Més nins que mai canten l'Alei-alei pels carrers i consoliden una festa infantil única.

Cinc anys han estat suficients per que una festa mil·lenària torni arrelar a Capdepera. Des de la veu dels més vells i amb l'empenta, il·lusió i força dels més joves.

Els més petits amb els pares amb el temor a no dominar la faia mentre caminen. Els més grans, sols, reptant el foc i procurant que la faia es mantengui encesa per arribar al foc del carrer Centre i, a continuació, passar-hi per damunt d’un bot.



Ritus iniciàtic que ben segur tots aquests infants no oblidaran en molt de temps. Una festa senzilla que es gaudeix al carrer, tots plegats cantant una senzilla i atàvica cançoneta:

«Alei, alei,
penjant amb un cabell.
Anit, anit,
un gall farcit.
Demà, demà,
el mos hem de menjar.
I passat demà,
el mos hem de acabar”.
 

Enguany, el primer any sense restriccions, mascaretes ni altres temors, s’havia treballat a consciència, s’havia anat a cercar les faies, s’havia explicat a les escoles, s’havia anunciat amb un bell cartell i la coincidència del diumenge amb l’Esperança ho arredonia tot. Coincidència que continuarà els propers anys encara que sia en dia feiner.




L’emperò era la final del mundial de futbol. Res a fer. L’Alei-alei, no esperà als penalts, guanyà per golejada. Més gent que mai. Més alegria i emocions que mai.
 

Enguany volíem partir del Castell, i allà comparegueren també un estol de nins i nines que confluïren cap al carrer fondo amb els que pujaven en una simfonia de llum entorxada mai vista. Tot just quan el crepuscle encén els estels, com diria el poeta.
 


En aquest cas les imatges parlen soles. Podeu veure a les cares dels infants l’emoció temorosa de portar foc. I que al llarg del recorregut, fent camí, la confiança creixia i es manifestava en la cara, el caminar i en la manera d’agafar les faies.
 

La sortida del carrer Centre també fou nombrosa. S'acabaren els mésde cent manats de faies que s'havien fet.





La sequera d'aquest estiu ha fet que les faies, molt seques o de l'any passat, cremassin molt bé.





El carrer Fondo s'omplí de llum i alegria.










La baixada per les escales cap al Pla den Cosset fou un rosari llarg de llum amb el castell al darrera sempre en vetla.

Els pares sempre atents a les faies que portaven els seus fills. 




El grup de jovençans gaudí i mostrà el domini de les faies i del foc. 

La festa és tan senzilla com intensa, recorda quan el dissabte de Nadal, entrada de fosca, els padrins feien uns focs en mig dels carrers i els nins i nines podien jugar amb foc. Una festa d'arrels precristianes que coincideix amb el solstici d'hivern i que celebra que el dia ja comença allargar-se i que la claror s'imposa a la fosca. 


Si l’any passat l’Alei-alei fou present al V SIMPOSI DELS FOCS FESTIUS DE LA MEDITERRÀNIA on es presentà una comunicació, enguany ha estat present al I Congreso Internacional de Patrimonio Inmaterial celebrat a Barcelona, i també on-line, el mes de maig amb gran repercussió entre els participants de la secció 11.

La feina de l'equip organitzador ha fet que a la propera reunió del CONSELL ASSESSOR DE CULTURA POPULAR I TRADICIONAL DE MALLORCA es plantegi que la festa de l'Alei-alei sia declarada Festa d'interès cultural. 


És l’única festa que celebra el solstici d’hivern amb foc i amb uns rituals i característiques molt definides a Mallorca. És evident que té unes arrels precristianes (paganes) que s’han imbricat al llarg del temps en la tradició cristiana de les festes de Nadal. El mateix nom, alei-alei, és una contracció de la paraula Al·leluia.

A més, té una característica molt especial que l’embranca encara més, si cap, dins del cicle festiu de Nadal (solstici d’hivern) el protagonisme dels infants. I, d’aquesta manera, es fa partícep de la comunitat als més petits deixant-los portar faies amb foc. Un element perillós i que omple d’autoestima als més petits.
 

El ritual acaba llançant la resta de la faia al foc i envoltant-lo en una rotllana i tornar a cantar l'alei-alei.
 


I per acabar, sols per als més valents, botar el foc. Tot un repte!



Per cert, en cinc anys no hi ha hagut cap cremada ni incident. 

De cada any els mitjans de comunicació s'interessen més en aquesta singular festa que no te parany a Mallorca i així ho han tornat a publicar. També han vengut fotògrafs i folkloristes a deixar constància d’aquesta senzilla i entranyable festa de Capdepera, de Nadal i que ens aplega a tots al voltant de l’Esperança. I és que podem afirmar que l’Alei-alei ja és un senyal d’identitat de Capdepera.
 

En propers articles vos oferiem els enllaços i vídeos fets, així com l'Alei-alei vist per altres fotògrafs.



Si voleu aprofundir en el coneixement de la festa Cap Vermell ha fet aquest dossier:








Totes les fotos les trobareu a l'àlbum de facebook de Cap Vermell:
https://www.facebook.com/media/set/?vanity=capvermell.org&set=a.605409991591433

Fotos de Pepa Núñez, Toni Alzina, Roger Moore i Cap Vermell. Gràcies!


Enhorabona als organitzadors, als participants i a tot el poble de Capdepera!