Miquel Llull i Maria Llissa damunt un escenari a la plaça des Sitjar en una data indeterminada.
«El funcionament de Cap Vermell és un misteri i és un miracle, és un caos meravellós que, malgrat tot, se’n surt i té l’aparença d’un mitjà de comunicació seriós i a l’altura de les circumstàncies».
«Si volguéssim convertir l’exèrcit de Panxo Villa en una mena d’esquadrons prussians perdríem aquesta batalla per la utopia i ens hauríem de retirar al nord de Saxònia a passar l’hivern».
Per no recordar gaire cosa, Deu n'hi do amb les respostes! Aquesta, com tota la resta d'entrevistes, si no teniu una bona estona per llegir-la i assaborir-la, tal volta millor la deixeu per un altre moment. Per a un moment especial. No frisseu. Quedarà aquí i les celebracions dels 40 anys abraçaran tot l'any 2021. En aquesta sèrie de converses amb els que iniciaren Cap Vermell ens adonam que aquells «pares fundadors» són capaços de fer-nos una radiografia molt personal però molt encertada d'aquells moments i de Cap Vermell. Tenen la capacitat de reflexió per elevar a categoria qualsevol anècdota o fet concret. D'en Miquel ara ja quedarà per sempre aquella imatge de la seva habitació que descriu en Biel Pérez: «record la seva habitació amb munts de llibres amb un cendrer ple de llosques damunt, fum i música d’en Luís Eduardo Aute». Comencem!
- Finals de 1980, com començà l’aventura de Cap Vermell? Per què llavors? Què volíeu? Com es forma l’equip fundador?
- La veritat és que la meva memòria és tan curta que no record molt bé com va començar tot allò, ni tan sols el meu grau de participació. Per tant, moltes de les meves respostes es faran des del present i, per això, poden diferir bastant del que recordin els demés i que defugi la «realitat». Els records, a voltes, són somnis que es van esborrant a vegades lentament i a vegades més ràpidament i amb una intensitat que no podem controlar.
No record cap moment fundacional de Cap Vermell. Potser només una trobada a la Rectoria en la qual hi havia en Biel Pérez i no sé qui més. Devia ser a l’estiu o a la tardor de 1980. Potser aquest dia decidírem, entre no sé qui, tirar endavant amb la publicació d’una revista, però no ho puc assegurar.
- Vos definiríeu com un grup d’amics, d’apassionats per la llengua, per la política (en el sentit de aportar el gra d’arena per ajudar a canviar les coses), altres interessos...
- No sé si exactament érem un grup d’amics. En conjunt, jo diria que érem més aviat coneguts, sense obviar que sí, que allà n’hi havia que ja eren amics d’abans. Amb alguns ens hem fet amics després de començar tota aquella aventura. En realitat només havia tengut relació en altres afers amb en Joan Rai, en Vicenç Nadal i Antoni Garau, a més de Maria Llissa pel que he pogut veure en una foto que m’ha fet arribar ella mateixa. Evidentment que ens coneixíem del poble i tots teníem, cadascú a la seva manera, unes «inquietuds» gabellines i calarajaderes que, en aquell moment coincidiren en la idea de crear una publicació informativa i cultural. Ah, i sí, potser sí que érem apassionats d’algunes de les coses que esmentau a la pregunta. [riu i mou el cap]
- El final dels 70 suposà el sorgiment de manifestacions ecologistes com sa Dragonera i llavors Es Trenc. Cala Agulla queda enmig amb el SALVEM L’AGULLA l’any 84. Cap Vermell té a veure amb tot aquest moviment?
- Segur que sí. Jo venia d’una etapa molt interessant i creativa [riu] dins la meva vida, que va ser la fundació del Col·lectiu Torre Esbucada, un grup ecologista nascut a rebuf dels grans moviments europeus ecologistes i antinuclears que, a Mallorca, es concretaren en una lluita per salvar sa Dragonera «petita». La participació gabellina i marinera va ser relativament gran, diria, i d’aquí va sorgir la idea de fer aquest col·lectiu, amb l’objectiu de salvar Cala Agulla, sempre amenaçada. Parlam de 1978 i 1979 i després, ja dissolt el col·lectiu, encara s’hauran de fer més campanyes davant la voracitat dels destructors, com aquesta que esmentau de 1984. Ah, també es va crear una publicació, Torre Esbucada, que va assolir la «magnífica» xifra de 7 números publicats i que, a falta de confirmació «oficial», [riu] podria ser considerada la primera publicació més o manco periòdica d’aquest municipi. Va ser una primera aproximació meva al món de les edicions artesanals, curolla que no m’ha abandonat mai més.
