Just fa un any aprofitàrem la conferència que va oferir a Cala Rajada per a entrevistar-lo. Recordam aquella conversa assabentats de la notícia de la seva mort.

 «És divertit i és possible educar. Però no és divertit ni possible si tu estàs amargat, angoixat... La clau de l’educació és la confiança i l’autoestima i per donar confiança i autoestima als teus fills n’has de tenir tu»

Carles Capdevila és un incasable comunicador. Diumenge ens oferí una magnífica conferència en què desdramatitzà l’educació i advocà pel sentit comú i el sentit de l’humor a l’educació, Després d’hora i mitja de conversa i de signar més de 100 llibres, vam abusar de la seva bonhomia i tot i el seu esgotament no vàrem voler deixar l’oportunitat de parlar amb ell i de fer-li tres preguntes més generals.

-Els nostres fills viuran millor o pitjor que nosaltres?

- Jo crec que viuran bé. Tenen moltes oportunitats. A mi em cansa molt aquest discurs que deim als nostres fills que són la generació més preparada de la història, la que tendrà més oportunitats... En primer lloc, no estan tan preparats, es poden preparar més. I en segon lloc, jo pens que poden viure bé. Segur que viuran millor que els meus pares i que els meus avis. Potser que amb mi..., tal volta jo he tingut la sort de de la generació que tenim 50 anys que hem viscut un moment en que la societat de consum encara funcionava i per tant teníem oportunitats. A casa no tenien estudis i jo vaig estudiar una carrera, és a dir, jo he viscut el moment de prosperar. Però crec que els al·lots d’avui tenen un mon global, complicat, però ple d’oportunitats, un món connectat, tenen la xarxa per aprendre el que vulguin. Si tenen interessos, motivacions i són bons, se’n sortiran, seguríssim.

- Com podem qualificar una societat que permet que el 50% dels joves estiguin en atur i que els més preparats se’n vagin a l’estranger?

- Sí, és un problema que hi ha, i que està passant pertot, és molt general. Pensa que a França, que són molt orgullosos, tenen molts de joves a Londres fent de cambrers, és a dir, que el sistema econòmic actual és molt negatiu, en aquests sentit. La globalització és fantàstica però tal com s’està portant genera moltes expulsions, pensa que hi ha molts de pagesos que expulsen de les seves terres, gent que desnonen de casa seva, gent que expulsen del seu país... El que passa és que els que poden i marxen per a treballar o estudiar, espero que tornin més formats encara, i que els puguem recuperar; jo ja he dit que sóc optimista, en temps complicats s’ha de ser optimista, tot i que alguns hagin de marxar a fer de cambrers a Alemanya. Estam en un món, en una Europa, que per on encara podem circular lliurement, cosa que no tothom pot fer, mirem els refugiats, però que, tot i això, està plena d’oportunitats. Però, tot plegat, no deixa de ser un vergonya. És una societat cada vegada més injusta, on els pobres cada vegada són més pobres i els rics cada vegada més rics. El que passa és que els que formam part d’aquesta societat l'arreglarem. I l’arreglarem des de l’educació i la cultura. L’educació i la cultura són la solució per a tot això. Crec que als que ens interessa l’educació, i sobretot als que s’hi dediquen, estam obligats a ser optimistes, perquè si hem de canviar el món ens hem d’aixecar al matí amb ganes de fer-ho i convençut que ho farem.

- I aquest 50% de joves que no tenen feina, que no poden assumir responsabilitats, quan tenguin responsabilitats, les assumiran?

