Entrevista a Gustavo, un artista sense fissures:
"He lluitat molt per no ser adult"
Gustavo és un gran artista i un bon amic que, el passat dia 21 de maig, va presentar el catàleg “Los otros colores”, editat amb motiu del seu setantè aniversari. Nosaltres, dos dies després, el vàrem tenir en el programa "El cafè dels dissabtes", de Capdepera Ràdio, i prometérem que en transcriuríem l'entrevista, perquè una conversa amb aquest artista sempre és sucosa. A més, una conversa amb en Gustavo sempre té quelcom d'intemporal, i després d'un parell de mesos no sols no ha perdut vigència, sinó que ha madurat, com el bon vi. Aquí va, més o menys resumida, aquella larga conversa amb un dels millors ambaixadors de Capdepera arreu del món.
- Bones tardes, Gustavo.
- Bones tardes.
- Setanta anys, ja...
- I un més.
- I un més?
- Original ho és.
- Anem clars, jo estic loco, però sota control, eh? Per cert, amb aquestes coses que duis pel cap pareixeu marcianitos. Això sí, marcianitos intel·lectuals.
- A veure, que has vingut per a encollonar-te de nosaltres?
- No, però en tot cas els dissabtes se’n poden encollonar, no?
- Ja ens ho pensàvem que quan ens veuries amb aquests artefactes diries alguna cosa.
- D’aquí a un parell de dies agafaré una tela i, patapam, ho recrearé, això.
- Què es això de Los otros colores? Has canviat de colors?
- El catàleg recull una mostra de la meva obra des de l’any 1963 ençà. Comença quan jo anava per Palma pintant casetes i portalets. Los otros colores fa referència al fet que, fins que va morir en Franco jo tenia uns altres colors, més trists, més grisos, més negres, més marrons... Després de la mort d’en Franco, quan vaig anar a Berlín, em vaig sentir com a alliberat. En aquella ciutat amb tanta història, que també havia conegut un passat ple de Gestapo i SS, jo m’hi podia sentir totalment lliure, i això m’impulsà a pintar molt, qualsevol objecte que veia es tornava una figura. Va ser aleshores que alguna gent em començà a demanar si jo, abans, no tenia uns altres colors. I ara, a l’hora de posar el títol a aquest catàleg, i després de pensar-ho molt, me’n vaig recordar d’aquells anys i d’aquell canvi, i vaig decidir-me per Los otros colores. Jo hi volia posar un subtítol: Sa bassa estarà acabada quan el catàleg estigui acabat, però no tenia res que veure amb les meves col·leccions.
- I com així triares Berlín i no un altre lloc?
- És molt fàcil. A Berlín, aleshores, ja hi havia tres o quatre col·leccionistes de la meva obra, i a més m’oferiren unes golfes on poder pintar. En el catàleg hi ha una vintena d’entrevistes, algunes de les quals són a aquells col·leccionistes, gent que té obra meva des dels anys 60. Eren persones que venien a Mallorca, al principi com a turistes, que em varen conèixer, i alguns dels quals acabaren comprant-s’hi una casa. Ara els que vénen ja són els seus fills, o els seus néts. Un d’aquests col·leccionistes em va dir que me n’anàs cap a Alemanya, em va dir “a tu t’estan molestant molt, a Espanya”. Hi havia elements que m’estaven amenaçant, gent de la dreta, guerrilleros de cristo rey. Cap a l’any 72, jo havia fet una exposició a la galeria Antonio Machado, de Madrid; aquesta galeria era d’un caramull de socis, Alfonso Guerra entre d’altres, i era un centre fustigat constantment pels elements de la dreta radical, cada dos per tres l’empastifaven de pintura, i a vegades coses pitjors (algú de la taula comenta que aquesta galeria va patir un atemptat). Aquella era una exposició carregada de crítica antifranquista, des