Na Marta Melis Bestard no arriba als treinta. Una joventut insultant que encaixa en la generació anomenada millennial (fills dels baby-boomers, nadius digitals, compliren els 18 anys després del 2000, i que es defineix com una generació protegida, segura, orientada al treball en equip, convencional, pressionada i exitosa). Ella va estudiar quatre anys a Barcelona Teràpia ocupacional i en acabar la carrera va anar a treballar a Madrid, en una residència de gent gran a Vallecas. És quart any. Començà de terapeuta i ara és coordinadora d'infermeria i d’auxiliars.

Fa dotze dies des que es decretà l’Estat d’Alarma. Si aquesta pandèmia del COVIT-19 s’ha estès per una comunitat autònoma, ha estat a Madrid. I a Madrid, el terrabastall més gran ha sigut a les residències de gent gran. Molts dies fa doble torn, està cansada i, tot i això, ens ha atès en el seu dia lliure. Poder parlar amb calma amb una persona de Capdepera que està a l’epicentre de l’epicentre del coronavirus ens pot servir per ponderar totes aquelles informacions que ens arriben filtrades per altres mitjans de comunicació.

- Com ho vius? A la feina què ha canviat? Com vos relacionau?
- Amb molta angoixa i incertesa. Molta tensió. A la feina molta, molta tensió. Tant amb les auxiliars que tenen molta por, perquè realment la informació que la direcció i l'equip directiu intentam transmetre-lis per tal que estiguin tranquil·les no els hi arriba. Tenen molta por, les exigeixen molt i amb l’equip directiu també tenim molta tensió. Realment, jo no tinc massa experiència, no sé com actuar i les meves companyes, per molta experiència que tinguin mai s'han trobat en una situació com aquesta. Així, anam improvisant i ens guiam pel que diu la doctora que te molta experiència, però hi ha molta tensió perquè la doctora vol tenir unes condicions que la direcció no li pot donar. Per tant anam molt poc a poc i al dia a dia.

- I com és el tracte amb els resident? Podeu tenir contacte físic amb ells? S’han canviat els protocols?
- No, no podem. Abans normalment el tracte era molt carinyós. Els residents mos besaven molt, ens saludaven,... Ara no. Si ens trobam un resident no li podem donar carinyo ni afecte. Els hi feim les coses bàsiques, les auxiliars segueixen amb la seva feina: entrar a les habitacions, neteja, dutxar-les,... però el  tracte més carinyós no hi és.

- I, ara mateix, les famílies poden venir a la residència a veure els seus familiars?
- No, no poden venir. Des d’abans que es decretàs l’Estat d'Alarma ja no podien venir.

- I això quin ambient crea a la residència?
Estan molt nerviosos. Els residents estan molt nerviosos. No entenen la situació. Intentam fer vídeo-cridades per informar de com estan els seus familiars. Però són persones que no han viscut aquesta era digital, de manera que no entenen que és una vídeo-cridada... Llavors, no miren ni saben que els seus familiars estan a l'altra banda; però bé, serveix per també donar una mica de tranquil·litat als qui estan fora.El cert és que tot això no ho acaben d'entendre per molt que els hi explicam. No entenen per què s'han de quedar dins l'habitació. El perill que suposa. No entenen per què no poden sortir a sopar...I és que al final hem de pensar que molts residents són persones que tenen deteriorament cognitiu.

- Heu tengut qualque decés?
- Sí, ahir varen confirmar el primer cas, que hem tengut  positiu. Jo no vaig viure massa el moment per ser un cas que vàrem derivar a l'hospital per convulsions, li varen fer la prova i va sortir positiu, tot i això ens el varen tornar perquè no tenia símptomes, era un cas asimptomàtic....que probablement  ens haurà contagiat a tots ja que era una persona bastant autònoma... clar, que no ha tingut símptomes no ha estat aïllat des del primer moment.

 
- I ara, estàs en quarantena?
- De moment, no. Ni els auxiliars ni ningú hi està, de moment, encara que haguem estat en contacte amb ell, si no tenim símptomes hem d’anar a fer feina. Ens han de venir a fer proves, però no ens diuen res.

- I a nivell de carrer, com està el transport públic?
- Bé, jo ja no he vist tan ple, però m’ho havien comptat els meus companys de feina que venien en metro com hi havia molta gent i ara, els dies que l’he agafat, hi ha gent però no estàs apretat.

- Es guarda la distància d'un metre i mig?
- S'intenta. Ho intentes quan entres en metro veus que la gent està separada i si t’has de seure deixes la distància prudencial, no te seus devora una altra persona...Però quan van entrant, entrant, al final el metro de distància no hi és. 