Tot aquell trull està per historiar. Existeixen les publicacions, alguns documents, algunes fotos (poques) i sabem que, secretament, un personatge (li direm X, de moment) està recopilant tot aquest paperum per fer-ne una cosa que podria ser important i reveladora [riu]. Evidentment no va acabar bé o, si més no, com molts de noltrus hauríem volgut. En tot cas va ser un primer avís contra el que després, amb les Normes Subsidiàries de 1986, arribaria i que acabaria per destruir el somni d’un equilibri natural. Aquelles Normes Subsidiàries segueixen destruint el nostru territori gabellí i també la societat gabellina, és a dir, tot el Planeta, encara que, evidentment, s’han fet algunes fortunes sobre aquest desastre natural i humà. L’Agulló ha estat barrat amb filferrus per la família March i, com diu l’amu Antoni Coix, «el que no aconseguiren en temps de dictadura, ho aconseguiren en democràcia». Tot plegat, un bany de realitat que ens demostra la vertadera naturalesa destructiva del Règim i els seus còmplices i ens fa maleir, una vegada més, la propietat privada i les herències, especialment si provenen d’autèntics robatoris a la hisenda pública.
Uf, però tornant a la pregunta: sí, alguns dels participants en el Col·lectiu Torre Esbucada després ens trobàrem al Cap Vermell, Antoni Garau i Àngel López entre d’altres.
- Segur que sí. Jo venia d’una etapa molt interessant i creativa [riu] dins la meva vida, que va ser la fundació del Col·lectiu Torre Esbucada, un grup ecologista nascut a rebuf dels grans moviments europeus ecologistes i antinuclears que, a Mallorca, es concretaren en una lluita per salvar sa Dragonera «petita». La participació gabellina i marinera va ser relativament gran, diria, i d’aquí va sorgir la idea de fer aquest col·lectiu, amb l’objectiu de salvar Cala Agulla, sempre amenaçada. Parlam de 1978 i 1979 i després, ja dissolt el col·lectiu, encara s’hauran de fer més campanyes davant la voracitat dels destructors, com aquesta que esmentau de 1984. Ah, també es va crear una publicació, Torre Esbucada, que va assolir la «magnífica» xifra de 7 números publicats i que, a falta de confirmació «oficial», [riu] podria ser considerada la primera publicació més o manco periòdica d’aquest municipi. Va ser una primera aproximació meva al món de les edicions artesanals, curolla que no m’ha abandonat mai més.
Tot aquell trull està per historiar. Existeixen les publicacions, alguns documents, algunes fotos (poques) i sabem que, secretament, un personatge (li direm X, de moment) està recopilant tot aquest paperum per fer-ne una cosa que podria ser important i reveladora [riu]. Evidentment no va acabar bé o, si més no, com molts de noltrus hauríem volgut. En tot cas va ser un primer avís contra el que després, amb les Normes Subsidiàries de 1986, arribaria i que acabaria per destruir el somni d’un equilibri natural. Aquelles Normes Subsidiàries segueixen destruint el nostru territori gabellí i també la societat gabellina, és a dir, tot el Planeta, encara que, evidentment, s’han fet algunes fortunes sobre aquest desastre natural i humà. L’Agulló ha estat barrat amb filferrus per la família March i, com diu l’amu Antoni Coix, «el que no aconseguiren en temps de dictadura, ho aconseguiren en democràcia». Tot plegat, un bany de realitat que ens demostra la vertadera naturalesa destructiva del Règim i els seus còmplices i ens fa maleir, una vegada més, la propietat privada i les herències, especialment si provenen d’autèntics robatoris a la hisenda pública.
Uf, però tornant a la pregunta: sí, alguns dels participants en el Col·lectiu Torre Esbucada després ens trobàrem al Cap Vermell, Antoni Garau i Àngel López entre d’altres.
- A una revista el més important és el nom. Com sorgí el nom de CAP VERMELL? I per què? Hi havia altres alternatives?
