Margalida Garí Font (Petra)
Infermera d’Urgències de l’Hospital de Manacor

Margalida Garí Font, de 29 anys, veïna de Petra, infermera de professió, i poeta de vocació, esportista i entusiasta de les curses de muntanya, afició que comparteix  amb la seva parella, també sanitari. Infermera amb experiència, sensible, solidària, cooperadora i coneixedora de moltes i diverses sensibilitats.

Casualitats del destí, ella també ha passat pel nostre municipi com a infermera de la Unitat Bàsica de Cala Rajada, on va deixar un grat record, i després de deixar la seva empremta a diversos pobles de Mallorca, va trobar la seva destinació a Manacor.

És per la seva nova destinació a Urgències de l’Hospital de Manacor, hospital de referència del nostre municipi, que recollim la seva experiència personal i la seva opinió de com es viu el dia a dia en uns moments tan delicats d’Alarma Sanitaria.

A Manacor sembla que ja ha passat el pitjor. Aquestes setmanes sembla que les dades dels pacients que estan ingressats afectats per la COVID-19 i els que segueixen a la UCI, s’estabilitza, sinó és que millora...

 
- Com és viu això des de el Servei d’Urgències de l’Hospital de Manacor?
- Realment encara és prest per poder afirmar realitats absolutes però és veritat que, gràcies a tota la població, estem veient milloria. El servei d’urgències és molt inestable, hi ha dies que hi regne la calma i d’altres que està saturat però amb el recolzament dels companys i companyes es treballa molt a gust dins el possible de la situació.

- Com era la feina, el dia a dia, abans de la COVID-19 i com ha canviat des que ha  aparegut?
- En realitat, jo vaig passar de Atenció Primària a hospitalària just quan tot això de la COVID-19 floria. Se pot dir que, en quan a hospital no conec altre manera de treballar. El que sí sé es que des de el moment que les persones van quedar-se a casa va disminuir considerablement la carrega assistencial per consultes generals. Amb altres paraules, qui acudeix a urgències ara per ara, són persones que no poden esperar o que esperar els hi causaria un problema de salut greu.
Abans de la COVID-19, passava que s’utilitzaven els serveis sanitaris per consultes que es podien fer amb cita prèvia al seu metge/sa de capçalera i aquest/a ja sol·licitaria una Inter consulta amb l’especialista si ho veia convenient.
Aquest sistema de anar “d’urgències” als Centres de Salut o als Hospitals per consultes no urgents és el que sempre ha col·lapsat el nostre sistema sanitari. Almenys, amb la COVID-19, això s’ha respectat.

- Quina és la situació actualment a l'Hospital de Manacor? Estau desbordats?
- De moment, la situació és sostenible tot i que hi ha serveis específics com ara la Unitats de Cures Intensives que ha augmentat la seva càrrega de treball.
S'ha de pensar que els pacients de la COVID-19 poden ser complexes i les intervencions o el maneig d'aquests pacients a una unitat de cures intensives du molta feina.

 - Ja fa mes d'un mes des que es va decretar l’Estat d’Alarma. Com vos heu anat adaptant a aquesta situació de crisi sanitària ? Què ha estat el pitjor?
- Des de el meu punt de vista, el pitjor ha estat la falta de material de protecció per els sanitaris a nivell de tot Espanya. Això ha anat millorant, tot i que encara no sigui òptim, però ’exposició continua que hem tingut des de un primer moment sense la protecció adequada ha estat degradant.
Respecte a la metodologia d'adaptació, cada dia aprenem coses noves i canvien els protocols. Al principi era molt estressant, hi havia massa informació en constant canvi. Poc a poc, ho hem anat instaurant personalment i institucionalment.

- Seguiu uns protocols a la feina? Han canviat molt amb la COVIT-19? Com és l’organització d’un hospital? Explica’ns-ho una mica...
- Els sanitaris sempre hem seguit protocols per poder unificar maneres d'actuar. La diferència és que ara n’hem hagut d’incorporar de nous i al principi el desconeixement i la incertesa són obstacles a haver de passar. A manera de resum, tant Atenció Primària com hospitalària, s'ha dividit amb dos blocs, patologia respiratòria i patologia no respiratòria. S'han creat així dos circuits diferents que estan separats. Els equips assistencials també es divideixen amb respiratoris i no respiratoris. D'aquesta manera es dificulta el contagi de la malaltia i es protegeix tant el personal com els pacients.

- Com viviu aquesta situació? Hi ha tensió, por, recel... o més solidaritat que abans? Ha canviat la manera de relacionar-vos entre el personal del vostre servei? Com es fa feina amb aquesta pressió?
- Jo diria que hi ha una mescla d'ambdues coses en quant a la societat en general. No obstant, m'agradaria quedar-me amb totes les mostres de recolzament i iniciatives solidàries que han sorgit arrel de la COVID-19. Realment hi ha històries precioses dins tot aquest moment caòtic i segurament tots i totes ens guardarem les nostres d'una manera especial.
Ens relacionam igual, però amb les mesures de protecció, mantenint la distancia de seguretat i sense contacte físic.
La feina es fa bé perquè al final la empatia i la humanitat es poden transmetre amb una mirada o un acte però es troben a faltar les abraçades i les mans sobre l'espatlla a mode de reforç positiu.

