Si hem de pensar amb una persona realment bona, amb totes les accepcions de la paraula, aquest és en Pere Orpí (Capdepera, 1936). Pens també que néixer al 36 degué ser una data prou significativa, que marca, i tothom ja sap perquè ho dic. De tracte afable, però ferm, de parla clara i catalana, amb el pes de les paraules que es diuen quan se sap realment allò que signifiquen, quan la paraula «pau» vol dir «pau» i la paraula «poesia» encara vol dir «poesia». És el nostre Muten Roshi gabellí, si se’m permet la simpàtica comparança, tal vegada enfora de la realitat. És a punt de presentar la seva darrera obra poètica: Versos per recitar (Documenta Balear, 2022) un compendi líric de gairebé tota una carrera, que demostra la seva perseverança a l’hora de mantenir ben alt el penó de la poesia.

Encetar una conversa amb en Pere Orpí és com obrir la caixa de Pandora, el seu mite preferit, d’on s’escamparen tots els vents del món i on només hi restà l’Esperança, tan nostrada. Amb en Pere ens hi apropam i en xerram una mica...

Cap Vermell: Bon dia, Pere!

Pere Orpí: Bon dia

CV: Començarem l’entrevista amb una càrrega de profunditat: és la fe que t’empeny a escriure?

PO: La fe? Bé...un poc de tot: la identificació amb la persona i amb el paisatge...les coses de cada dia. Sí, amb moltes coses, sí. Tenc molta cosa religiosa, sobretot cançons que se canten musicades. La fe que me fa veure la persona com un ésser especial, que s’ha d’estimar, s’ha de respectar, s’ha de tenir en compte. Sempre ha de treure allò més bo de cada un. 

CV: Què hi trobarà el lector en els Versos per recitar?

PO: Depèn de la situació de cada persona. Consider que aquesta poesia té dues parts: per una banda hi ha la part creativa, que pertany a l’autor i la part receptiva de qui assumeix aquella poesia, aquelles imatges, etc. i les aplica a ell mateix, a la seva pròpia vida. Vull dir que sí, que depèn de cada lector, que si troba la manera de tenir pau interior, ja val la pena. 

CV: En el pròleg del teu llibre Pere Rosselló Bover comenta que ets un poeta mig popular i mig culte. És així?

PO: Jo crec que sí, l’expressió cultura popular no és cap contradicció. La poesia ha de sortir del poble, de la gent del carrer...Les elits ja són una altra cosa.

CV: En aquest sentit, creus que seria possible viure sense poesia?

PO: La poesia, en sentit ample, és la que dona sentit al món; no és l’economia, com molts se pensen, sobretot avui en dia. Si en el món li llevam la poesia que hi ha al fons, queda una cosa morta, una cosa mecànica i purament material.

CV: Tens Capdepera com a referent. Quin pes té dins aquesta obra que has fet?
PO: Bé, els primers versos que vaig fer varen ser a Capdepera abans de començar a estudiar. I tot i aquest començament, gairebé imperfecte, ha estat la base per tot allò que ha vingut després. El fet de ser gabellí, de ser d’un poble que té una sensibilitat especial per l’art, per la música, amb un paisatge molt particular, que participa de la terra i de la mar, la proximitat mateixa de Menorca...tot això, vulguis no vulguis, t’influeix i te marca uns camins per on després avances. 

CV: Si feim una ullada cap a enrere, de quina obra et sents més satisfet?

PO: Per ventura, la més redona i perfecte ha estat l’Himne de Capdepera, que ara veig que en el Cap Vermell l’han reproduït i també recitat per l’autor, ja el vaig recitar el dia que se va estrenar, ara fa 30 anys. És de l’obra que me sent més orgullós, per dir-ho així, si és que l’orgull i la poesia poden anar junts (rialles).

CV: Creus que podries escollir entre vocació religiosa i vocació poètica?

PO: No ho sé! És difícil separar una cosa de l’altre, perquè per a mi el fons religiós ha estat una font d’inspiració de la meva poesia, sobretot aquests anys quan jo estudiava i també quan vaig rebre el Premi Ciutat de Palma; tot allò era poesia religiosa, on jo expressava la meva vivència, a través del sedàs de la poesia.

CV: És a dir, que tot allò que has escrit tendria sentit a partir d’aquesta vocació...

PO: Sí, aquest fons religiós està present, encara que a simple vista no se capti.

CV: En què t'inspires per escriure els teus poemes? La muntanya, per exemple?

PO: Sí, el País és persona i naturalesa, llengua i cultura... Per tant, diria que és al fons de qualsevol inspiració meva. Jo tinc poemes de temes molt diversos, des de els meus poemes més irònics de l’Estol Vidalba fins a coses més elevades.

CV: En el poble ets una persona molt estimada, però de vegades mantenir unes idees fermes com les teves pot ser una font de conflictes. Te n'has penedit alguna vegada de ser tan perseverant en les teves conviccions?
PO: Pot ser sí, però molt en el fons, amb els conflictes ja superats. Jo sempre he estat una persona que he procurat ser conseqüent amb les meves idees.

Pere Orpí, 2018

CV: Si parlam de noves maneres de fer poesia, creus que actualment s’arraconen una mica els clàssics?
PO: Potser sí, de qualque manera, d’una part per ignorància, el poble en general no ha arribat a assolir la matèria clàssica, perquè potser per a ell l’important ha estat el viure i el guanyar. Per a mi ara mateix me resulta difícil entendre la poesia actual, perquè hi ha uns conceptes que s’apropen més a la prosa, crec que ja no és poesia.

CV: De qualque manera mantens la teva arrel alcoveriana, ja present a la teva obra Planter de paraules, però aquesta obra no és massa conservadora per una ment tant oberta socialment com la teva?
PO: M’hi sento a prop en tant a l’estructura gòtica i forta de la llengua, però tanmateix després cada poeta ha de crear la seva pròpia estructura i la seva pròpia expressió.

CV: Quins personatges han estat presents en aquesta darrera obra vostra de Versos per recitar?
PO: No ho sé, tal vegada col·lectius com el de l’excursionisme, gent amb la que he treballat cada dia, la joventut, etc. amb les que encara mantenc relació. Per exemple, el Cap Vermell i tota la gent que hi treballa és gent que m’ha influït, així com la gent de la Tertúlia Oriental (rialles).

CV: Joan Mascaró deia que hem de trobar una fe mantinguda per la raó. Estàs d’acord amb aquesta afirmació?
PO: Una fe que sigui raonable, sí. Ara que la raó sigui la que condicioni la fe, ja és un altre assumpte, perquè a la poesia sobretot hi ha cor.

CV: Vols afegir-hi res més?
PO: Sí, a aquesta publicació se li dona el valor com si fossin les meves darreres «Obres Completes», com que dir «ja te pots retirar»: no! (rialles) A la introducció dic Déu n’hi do la maina, que és una expressió que es diu quan es té tot el blat damunt s’era tot esporgat, és deia com que dir «que no sigui la darrera». No hem de perdre ni el coratge ni l’Esperança!

...I amb la fe que ens empeny a no perdre mai l’Esperança seguim el nostre camí, a la recerca de Pandora, mentre el celistre ens anuncia la proximitat de la mar, mentre el tràfec matinal anuncia un nou dia, on la realitat brega amb la poesia per no deixar-li treure ni uns quants espussims de bellesa. Aviat, amb l’obra d’en Pere la literatura en sortirà guanyant. Moltíssimes gràcies, Mossèn! Déu n’hi do la maina! 

Joan Cabalgante Guasp