- No ho puc recordar de cap manera. [alça les mans] En tot cas, amb el nom endevinàrem en posar-ne un de ben eloqüent i molt visible [riu]. Tant i tant, que hem tengut molts d’imitadors i ara hi ha Cap Vermell per aquí i Cap Vermell per allà, creant una gran confusió que, si bé a moments és bastant molesta, també és cert que si t’ho agafes pel cap que NO crema, és molt meravellosa.
Ara bé, en una comunicació de les Jornades d’Estudis Locals es diu que es pensaren diferents noms: Castell, Es Far o simplement Capdepera, però, com deia, no en record res.
Ah, el que sí record és que al començament alguns, maliciosament, ens deien Cap Roig, donant a entendre que tots noltrus érem rojus, la qual cosa, no sé si per sort o per desgràcia, no era certa.
En tot cas, no podem afirmar que el nom sigui molt original, [riu] ja que el Cap Vermell és un accident geogràfic ben visible sota el qual, a més, hi ha les coves de l’Ermita, tan importants i emblemàtiques per a noltrus com per dur el nom d’un altre municipi. [s’esbutza de riure]
Per altra banda, no sé si vos hi heu fitxat, des del número zero la revista duu una mena de subtítol de localització que diu «Capdepera i Cala Rajada» que ara seria impossible, perquè hauríem de dir també: cala Mesquida, Canyamel, sa Font de sa Cala, es Pelats, cala Gat, sa Pedruscada, es Carregador, cala Lliteres, Son Moll de Dalt i de Baix, s’Heretat, Son Febrer, ses Set Cases, sos Sastres, es Camp Roig, Son Jaumell, Vila Nova i Vila Roja... i no aturaríem fins a omplir tota la coberta de la revista amb el subtítol. Bé, sempre ho podríem substituir amb l’abreujat «Platges de Capdepera». [riu]
- No ho puc recordar de cap manera. [alça les mans] En tot cas, amb el nom endevinàrem en posar-ne un de ben eloqüent i molt visible [riu]. Tant i tant, que hem tengut molts d’imitadors i ara hi ha Cap Vermell per aquí i Cap Vermell per allà, creant una gran confusió que, si bé a moments és bastant molesta, també és cert que si t’ho agafes pel cap que NO crema, és molt meravellosa.
Ara bé, en una comunicació de les Jornades d’Estudis Locals es diu que es pensaren diferents noms: Castell, Es Far o simplement Capdepera, però, com deia, no en record res.
Ah, el que sí record és que al començament alguns, maliciosament, ens deien Cap Roig, donant a entendre que tots noltrus érem rojus, la qual cosa, no sé si per sort o per desgràcia, no era certa.
En tot cas, no podem afirmar que el nom sigui molt original, [riu] ja que el Cap Vermell és un accident geogràfic ben visible sota el qual, a més, hi ha les coves de l’Ermita, tan importants i emblemàtiques per a noltrus com per dur el nom d’un altre municipi. [s’esbutza de riure]
Per altra banda, no sé si vos hi heu fitxat, des del número zero la revista duu una mena de subtítol de localització que diu «Capdepera i Cala Rajada» que ara seria impossible, perquè hauríem de dir també: cala Mesquida, Canyamel, sa Font de sa Cala, es Pelats, cala Gat, sa Pedruscada, es Carregador, cala Lliteres, Son Moll de Dalt i de Baix, s’Heretat, Son Febrer, ses Set Cases, sos Sastres, es Camp Roig, Son Jaumell, Vila Nova i Vila Roja... i no aturaríem fins a omplir tota la coberta de la revista amb el subtítol. Bé, sempre ho podríem substituir amb l’abreujat «Platges de Capdepera». [riu]
- Com funcionava la qüestió econòmica? Publicitat, subscripcions, subvencions?
- Com que tots érem rojus [riu], decidírem no posar publicitat i viure només dels subscriptors i de les vendes. Ni una cosa ni l’altra eren extraordinàries, però sí el suficient per tal que tot aquell trull es pogués mantenir durant molts anys.