- Crec que és molt difícil, la societat ha d’intentar tot això, però la societat també ha d’intentar no expulsar els joves dels instituts – que els expulsam –, perquè són un fracassats o perquè no se'n surten, és a dir, que s’ha d’invertir molt més en educació. El que passa és que estam en un context molt injust, on hi ha famílies de refugiats que estan esperant que els deixem entrar, han fugit d’una guerra i estan morts de gana i de fred, i els expulsam o els tiram gasos, és a dir, als nostres joves, que no tenen feina, els hem de convèncer, primer, que s’esforcin, i segon, que arreglin aquest món. No podem crear sols el discurs que això no va bé, tot i ser veritat, sinó que les coses, la societat, es poden arreglar amb persones, i estic totalment convençut que justament d’aquesta catàstrofe que estam vivint, que és l’Europa que ha perdut la moral, de la crisi econòmica, del desmantellament d’aquesta societat del consum, perquè la societat del consum, el mercat, ara no funciona...,, de tot plegat, en sortiran coses bones si tots nosaltres ens esforçam.
Pens que si als joves els deim sou uns fracassats, no tindreu oportunitats..., s’ho acabaran creient. Pens que els hem de dir: teniu mala sort, estam en un moment molt complicat, però també és un moment ple d’oportunitats. Quan jo tenia 10 anys no tenia internet, vivia a un poble petit, no tenia accés a res, sols el que m’explicava el mestre. Ara, els nostres fills tenen accés a tot, poden voltar per tot el món des de casa, és a dir, com que aquí jo deman que els espavilem, també els hem de convèncer que els que siguin espavilats se'n sortiran, i si són espavilats, de passada, jo els deman que arreglin el món tan injust que els hem deixat.

- Nosaltres, els pares d’avui, que som la generació que hem tengut l’oportunitat d’estudiar, de formar-nos més que els nostres pares, per què llavors a l’hora d’educar els nostres fills els hem sobre-protegit tant?

- Sí, això passa perquè el món ha canviat molt, perquè és més complicat educar quan et van bé les coses. Els meus pares m’educaren bé, m’educaren en la cultura de l’esforç, però és que venien de la misèria. No tenien més remei. M’educaven en l'austeritat, sí, però es que no teníem diners a casa; però es que tampoc hi havia botigues al poble, era difícil.
Si tu tens mitjans, recursos, pocs fills i tens temps i, a més, vols fer-ho molt bé, és lògic que et despistis i t’equivoquis. Jo entenc molt bé per què els protegim, però hem de deixar de fer-ho. Hem d’entendre per què els sobre-protegim per deixar de fer-ho. Però és lògic, abans els pares tenien molts fills, ara en tenen pocs, abans els tenien més joves, ara els tenen més tard, s’ho han pensat molt. Abans no hi havia psicòlegs ni pedagogs, ara sí, cosa que ajuda però també atabala. Si comparem una persona que als vint anys era mare perquè era natural i el que tocava, i ara una persona és mare als quaranta-cinc, que s’ho ha pensat durant vint-i-cinc i després ha decidit que ho és, ha llegit deu manuals, així és més difícil, més complicat i, sobretot, menys natural i espontani.
Per això jo dic sempre que els tinguin a l’edat que els tinguin i com sigui, per educar has de ser natural, espontani; llavors és molt maco; jo ho dic als llibres, és divertit i és possible educar. Però no és divertit ni possible si tu estàs amargat, angoixat. I és un procés tan maco de comunicació en que si tu al teu fill li dones més seguretat, que saps què fas, que saps què dius, doncs ell se sent segur. I si li transmets inseguretat ell no se sent segur. La clau de l’educació és la confiança i l’autoestima, i per donar confiança i autoestima als teus fills n’has de tenir tu. Una persona que no té autoestima, que va dient sóc un mal pare, sóc una mala mare, és molt difícil que transmeti autoestima perquè no en té ell. Aleshores, com que educar és molt important, és una responsabilitat, ens hem de convèncer que ens sortirem, i després fer-ho. I fer-ho amb alegria.