del surrealisme, que aquells elements varen detectar perfectament. El fet és que varen venir un vespre i em destrossaren una tela de més de dos metres, a ganivetades, cosa que d’altra banda em va servir de publicitat, perquè en va parlar tota la premsa. Lamentablement, la cosa va anar més, i començaren a amenaçar altres galeries que posarien una bomba si feien una exposició meva. A mi em telefonaven constantment, a qualsevol hora del dia o de la nit, per amenaçar-me. Vaig acabar pintant de nit i dormint els matins, amb els nervis alterats. Però el punt damunt la i el va acabar de posar en Pau Llull “Pablito”, periodista d’”Ultima Hora”, amb una entrevista plena de fotografies dels meus quadres polítics. Poc temps després em va visitar la policia social i em varen estar interrogant; al cap d’unes setmanes, tornaren i em varen dir que em podia caure una multa de 50.000 pessetes, a més de l’empresonament immediat. Aleshores, qui em va salvar de la presó va ser el que havia estat governador civil, n’Álvarez Builla, un tipus una mica estrany, que solia demanar que li guardassin originals dels dibuixos que jo feia aleshores per al diari “Baleares”,en una secció que es deia “El dibujante en la calle”; també se’n duia dibuixos en Jordi Andreu Alcover “Cojuelo”, que havia estat director del diari i que hi continuava escrivint. Aquest era un tipus molt altruista, que ajudava la gent que passava gana, i d’aquesta n’hi havia prou. Arribava molta gent de la Península amb el matalàs damunt el cap –jo mateix ho sóc, peninsular–, i amb la bicicleta, i res més.
- Un que no havia arribat exactament així era en Joan Miró, a qui tu ben aviat vares conèixer...
- Jo, anava amunt i avall amb una mobylette. Primer vaig anar a dibuixar amb don Enric Juncosa, germà de dona Pilar, amb qui Miró s’havia casat. Després vaig començar a visitar en Miró a Son Abrines. Vaig veure com les màquines posaven en marxa les obres del nou estudi, seguint les idees de Josep Lluís Sert. Estam parlant de quan jo tenia devers 15 anys. Em vaig convertir en una mena d’al·lot dels encàrrecs, i m’enviaven d’un lloc a l’altre, per amunt i per avall. Me’n record que en Sert sempre escrivia en català: “rajoles de fang, de Tarragona, de 40x40, i coses així. A en Miró, per aquella època, a Mallorca no li feien gaire cas, i ell sempre deia que havia vingut a viure a l’illa perquè s’havia casat amb una mallorquina. Un que sí que el visitava molt era en Camilo José Cela, però gent com en Pedro Serra, i d’altres, començaren a visitar-lo molt després. La darrera vegada que vaig parlar amb en Miró, ell ja tenia més de 80 anys, i acabava de rebre més de 200 teles en blanc, i jo li vaig demanar, “don Joan, i què n’ha de fer, de tantes teles?”, i ell em va contestat “he d’aprofitar ara que sóc jove”. A partir d’aquell moment ja em vaig distanciar bastant d’en Miró, li vaig dir que no hi aniria tant, però mentre el vaig freqüentar, sempre em va animar molt. D’ell vaig aprendre la tècnica de deixar bocins de paper pintats damunt les distintes parts del quadre, per a saber el color que li volia posar, sense embrutar la tela. Ell ho havia après de Matisse, i aquest ho havia agafat de Kandinsky...
- Un article publicat recentment en el Diari de Balears, es deia que “els mallorquins no han sabut valorar mai allò que tenen, i un bon exemple n’és el pintor Gustavo, ja que en 25 anys, les Balears només han acollit tres exposicions de l’artista”. Estàs d’acord amb aquesta afirmació? Et sents menysvalorat, a Mallorca?