- Diuen que amb les mascaretes heu aprés a somriure amb els ulls, com es viu la feina amb tanta protecció?
- No és fàcil dur mascareta i pantalla protectora per treballar perquè no hi veus igual i arriben a fer mal, i amb les bates passes molta calor. Però lo que sí és fàcil es tractar amb els pacients perquè es poden fer bromes i és vera que quan un/a està malalt sentir-te cuidat/a és una gran dosis d'energia positiva.

- Com és el tracte amb els malalts, i amb les famílies dels malalts, com ho passen? S'han canviat els protocols, sense tenir contacte físic amb ells?
- Les  famílies crec que són els qui pitjor ho passen per no poder mantenir el contacte físic amb els seus familiars ingressats. No obstant, cada vegada hi ha millores tecnològiques i ara ja fem vídeo trucades amb ells lo qual és molt d'agrair i molt emotiu. Ara s'informa als familiars o per telèfon o mantenint la distància i les visites estan prohibides. Però dins el que cap, s'intenta mantenir la humanitat i el contacte.
El dol davant la pèrdua d'un familiar si que és més complicat, perquè, no estar al costat de qui estimes als darrers dies de vida no és agradable per ningú, i tot i que nosaltres hi deixam la pell cuidant els malalts, al final, un vol els seus al seu costat. Sí, ara s'informa als familiars o per telèfon o mantenint la distància i les visites estan  prohibides. Però dins el que cap, s'intenta mantenir la humanitat i el contacte.
Segurament ens queda molt per aprendre i molt per perfeccionar, crec que, al final, lo important és no perdre aquesta part emotiva i humana de sa professió dins la mesura del possible.

- A nivell assistencial, l'esgotament és més físic o mental? Com duis la situació? Vosaltres, els qui heu d’atendre als malalts, és un sector que s’ha infectat molt? Teniu prou seguretat? Estau segurs?
- Sobretot mental, perquè físicament és lo de sempre però mentalment tens molta pressió i pors. Nosaltres feim el millor possible, no infectar als de casa teva, no caure tu perquè perjudiques als teus companys i companyes de feina, etc...
A mesura que passen els dies, anem millorant el material i agafant confiança amb nosaltres i amb els protocols de vestimenta, etc...; la situació és la mateixa que abans però amb més inseguretats.
Intentam estar el més segurs possibles dins les limitacions que hem tingut front aquesta pandèmia a nivell mundial. Qualsevol sector, sanitari o no, que té un nivell alt d'exposició al públic té més possibilitats d'infectar-se. Al principi tothom pensava no era important això de la COVID i que a Espanya no arribaria mai. Si per Nadal ens haguessin dit que avui estaríem així hauríem tractat de bojos als qui deien aquestes paraules. No obstant, aquí estem.
Ara tenim més seguretat que al principi de la pandèmia. Veient lo que ha passat amb el material a tot Espanya dir “prou seguretat” me sembla innecessari de comentar perquè és evident que s'han de millorar moltes coses però que, segurament, és un aprenentatge que també haurem fet o esper que facem.

- Vos sentiu recolzats pels aplaudiments de les 20 hores cada vespre?  Creus que s'havia perdut la consideració social del sector sanitari en general i que ara la societat tornarà a mirar-los amb uns altres ulls?
- Sobre aquest tema hi ha diversitat d'opinions, des de el meu punt de vista, és una manera de que tots ens sentim participis d'aquesta situació i l'energia positiva per seguir lluitant. Tant debò quan tot això millori, es valori igual de bé el sistema sanitari i no quedi tot dins el record.
Es prest per dir-ho, com ja he dit, el temps ho dirà, la sanitat i la educació públiques mai han estat molt ben valorades per la societat quan, en realitat, són indispensables i milloren aquesta mateixa societat. Molts cops i per desgràcia, fins que no passen aquestes coses no es valoren moltes d’altres.



- Són més necessaris els dies lliures ara del que ho eren abans de la COVID?
- Dins aquesta professió els dies lliures sempre són igual de necessaris perquè per cuidar els demés també t'has de cuidar a tu i la salut psíquica és tant o més important que la salut física.
Per tant jo diria que son igual de necessaris ara que abans, el que sí és important és tenir a les persones que estimes al teu costat, perquè és el que realment necessitam. Encara que sigui per vídeo trucades. 

- Per acabar et convidam a deixar un missatge a la gent de Capdepera i Cala Rajada....
- Només dir-los que moltes gràcies per quedar-se a casa seva, per mi sempre serà un plaer retrobar-nos.

Moltes gràcies Margalida i, ara més que mai, amb la rialla rere la mascareta!
I tanquem aquesta entrevista amb un poema de na Margalida, des de la seva vessant d’escriptora....