Quan descobreixes el sentit de l’humor? Tu el poses en cinquè lloc, però creim que és el primer de la llista (Carles Capdevila, parla del sentit comú, sentit del ridícul, sentit del deure, sentit moral i sentit de l’humor -vegeu resum de l’entrevista o el vídeo de You Tube al respecte-)

- L’humor és el que ho lliga tot. Des de la perspectiva del temps, pens que el meu pare és molt irònic, mai m’ha parlat seriosament, per tant crec que això ja ve de sèrie. També pensau que jo, professionalment, he estat quinze anys fent de guionista d’humor de “Malalts de tele” i de l’APM, per tant crec que també es pot cultivar. L’humor és la prova més gran d'intel·ligència dels éssers humans, el que ens diferencia dels animals. És una capacitat d’agafar distància de tu, de riure-te’n Ara està de moda la risoteràpia. Això no m'interessa, a mi m’agrada saber de què ric. Riure és molt sa. I també està bé riure si et fan pessigolles, però jo vull saber de què ric, si me’n ric d’algú, de mi mateix... I als mestres també els ho dic molt. Rieu. Perquè l’humor et salva de la transcendència. Quan et diuen sóc un mal professor, els alumnes no em fan cas, jo els dic és normal que no et facin cas, són trenta joves de quinze anys, amb les hormones disparades, i tu els fots un rollo de física, és normal. Has d’entendre que és complicat, espavila, fes-ho bé i tingues aquesta capacitat. Crec que l’humor és una prova de complicitat. Amb aquesta conferència he descobert molta gent que no s’ho havia plantejat.... Què bona idea educar amb humor! Però anam tan atabalats que no saps què dir, i al meu pare, que era fuster, que feia moltes hores de feina, ja li sortia de dins, i podia dir-me que sí quan volia dir-me que no, i no passava res. Ens ho prenem tot massa seriosament i vivim angoixats, ens ho prenem com l’ofici de ser pares, escoles de pares, universitats de pares, i arribam a pensar que és molt difícil i molt complicat. I, sí, és difícil i complicat, però està a l’abast de tothom que ho vol. Si creus que te'n surts és més fàcil que te'n surtis.

I amb els teus fills, com ho apliques, en les diferents etapes, això del sentit de l’humor?

Amb els petits és molt divertit. Amb el de set anys, als cinc em deia «això és ironia», deia ara diré una ironia, deia «fa molt fred», i entenia que la ironia era dir el contrari del que passava. Els adolescents ni s’hi acosten. Han vengut a les xerrades meves i surten enfadats. Com dius això i a casa ets un «bronques»? Estan enfadats amb mi, esportivament enfadats, però enfadats. No passa res, ho super. I és que l’adolescència és l’edat més difícil i més necessària. Si els tractes amb sentit de l’humor n’aprenen o en saben més, i així també en vacil·len, i enfadar-se no és l’única arma que tenen. A casa, a un família nombrosa, és un lloc on hi ha conflictes, moments complicats, gelosies, molta vida, però també vos assegur que hi ha moments que hi som els sis i ens ho passam pipa.

Amb Carles Capdevila no acabaries mai la conversa. Moltes gràcies, Carles.

 
Si a la conferència parlà més de qüestions familiars de l’educació, a l’entrevista vàrem voler plantejar-li qüestions socials. El dimarts ens ha sorprès i honorat amb el seu article de l’ARA «Vigilem el que ens diem que ens ho creurem”, on ens contestava altra vegada la primera pregunta que li férem. Sí, ens hem sentit al·ludits i ens ha agradat ser la llavor d’una columna seva. Si la voleu llegir, aquí teniu l’inici i l’enllaç:

EL QUE ENS DIEM o diem als nostres és perillós, perquè ens ho acabem creient. Em comença a preocupar el discurs que fem dient que els joves d’avui són la generació més preparada i la que té menys oportunitats. Hi ha una base estadística, l’índex d’atur i el nombre de títols que acumulen ho podrien confirmar. Però cada jove és un cas individual. I me’n començo a trobar que de tant sentir-ho s’ho han cregut, i es resignen. És més, me’n trobo que no estan tan ben preparats com els diem i que tenen oportunitats, però accepten el destí de perdedors que els hem escrit i no s’hi maten gaire.

http://www.arabalears.cat/opinio/Vigilem-que-diem-ho-creurem_0_1561643855.html