La plaça de l’Orient presenta l’habitual mercat dels dimecres i amb la presència de Nadia tot es veu diferent, perquè l’aire cobra una flaire de lluita, d’astúcia i de rebel·lia gens habituals, la seva delicada observació del món amb uns ulls plens de vivor ens penetra com un calfred que prové d’un altre món d’una altra cultura, però comunicada amb un català ferm que ens diu que la Nadia ja és en part nostra, tot i que sabem que no és de ningú. Ella arrossega la seva història fins als confins del món i la porta a sobre, perquè les generacions posteriors aprenguin el valor de ser dona en una societat que la condemna, on el fervor de la guerra sembla guaitar a cada cap de cantó; fa un dia clar i entenedor. Ella ve convidada per l’institut, en motiu de la setmana del 8M, dedicada al dia Internacional de la dona, amb la temàtica d’una nova mirada feminista. Abans que comenci la seva xerrada per a bona part de l’alumnat l’IES Capdepera al nostre teatre, conversam amb ella...

Cap Vermell: Sabem que has vengut altres vegades aquí, a Capdepera, a la Biblioteca...com t’has sentit en aquesta segona visita?
Nadia Ghulam: De moment, estic molt contenta, trobo que el jovent està molt conscient gràcies a la tasca que està realitzant l’institut pel fet d’haver llegit el meu llibre, perquè així s’han posat dins la meva pell i dins la pell de milers de dones del meu país. Llavors la meva trobada amb ells no és un gest superficial d’una simple xerrada, sinó que es converteix en un fet de voler conèixer una realitat amb ganes, si ells hi posen la voluntat d’escoltar i poder canviar les coses. Estic molt contenta amb la reacció d’aquests joves.

CV: Ara que parles dels joves. Creus que donar a conèixer la teva història podria servir d’exemple? 
NG: La meva història és un exemple de la història de milers de persones que viuen en un estat de guerra. No vull que sigui un exemple, sinó un punt de reflexió, un punt de canvi, perquè exemples n’hem tingut, però no hem après. L’Ana Frank ha explicat la seva història, hi ha persones que han viscut la I Guerra Mundial, la segona i moltes guerres més, però no han servit. Jo vull que la reflexió serveixi per posar-se a l’acció i començar a fer canvis.

CV: Has contat moltes vegades l’anècdota que per sortir t’hagueres de fer passar per un home. Pot ser que aquest fet hagi afavorit de manera indirecte la igualtat de gènere? 
NG: La decisió de vestir-me d’home no ha sigut la de sortir d’aquell país, sinó la de viure en aquell país. Viure a l'Afganistan en una situació on la dona no tenia llibertat per poder tirar endavant la seva vida, amb la seva identitat pròpia, jo he hagut d’agafar una identitat, la del meu germà per poder viure allà, no per sortir de l'Afganistan. Sortir d’allà m’ha vingut per una altra situació, he hagut de deixar la meva família per anar a un altre país. Per tant aquest gest és per demostrar que totes les històries en que per molt que les dones vulguin ser eliminades de la societat i voler minvar les nostres consciències, les nostres capacitats sempre hi haurà alguna dona que aconsegueixi fer canvis, com he fet jo, perquè malgrat una situació en la que per primera vegada en un règim de talibans la dona no tenia permís ni per sortir de casa, jo tenia la meva primera bicicleta i anava a cinemes clandestins, jo podia portar un llibre d’un país a un altre...coses que estaven prohibides al meu país, però com ho he fet?: amb força de voluntat, arriscant la meva vida. Això significa que la prohibició de les coses no ens atura, sempre trobam un camí per aconseguir els nostres somnis! 

CV: Si parlam d’aquests somnis, suposo que l’experiència d’escriure una novel·la és un somni important i una fita. La vares escriure amb n’Agnès Rotger. Teníeu punts en comú quan la vàreu escriure plegades? 
NG: No, no teníem culturalment res a veure. L’únic punt en comú que teníem va ser que érem les dues dones, però el meu objectiu era molt clar, tenia molt clara la meva història. Jo no som escriptora, però necessitava algú que m’ajudés a redactar. Quan ella m’ajudava a escriure, de vegades m’enfadava, perquè fins i tot me canviava el color de les cortines de casa quan jo les havia descrites d’una altra manera. I el meu pare català me recordava que jo era molt exigent, perquè a nivell literari quedava molt bé, però jo no ho volia d’aquesta manera, perquè era la meva història. Si ella explicava que havíem parat taula per poder menjar, jo li havia de recordar que no teníem taula, que mengem amb la mà. Llavors ha estat un treball de dos anys, amb molt esforç per part meva, perquè es pugui conèixer la meva història. Jo havia de fer teatre, de vegades, davant d’ella per dir-li «mengem així, bevem així, etc», la roba, les fotos que li ensenyava, etc, perquè ella buscàs el vocabulari adient, perquè jo pugui expressar tot el que jo he viscut en aquest llibre.