- Jo, com diuen els alemanys, sé que, a partir dels 50 anys, si quan m’aixec, al dematí, sent alguna cosa que em fa mal, vol dir que sóc viu. Jo he passat molta misèria, i ara sóc una persona que visc bé. No puc estar tot lo dia amargant-me, pensant en el cas que em fan o em deixen de fer. Sóc un privilegiat, tenc bons col·leccionistes de la meva obra i, com diu la premsa alemanya, jo pertany al cinc per cent de pintors vius que poden viure de la seva pintura. Com a pintor, tenc una vida prou intensa. No puc oblidar que vaig pertànyer a la Sala Pelaires, amb en Pep Pinya, i estic orgullós d’aquell temps, estic parlant de l’any 69 i successius; varen ser tres o quatre anys boníssims, en què vaig poder pintar amb tranquil·litat, cada mes tenia el meu ingrés en el banc. Si has estat a la Pelaires, es fa difícil anar a una altra galeria. He estat amb tres o quatre més, però sempre m’he sentit enganat.
- Creus que en el nou centre cívic que s’està construint a Cala Rajada podrem tenir un espai amb obra teva? Sabem que se’n parla...
- No, jo no en sé res, però en aquestes coses sol passar com amb els banyuts, que també són els darrers que ho saben. Quant a aquest centre, la cosa és important que l’acabin, que la inaugurin i que funcioni i sigui útil. Fa uns anys, a la ITB, gent d’aquí em va comentar que davall aquells pins hi podríem posar una escultura de bronze, però quan es va remodelar la plaça Castellet ja es va parlar d’aquesta possibilitat, i es veu que algú els va llevar la idea del cap. Ara, aquest, no sé ni per on para, però ja es diu que el temps posa cadascú en el seu lloc. Fa unes setmanes, a Alemanya, preparant l’exposició del meu setantè aniversari, la gent em comentava que en una entrevista que em varen fer a la ràdio em referís constantment a Capdepera, i jo els explicava que jo visc aquí, que conec la gent, i que jo voldria que aquest fos un lloc magnífic. En Mathias Kühn em va proposar, fa uns anys, de vendre ca meva a Ralph Schumacher, el corredor de fórmula u, que és un enamorat de Mallorca i té casa a Andratx, i clar, m’hi vaig negar. Jo és aquí que vull viure. Aquí he vist complert el meu somni.
- Les coses no sempre han estat fàcils...
- Jo sé què és passar fam a París, i és una cosa terrible. M’aixecava de nit, perquè no sabia com m’havia de posar, de mal que em feia el ventre buit. Em bevia una cervesa per tenir gas.
- I a pesar de tot, sempre ho has tengut clar.
- Això sí. He fet publicitat, he fet escaparatisme, de tot, però sempre relacionat amb la pintura i el dibuix. Estant a París, algú de la meva família em va parlar d’un personatge que tenia una cafeteria, sembla que era el fill o el nét, no n’estic segur, d’un vell conegut de la Guerra Civil a qui el meu padrí havia ajudat. Un dia m’hi vaig presentar i, efectivament, se’n recordava dels successos dels seus avantpassats, i em va dir que quan volgués podia anar al seu restaurant a menjar alguna cosa, acompanyat fins i tot. Em va recomanar que entràs per la part del darrere, i que allà em traurien alguna. És clar, jo m’hi vaig presentar, tot sol per por que ningú no em fotés part de la ració, i em van posar una palangana plena de petits croissants, i café-au-lait , que em van fer molt de goig, però al cap d’un grapat de dies de croissants i café-au-lait, el meu estómac va dir prou. Vaig arribar a estar-ne tip. Ara això, fins i tot a mi, ens fa gràcia, perquè han passat gairebé cinquanta anys, però la fam és fotuda. Després vaig guanyar el segon premi en un concurs internacional de dibuix, al qual em vaig presentar per mitjà d’una periodista argentina que m’apreciava molt, i allò em va suposar mil dòlars, una quantitat fantàstica, i vaig començar a pagar deutes: hi havia restaurants espanyols per davant els quals ni en podia passar, i em veia obligat a fer grans voltes, i així i tot sempre em veien. Quan vaig estar en condicions de pagar, molts no volgueren cobrar, em demanaven algun dibuix a canvi, i em va saber greu que en un d’aquests restaurants on devia doblers ja no hi vaig trobar els amos, que eren unes persones encantadores.