Per suposat, el que en realitat ha succeït és que Cap Vermell ha estat, i segueix essent, una gran empresa capitalista, que ha arribat a atresorar unes quantitats immenses de capital humà. Aquest capital humà ha subvencionat tots aquests anys d’existència d’una associació cultural sense ànim de lucre, però que, evidentment, s’ha lucrat amb tot això que es diu amor i amistat. Per tant, no som tan rojus com creien alguns, sinó que estam completament al servei d’aquest tipus de capitalisme. [riu de manera sonora]
I també cal recordar que amb el temps sí que es posarà publicitat, com es fa ara mateix tant a la web com a l’Anuari.
- Com que tots érem rojus [riu], decidírem no posar publicitat i viure només dels subscriptors i de les vendes. Ni una cosa ni l’altra eren extraordinàries, però sí el suficient per tal que tot aquell trull es pogués mantenir durant molts anys.
Per suposat, el que en realitat ha succeït és que Cap Vermell ha estat, i segueix essent, una gran empresa capitalista, que ha arribat a atresorar unes quantitats immenses de capital humà. Aquest capital humà ha subvencionat tots aquests anys d’existència d’una associació cultural sense ànim de lucre, però que, evidentment, s’ha lucrat amb tot això que es diu amor i amistat. Per tant, no som tan rojus com creien alguns, sinó que estam completament al servei d’aquest tipus de capitalisme. [riu de manera sonora]
I també cal recordar que amb el temps sí que es posarà publicitat, com es fa ara mateix tant a la web com a l’Anuari.
- Què en penses de l’allau de Cap Vermells sorgits aquests darrers anys?
- Crec que ja ho he dit abans [riu encara més].
- Crec que ja ho he dit abans [riu encara més].
- Com era el dia a dia de Cap Vermell? O el mes a mes...
- Aquí he de fer una confessió personal. La meva participació va ser minsa. No record que fes gaire tasques perquè, entre altres coses, sempre he estat, especialment de jove, un tastaolletes amb poca constància i per això, vull fer un sentit homenatge a aquells homus i dones que aguantaren la publicació aquells primers anys, perquè sense ells no s’hauria pogut arribar tan lluny, si més no en el temps, i són els vertaders herois d’aquella aventura, els que li donaren tal embranzida que el seu vol ha arribat, increïblement, fins on som ara i ha fet que Cap Vermell sigui conegut aquí i a la Xina Popular.
Per tant, em fa no sé què parlar de tot això en primera persona; en primer lloc, perquè la meva participació en els temps heroics i mítics va ser escassa, i també, per què no dir-ho?, perquè per causes molt llargues d’explicar, durant molts anys me vaig sentir molt enfora de tot això que significava Cap Vermell, i també molt lluny de Capdepera, i vaig viure una altra realitat allunyada en el temps i en l’espai. Bé, són coses que passen i, a més, no tenen remei.
- Aquí he de fer una confessió personal. La meva participació va ser minsa. No record que fes gaire tasques perquè, entre altres coses, sempre he estat, especialment de jove, un tastaolletes amb poca constància i per això, vull fer un sentit homenatge a aquells homus i dones que aguantaren la publicació aquells primers anys, perquè sense ells no s’hauria pogut arribar tan lluny, si més no en el temps, i són els vertaders herois d’aquella aventura, els que li donaren tal embranzida que el seu vol ha arribat, increïblement, fins on som ara i ha fet que Cap Vermell sigui conegut aquí i a la Xina Popular.
Per tant, em fa no sé què parlar de tot això en primera persona; en primer lloc, perquè la meva participació en els temps heroics i mítics va ser escassa, i també, per què no dir-ho?, perquè per causes molt llargues d’explicar, durant molts anys me vaig sentir molt enfora de tot això que significava Cap Vermell, i també molt lluny de Capdepera, i vaig viure una altra realitat allunyada en el temps i en l’espai. Bé, són coses que passen i, a més, no tenen remei.
- Què és allò que més recordes dels primers anys?
- Ho torn a repetir, gairebé no record res. En tot cas tenc «impressions», però, com deia abans, això no vol dir que es corresponguin amb la realitat i, per tant, potser val més deixar-les en el racó dels somnis «viscuts». Els anys anteriors a Cap Vermell varen ser uns anys de descobertes, d’esperances, d’il·lusions, mai no acomplertes, és clar, però que en aquell moment ens ajudaren a aprendre moltes coses i ens iniciaren en aquest món tan complex en el qual vivim. En fi, vàrem viure tota una escola fora de l’escola. I Cap Vermell també forma part d’això, és clar, d’aquesta escola de la vida que ens ha ajudat a ser un poc millors o, en tot cas, a ser el que som.