- Aquesta situació d’haver d’estar en contacte amb altra gent, provoca recels? vull dir mirades estranyes o la gent passa?
Jo ara no he notat tant. Cert és que la gent esquiva. Per exemple, quan vaig a passejar el ca, si vas per la mateixa acera, la persona que te trobes canvia d’acera...la gent no vol estar devora tu i jo tampoc vull tenir gent aprop, si és possible.
Amb els veïnats igual. Bé, igual no, perque ara normalment ja no sortim. Però l'altre dia vaig trobar una veïna amb la que normalment xerram molt, i li va dir al seu home:
 -“no  te acerques, no te acerques. Un metro. Un metro!!!”
L’home li va dir: “tampoco es para tanto”...Però sí, hi ha una mica de tensió i no tens ganes de trobar-te a ningú.
I al metro, abans que s'establís l'estat d'alarma sí que hi va haver situacions una mica tenses. Per exemple, a un home que anava amb mascareta vaig veure com un altre home se li va encarar dient-li: "Qué, qué?,..nos vas a contagiar a todos o qué? Madre mia!”
I una altra situació a l’entrada del metro que un li diu a un altra: “No está respetando el metro! No está respetando el metro!"
Són situacions puntuals on la gent està en tensió i no vol tenir cap contacte...

- I tu que vas a fer feina cada dia. Què és més un cansament físic o mental, o les dues coses?
- Mental, mental totalment. És fer feina, feina, feina,...perquè després se te posin cinc baixa al mateix temps. Tota la feina se’n va a norris. Llavors, reunió urgent per organitzar l’aïllament d'una planta sencera...És molt fàcil bloquejar-te. Quan ja dus moltes hores allà quedes bloquejada. Necessites sortir per descansar i tornar l’endemà plena d'energia.
Per tant, mental.

- Entre els treballadors hi ha por de perdre aquesta tensió o fruit d'aquesta manca de tensió sigui el que realment pugui transmetre el virus?
- No tot el contrari. Les auxiliars complexen totes les instruccions. Si més no, compleixen més de lo normal...Per exemple, fins ara que no havíem tengut positius sols s’havien de posar un guants. Se’ls havia explicat com se’ls tenien que posar,..però elles per fer més se’n posaven dos o tres,...i es clar , si llavors no te’ls lleves bé pots quedar igualment infectada...és a dir es protegeixen més però no ho fan no ho fan bé. 

- I dels darrers deu dies a ara, com ha evolucionat tot? has notat si gent està més conscienciada, més emprenyada... A tots nivells, com veus la situacions general al carrer?
- Pel carrer, crec que sí, que la gent està més conscienciada, sobretot els joves. Hi ha diferència entre barris perquè el meu barri és més residencial de famílies i des del primer moment s'ha vist buit. No hi ha hagut infraccions des de l’Estat d'Alarma. Però a Puente de Vallecas on treball, que és un barri molt més populós, amb més densitat de població, amb gent treballadora els primers dies ningú no feia cas. Veies moltíssima gent al carrer que no feia res. També hi havia indigents. Ara, aquests darrers dies, ja ha canviat molts. Ja no es veu ningú per enlloc. Ni els dies festius ni els laborals.

Quan a la feina, es notificà que no es podia sortir al carrer. Però els familiars venien a treure els residents. És a dir, ells no poden sortir però jo els trec sense saber com estaven i exposant-los a infectar-se. Han necessitat aquest estat d'alarma per dir, bé no venim. I això és el que he vist, s'han anat conscienciant a mesura que han vist notícies més greus. Tot i que nosaltres els hi diguéssim en veure com s’anava complicant tot, han fet cas i han deixat de venir.

- Ara fa dotze dies que s’ha decretat l’estat d’alarma, creus que se comença a veure la llum al final del túnel o encarta queda molt?
- Encara queda molt. Al manco a la meva residència i a Madrid queda molt. Encara som al principi. Ahir ho parlàvem amb l’equip directiu: ara som al principi de saber com organitzar-ho tot. Quan faci un mes que treballam amb aquesta metodologia de funcionament començarà a baixar...però de moment treballam que encara ens queda un mes més d’aplicar aquestes mesures extremes per veure resultats.

- Vols enviar un missatge a la gent de Capdepera....
- Que es cuidin molt. Que cuidin els padrins i conscienciar que això no és una broma i que si no han de sortir no han de sortir.

- Moltes gràcies. Era important tenir línia directa, a través d'una vídeo-conferència, amb una persona que viu dia a dia a Madrid i treballa a un lloc de risc, perquè se senten dir moltes coses per les xarxes que no són certes...
- És cert. S’ha d’estar tranquil i fer les coses bé, fer cas de les recomanacions que ens donen i no fer tonteries. Perquè aquí s’ha subestimat molt i al final és més seriós del que ens pensàvem.
 
Moltíssimes gràcies. I ja saps on som!