- Després de l’etapa parisenca, què vares fer?
- Vaig venir un any a Mallorca, però l’illa em quedava petita, i vaig partir cap a Alemanya. Però durant aquest any vaig tenir temps de fer la volta a Mallorca en camell.
- Va ser cèlebre, aquesta eixida.
- Sí que ho va ser. En Miquel Vidal Perelló escrivia per al Majorca Daily Bulletin i per a algun altre periòdic d’en Pere Serra, i jo hi feia dibuixos. Un dia, a una cafeteria del Passeig Marítim, parlant d’uns dibuixos que jo havia de fer dels pobles de Mallorca, se’ns va passar pel cap que podíem fer la volta a l’illa, no amb una Vespa, sinó amb un camell. En Mateu “Campet” havia duit tres camells per passejar turistes per s’Arenal; aquest Mateu, venia molt per la redacció del diari “Baleares”, i els meus dibuixos li agradaven molt. Quan li vàrem plantejar allò del camell, s’hi va mostrar entusiasmat, ens va dir que ens deixaria el millor camell dels tres que tenia, en “Mohamed Ben Alí”; a més n’Andreu Picó, de “Gran Chic”, estava disposat a patrocinar l’aventura: havíem de posar “Gran Chic” a una anca de l’animal. El dia de la sortida, l’expectació va ser grossa: premsa, ràdio i televisió s’hi presentaren, vàrem sortir en els telediaris, “dos jóvenes mallorquines dan comienzo a la vuelta a Mallorca en camello”, varen dir; la policia ens va obrir pas des de la plaça de Cort fins passades les avingudes, en el carrer de Manacor, i d’allà partírem cap a Algaida. Va ser un viatge que va donar molt de joc, ple d’anècdotes.
- Per cert, que el camell no va acabar la volta...
- No tot varen ser flors i violes, en aquella història.
- Pensa tu! Hi va haver llocs on ho passàrem malament. Record que a Artà hi vàrem arribar acompanyats d’en Calafat, el glosador de Son Servera; hi havia una gentada a la plaça, que ens esperava. Ens havíem fet famosos, i la gent ens deia que ens havia vist en el diari. A Artà donàrem una conferència en el cafè del “Centro”, que el saig havia anunciat per tot el poble, i el bar es va omplir, però així i tot no hi havia manera de trobar un lloc on passar la nit. Finalment, un home ens va oferir un garatge, i allà ens n’anàrem, en Miquel, jo i el camell. Vàrem jeure de qualsevol manera, amb el cap damunt la panxa de l’animal. Com a compensació, al dia següent, d’anada cap a Santa Margalida, ens convidaren a dinar a les cases de Morell: arròs brut, frit, ensaïmada farcida..., quina panxada! A Santa Margalida vàrem tenir una entrada triomfal, era diumenge i hi havia tota la gent pel carrer, però el camell s’havia assustat i no el podíem controlar, fins que aconseguírem encaminar-lo a la cotxeria on havia de quedar, i quan fórem a dins ens baixaren la porta de fora, i el camell que pegava trompades per tot, i nosaltres també. Quin desastre!
- Des de la nostra web, Gustavo, ja t’hem felicitat l’aniversari, però ara et volem reiterar la nostra congratulació per aquests setanta anys que dus tan bé.
- Com vaig dir a un periodista de la “Última Hora”, jo sóc major, no sóc vell, i he lluitat molt per no ser adult.
- Aquesta és molt bona. Bé, Gustavo, hem d’anar acabant, perquè el programa, lamentablement, té una durada limitada.
- No, i a més hem d’acabar perquè si no, en aquest forn, ens fondrem. Hauríeu de convidar més els polítics, i fer-los un parell d’hores d’entrevista, amb aquestes temperatures, i segur que vos posarien aire condicionat.
- Gràcies per tot. Un altre dia hauràs de tornar i parlarem de la teva pintura.
Equip de redacció de "Cap Vermell" / "El cafè dels dissabtes"