- Ho torn a repetir, gairebé no record res. En tot cas tenc «impressions», però, com deia abans, això no vol dir que es corresponguin amb la realitat i, per tant, potser val més deixar-les en el racó dels somnis «viscuts». Els anys anteriors a Cap Vermell varen ser uns anys de descobertes, d’esperances, d’il·lusions, mai no acomplertes, és clar, però que en aquell moment ens ajudaren a aprendre moltes coses i ens iniciaren en aquest món tan complex en el qual vivim. En fi, vàrem viure tota una escola fora de l’escola. I Cap Vermell també forma part d’això, és clar, d’aquesta escola de la vida que ens ha ajudat a ser un poc millors o, en tot cas, a ser el que som.
- Quin era el teu rol a Cap Vermell?
- Només puc assegurar una cosa certa: vaig escriure un dels editorials dels primers números. I segurament poca cosa més. [ho diu amb cara de resignació] Després, a partir del 2007, que és quan la revista es digitalitza, és quan m’hi he tornat integrar i he format part d’algunes de les accions que s’han fet.
- Només puc assegurar una cosa certa: vaig escriure un dels editorials dels primers números. I segurament poca cosa més. [ho diu amb cara de resignació] Després, a partir del 2007, que és quan la revista es digitalitza, és quan m’hi he tornat integrar i he format part d’algunes de les accions que s’han fet.
- Als primers números hi ha escrits en castellà. Quan decidiu fer-ho tot en català?
- No ho puc concretar. Segurament a Torre Esbucada vàrem tenir el mateix dilema. Les nostres ments colonitzades no donaven per més en aquell moment. [aixeca les espatles] És evident que després ho hem superat, hem descolonitzat les nostres ments com a passa prèvia a la descolonització definitiva dels esperits. És, sense cap dubte, un tema interessant per a debatre [somriu].
Personalment, l’únic que puc dir és que ja a l’etapa de Torre Esbucada m’havia «aclarit» [riu molt] i escrivia sempre en català i, pens, el Col·lectiu ho tenia assumit, però es deixava a una decisió personal de cadascú que escrivís en català o no. Supòs que a Cap Vermell va passar una cosa semblant.
Per altra banda, com ja podeu suposar, ningú de noltrus havia estat escolaritzat en català i jo les primeres classes les vaig rebre d’Antoni Garau en un curset que, possiblement, havia organitzat ell mateix a través de la delegació de l’Obra Cultural.
És a dir, molts de noltrus no en teníem ni idea i ens vàrem haver d’espavilar i ho férem així com poguérem i al ritme que cadascú va poder.
Per altra banda, és segur que no tots teníem la mateixa visió i els mateixus antecedents o experiències i, malgrat tot, convergírem en la defensa d’una idea de país, molt ample, és clar, [riu i estira molt els braços], i en la defensa d’una cultura minoritzada i feta malbé per un règim etnocida que, increïblement, continua vigent i fent desastres que, com a mínim, han de ser titllats d’autoritaris.
Per altra banda, aviat es va arribar a la conclusió que la revista s’havia de passar al català sense complexus estranys i així va ser, amb algunes excepcions. De fet, les excepcions encara duren amb els escrits d’en Marce, cosa que, per altra banda, ens ha d’omplir d’alegria i de conhort pel fet de poder difondre els pensaments, fins ara gairebé ocults, d’aquella gran persona i gran personatge que fou Marcelino López.
- No ho puc concretar. Segurament a Torre Esbucada vàrem tenir el mateix dilema. Les nostres ments colonitzades no donaven per més en aquell moment. [aixeca les espatles] És evident que després ho hem superat, hem descolonitzat les nostres ments com a passa prèvia a la descolonització definitiva dels esperits. És, sense cap dubte, un tema interessant per a debatre [somriu].
Personalment, l’únic que puc dir és que ja a l’etapa de Torre Esbucada m’havia «aclarit» [riu molt] i escrivia sempre en català i, pens, el Col·lectiu ho tenia assumit, però es deixava a una decisió personal de cadascú que escrivís en català o no. Supòs que a Cap Vermell va passar una cosa semblant.
