Amb motiu del desè aniversari de la Reserva Marina s’ha organitzat una exposició de fotografies antigues de Cala Rajada, i especialment del seu moll i dels mariners. Com no, Antoni Flaquer Coix hi ha aportat les peces de la seva col·lecció i per això parlam amb ell.
– Què hi podem veure en aquesta exposició?
– Part de la història de Cala Rajada en fotografies. Tenc una gran part de la història de Cala Rajada en fotos i, per tant, és la història visual.
– I tot això ho has anat recopilant a través del anys?
– Anys i més anys… Cercant per internet hi he trobat molta cosa. Sempre estic trescant i cercant, sobretot damunt la història de Capdepera i Cala Rajada, perquè a jo del pont d’Artà cap allà m’interessa poca cosa.
En aquest cas la majoria de fotos són de pescadors, barques i també del moll. Enguany m’interessava treure moll i pescadors, i també com adoben les xarxes damunt el moll, perquè aquesta exposició té a veure amb la reserva marina i es va inaugurar el mateix dia que es commemorava l’aniversari d’aquesta reserva.
– Aquesta exposició que has preparat ja és la que fa cinc o sis, no? Quina és la propera que ens presentaràs?
– Pentura ja serà la darrera. Bé, en tot cas m’interessa de l’any setanta cap enrere. Fotografies posterior a l’any setanta ja puc dir que no m’interessen perquè aquesta ja no és la meva Cala Rajada. Ja és una Cala Rajada que ha tornat gran, de gent de per tot Europa, de tot Espanya i tot Mallorca, i calarajaders en quedam vint o trenta. S’han anat morint els vells i els joves molts se n’han anat fora i quedam els que quedam.
Les meves arrels de Cala Rajada venen del padrí Gató, que ja tenia una barca especialitzada en agafar tonyines. Tenia una espècie d’arcabús dins la barca per tirar al vell marí, perquè deia que el vell marí se’n reia dels mariners, que quan havia fet la destrossa sortia fora de la mar de cara als mariners i reia. Se’n duien un vidre per mirar l’almadrava i ja veien si hi havia el vell marí, perquè el vell marí no només agafava per menjar ell, sinó que ho anava duent a les seves cries.
Això és la nostra història; el vell marí era el contrari més gros que tenien els mariners, perquè a més de prendre’ls la pesca els destrossava les xarxes.
* * *
Fins aquí la conversa amb Antoni Flaquer Coix, amb el qual estam segurs que haurem de seguir parlant, perquè, al contrari del que diu ell, segur que aquesta no serà la darrera exposició fotogràfica que farà. Perquè tot això que ell ens mostra és molt important, perquè, com diu és la nostra memòria visual.
