar per devora la mar era massa. Ja no anàvem de coverbos. 
Férem el que quedava de camí fins Sa Sínia on ens esperava la resta del grup , ja ben aixuts i amb la paella en marxa.
Una eixida passada per aigua, amb fred i vent, però que ens produí molta satisfacció de poder-la acabar.
Esperem que el proper any el temps sigui més benèvol amb nosaltres.