Per altra banda, com ja podeu suposar, ningú de noltrus havia estat escolaritzat en català i jo les primeres classes les vaig rebre d’Antoni Garau en un curset que, possiblement, havia organitzat ell mateix a través de la delegació de l’Obra Cultural.
És a dir, molts de noltrus no en teníem ni idea i ens vàrem haver d’espavilar i ho férem així com poguérem i al ritme que cadascú va poder.
Per altra banda, és segur que no tots teníem la mateixa visió i els mateixus antecedents o experiències i, malgrat tot, convergírem en la defensa d’una idea de país, molt ample, és clar, [riu i estira molt els braços], i en la defensa d’una cultura minoritzada i feta malbé per un règim etnocida que, increïblement, continua vigent i fent desastres que, com a mínim, han de ser titllats d’autoritaris.
Per altra banda, aviat es va arribar a la conclusió que la revista s’havia de passar al català sense complexus estranys i així va ser, amb algunes excepcions. De fet, les excepcions encara duren amb els escrits d’en Marce, cosa que, per altra banda, ens ha d’omplir d’alegria i de conhort pel fet de poder difondre els pensaments, fins ara gairebé ocults, d’aquella gran persona i gran personatge que fou Marcelino López.
- Quin impacte tengué a la societat gabellina? Quina fou la contribució més important de Cap Vermell a la societat?
- Uf! «Tants caps tants barrets». L’impacte (dit així sona com a molt fort) ha estat desigual i segons la percepció de cadascú. Jo vull pensar que, en segons quins segments socials ha estat gran, però potser no tant com alguns es pensen. Malgrat tot, sense voler ser grandiloqüent, pens que no és fer una afirmació forassenyada afirmar que, d’una manera o altra, Cap Vermell sortirà en els llibres d’història d’aquest racó de món, si és que encara hi ha llibres i encara hi ha història i encara hi ha món. [somriure esperançat]
- Uf! «Tants caps tants barrets». L’impacte (dit així sona com a molt fort) ha estat desigual i segons la percepció de cadascú. Jo vull pensar que, en segons quins segments socials ha estat gran, però potser no tant com alguns es pensen. Malgrat tot, sense voler ser grandiloqüent, pens que no és fer una afirmació forassenyada afirmar que, d’una manera o altra, Cap Vermell sortirà en els llibres d’història d’aquest racó de món, si és que encara hi ha llibres i encara hi ha història i encara hi ha món. [somriure esperançat]
- Què en pensava la gent de la revista Cap Vermell?
- Ho torn a repetir: «Tants caps tan barrets». Quaranta anys donen perquè la percepció de Cap Vermell hagi pogut anar canviant amb el temps. És un període llarg en el qual els canvis socials han estat grans i, a més, estructurals. Cap Vermell ha volgut incidir en aquests canvis, però en realitat ha estat més aviat un notari.
Com deia, la percepció ha anat canviant amb el temps i, fins i tot dins un mateix temps hi ha hagut percepcions diferents i contradictòries. En posaré alguns exemples. Quan començàrem molts ens deien rojus, així, com per insultar-nos, uns altres ens deien capellans, perquè és evident que tant en Biel Pérez com n’Antoni Garau varen tenir un paper determinant en la fundació de la revista i en la seva continuïtat. Per suposat, a mi m’han arribat a dir frare. [riu de manera ostentosa i sonora]
És cert, el nucli fundador de Cap Vermell era tan heterogeni que arribava a despistar a molta gent, que no sabia molt bé com qualificar aquells papers impresus, i així continua encara la cosa. En fi, potser el resum de tot plegat és que Cap Vermell era, i és, una revista de poble que ha intentat defugir les «capelletes», tan típiques tant dels pobles petits com de les grans ciutat. Si ho ha aconseguit o no, cadascú ho sabrà. Ah, i potser hem d’acceptar que alguns ens vegin com una altra «capelleta».
És bo també recordar que des del setmanari fundat per Antoni Palmer se’ns qualificava com a part del Règim, però el Règim en realitat volia acabar amb noltrus, com s’ha demostrat moltes vegades, especialment aquests darrers anys i basta veure com ha acabat aquesta revista de Palmer: Règim pur i dur. [riu] El que deia, moltes vegades no sabien per on agafar tot això que Cap Vermell representa i, això, és clar que és una cosa divertida i, al mateix temps, extraordinària i que demostra la capacitat de Cap Vermell de crear alguna mena de consens i aglutinar gent diversa i, això sí, apassionada. [riu] I també per aglutinar tota mena d’«enemics» que, com no podia ser d’una altra manera, també els ha tengut, els té i els tendrà.