CV: Creus que el fet de ser dona en el teu país d’origen va ser un inconvenient? 
NG: És evident, si no hagués estat una dificultat, no hauria arriscart la vida com un home (riem). Llavors és com...saps?

CV: Creus que és possible superar el trauma d’una guerra? 
NG: Els traumes no se superen, el que aprens és a viure amb els traumes. Perquè sempre estan allà. Depèn de cadascú. Per exemple en el meu cas personal, estic intentant transformar els traumes, per poder informar a gent que està al meu entorn, però hi ha persones que transformen els seus traumes en violència. Quan tu li preguntes una cosa et responen de manera agressiva. T’has de saber posar en la pell d’una altra persona. 

CV: Hi han hagut altres dones que han viscut la teva mateixa situació? 
NG: Jo sempre dic que no seré l’única rara avis de l'Afganistan. Si elles no han volgut descobrir el seu secret, no seré jo qui el descobreixi, però segurament que hi ha hagut moltíssims casos més. Afganistan és un país molt gran.



CV: En el teu cas, en què vares haver de fer servir l’enginy per sobreviure, creus que la necessitat fa inventar? 
NG: La necessitat et fa molt creativa. En el meu país jo he hagut de passar per moltes necessitats com la gana, la violència, la pobresa, la guerra...llavors totes aquestes coses per poder-les superar he hagut de tenir molta d’imaginació. Com tu has pogut llegir en el llibre, per fer un pou, jo no tenia capacitat ni a nivell físic ni d’intel·ligència, però la necessitat d’aconseguir una feina m’ha fet baixar al pou. 

CV: Què és el que més enyores del teu país?
NG: Enyoro la meva família, i també el menjar del meu país. Quan estava dins el meu país i veia totes aquelles bombes, la meva mare em deia que havia de fugir, jo no ho entenia...però ara, vist d’enfora, enyoro tot el que és el meu país. 

CV: Ara que ha tornat al poder a l’Afganistan, creus que el nou govern tornarà a «prohibir fer volar estels»?
NG: És que ja està prohibit del tot, no tens adolescència ni accés a l’educació que és la base de la pau, que està a molts llocs o bé tancada o bé condicionada. Tot allò que dóna creativitat, imaginació, sentit crític, analitzar, està prohibit.

CV: Creus que nosaltres entenem què és l’Afganistan culturalment, econòmicament i políticament?
NG: No, perquè primer heu d’entendre què és viure 50 anys en guerra. Si ho enteneu, entendreu què és el meu país culturalment, econòmicament... 

CV: Quantes d’ètnies viuen allà?
NG: Unes vint-i-dues, no n’estic segura.

CV: I hi ha diferències entre les diferents regions pel que fa al tractament de les dones?
NG: Molt, d’un poble a un altre és com si anessis d’un país a un altre, són diferents en el tracte i en el pensament, tot això. 

CV: Quina opinió tens de la cultura occidental?
NG: De la cultura occidental n’he après moltes de coses, tot i que cap cultura és completa. Tots podem aportar. És una suma de tota la societat, la cultura. Per tant una de les coses que valoro moltíssim però veig que no s’ha acomplert és la possibilitat real de la igualtat en el feminisme. Veig que davant del públic sí que hi és, però cada dona té la seva història, com està vivint la igualtat. D’altra banda, per molt que es digui a l'Europa dels drets humans i la solidaritat universal, només hi és per als que tenen el color de la pell blanca i la nacionalitat europea. Els altres només en tenim una petita part, ens beneficiem poc d’aquest dret. Llavors jo penso que si nosaltres vivim i participem culturalment en aquesta societat tenim igual de drets que una altra persona.  Aquestes diferències no són generalitzades, però en la majoria de llocs estan tipificades.

Marxem amb la remor del mercat de la plaça de l’Orient, tal vegada un altre Orient ben distant del que coneix Nadia, però m’acomiado d’ella mentre li dic «Na Nadia és nostra», tot i no ser de ningú... i Capdepera li té les portes obertes.

Bon vent i barca nova!

Joan Cabalgante i Guasp