Ara bé, cal dir ben clar i ben alt que els atacs més furibunds ens han vengut d’una suposada «esquerra» que no ha acabat d’entendre el que significa l’esperit llibertari i republicà. A més, ho ha fet de manera covarda, sense donar la cara, amb anònims. Evidentment, en referesc a Felpudito, un esguerru nascut al voltant del nou «socialisme» gabellí i espanyol que, finalment, s’ha convertit en abanderat del sempre vell caciquisme i ha perpetuat l’opressió colonial i social. Qui ho havia de dir! [riu i plora al mateix temps] Sí, el nou «socialisme» ha estat una més de les calamitats que ha patit aquest poble i el seu pas pel govern municipal serà recordat com el pas de la marabunta, perquè poca cosa quedarà. De pins ja no en queda cap a Capdepera, i a Cala Rajada, coneguda abans pels seus pinars fins a la mar, resta en la fase final degut a la pinofòbia del nou «socialisme» i de molts dels nous calarajaders. En fi, una desgràcia! Una vertadera hecatombe vegetal!
- Ho torn a repetir: «Tants caps tan barrets». Quaranta anys donen perquè la percepció de Cap Vermell hagi pogut anar canviant amb el temps. És un període llarg en el qual els canvis socials han estat grans i, a més, estructurals. Cap Vermell ha volgut incidir en aquests canvis, però en realitat ha estat més aviat un notari.
Com deia, la percepció ha anat canviant amb el temps i, fins i tot dins un mateix temps hi ha hagut percepcions diferents i contradictòries. En posaré alguns exemples. Quan començàrem molts ens deien rojus, així, com per insultar-nos, uns altres ens deien capellans, perquè és evident que tant en Biel Pérez com n’Antoni Garau varen tenir un paper determinant en la fundació de la revista i en la seva continuïtat. Per suposat, a mi m’han arribat a dir frare. [riu de manera ostentosa i sonora]
És cert, el nucli fundador de Cap Vermell era tan heterogeni que arribava a despistar a molta gent, que no sabia molt bé com qualificar aquells papers impresus, i així continua encara la cosa. En fi, potser el resum de tot plegat és que Cap Vermell era, i és, una revista de poble que ha intentat defugir les «capelletes», tan típiques tant dels pobles petits com de les grans ciutat. Si ho ha aconseguit o no, cadascú ho sabrà. Ah, i potser hem d’acceptar que alguns ens vegin com una altra «capelleta».
És bo també recordar que des del setmanari fundat per Antoni Palmer se’ns qualificava com a part del Règim, però el Règim en realitat volia acabar amb noltrus, com s’ha demostrat moltes vegades, especialment aquests darrers anys i basta veure com ha acabat aquesta revista de Palmer: Règim pur i dur. [riu] El que deia, moltes vegades no sabien per on agafar tot això que Cap Vermell representa i, això, és clar que és una cosa divertida i, al mateix temps, extraordinària i que demostra la capacitat de Cap Vermell de crear alguna mena de consens i aglutinar gent diversa i, això sí, apassionada. [riu] I també per aglutinar tota mena d’«enemics» que, com no podia ser d’una altra manera, també els ha tengut, els té i els tendrà.
Ara bé, cal dir ben clar i ben alt que els atacs més furibunds ens han vengut d’una suposada «esquerra» que no ha acabat d’entendre el que significa l’esperit llibertari i republicà. A més, ho ha fet de manera covarda, sense donar la cara, amb anònims. Evidentment, en referesc a Felpudito, un esguerru nascut al voltant del nou «socialisme» gabellí i espanyol que, finalment, s’ha convertit en abanderat del sempre vell caciquisme i ha perpetuat l’opressió colonial i social. Qui ho havia de dir! [riu i plora al mateix temps] Sí, el nou «socialisme» ha estat una més de les calamitats que ha patit aquest poble i el seu pas pel govern municipal serà recordat com el pas de la marabunta, perquè poca cosa quedarà. De pins ja no en queda cap a Capdepera, i a Cala Rajada, coneguda abans pels seus pinars fins a la mar, resta en la fase final degut a la pinofòbia del nou «socialisme» i de molts dels nous calarajaders. En fi, una desgràcia! Una vertadera hecatombe vegetal!
- Una trajectòria de 40 anys no està exempta de crisis i renovacions. Quines fases o períodes establiries si haguessis de descriure la història de Cap Vermell?
- A la publicació Els estudis i la premsa local al segle XXI hi ha una ponència feta per la redacció de Cap Vermell, on es conten algunes d’aquestes crisis i renovacions. Jo, per tant, tenint present aquesta publicació, només faré unes breus consideracions personals.
A la llarga primera època de Cap Vermell, un dels elements imprescindibles va ser el pegamento. Sense pegamento i sense una màquina d’escriure de taca-taca no s’hauria pogut fer. Després la màquina va arribar a ser elèctrica, la qual cosa, m’imagín (perquè jo no hi era [riu]) ja degué ser un gran avanç, però encara hi havia pegamento. Després entraren els primers ordinadors amb impressores, però em tem que encara n’hi seguia havent, de pegamento. Potser només als darrers anys de l’etapa de paper es va poder prescindir del pegamento i es va entrar de ple en l’etapa de modernitat [riu molt].
Bé, tot això ho haurien d’explicar els que ho varen patir de veritat i varen ser capaços de millorar, a poc a poc, aquells papers i donar-los forma de revista.
En resum, diria que Cap Vermell va començar d’una manera molt precària quant als instruments tècnics i ha acabat tenint un gran nombre de lectors a la Xina gràcies a tota aquesta «revolució» tecnològica que, malgrat tot, no ha acabat amb la impremta. [riu amb ulls de sorpresa]
Quant a la qüestió humana que, com deia, és l’únic capital de Cap Vermell, si ho mires en perspectiva veus que la quantitat de persones que, d’una manera o altra, han fet feina per la revista, primer, i l’Associació Cultural després, és immensa. No tenc la xifra a mà, però aquesta gran diversitat de persones de tota casta ha estat un dels tresors que expliquen la llarga continuïtat d’un projecte comunicatiu com aquest. Amb llums i ombres, segurament, però gran, molt gran. Ah, i per suposat que hi ha hagut crisis i que moltes vegades Cap Vermell ha estat a punt de deixar d’existir, i de fet ho va fer durant uns mesus. Però ja veis, encara és aquí.
- A la publicació Els estudis i la premsa local al segle XXI hi ha una ponència feta per la redacció de Cap Vermell, on es conten algunes d’aquestes crisis i renovacions. Jo, per tant, tenint present aquesta publicació, només faré unes breus consideracions personals.
A la llarga primera època de Cap Vermell, un dels elements imprescindibles va ser el pegamento. Sense pegamento i sense una màquina d’escriure de taca-taca no s’hauria pogut fer. Després la màquina va arribar a ser elèctrica, la qual cosa, m’imagín (perquè jo no hi era [riu]) ja degué ser un gran avanç, però encara hi havia pegamento. Després entraren els primers ordinadors amb impressores, però em tem que encara n’hi seguia havent, de pegamento. Potser només als darrers anys de l’etapa de paper es va poder prescindir del pegamento i es va entrar de ple en l’etapa de modernitat [riu molt].
Bé, tot això ho haurien d’explicar els que ho varen patir de veritat i varen ser capaços de millorar, a poc a poc, aquells papers i donar-los forma de revista.
En resum, diria que Cap Vermell va començar d’una manera molt precària quant als instruments tècnics i ha acabat tenint un gran nombre de lectors a la Xina gràcies a tota aquesta «revolució» tecnològica que, malgrat tot, no ha acabat amb la impremta. [riu amb ulls de sorpresa]
Quant a la qüestió humana que, com deia, és l’únic capital de Cap Vermell, si ho mires en perspectiva veus que la quantitat de persones que, d’una manera o altra, han fet feina per la revista, primer, i l’Associació Cultural després, és immensa. No tenc la xifra a mà, però aquesta gran diversitat de persones de tota casta ha estat un dels tresors que expliquen la llarga continuïtat d’un projecte comunicatiu com aquest. Amb llums i ombres, segurament, però gran, molt gran. Ah, i per suposat que hi ha hagut crisis i que moltes vegades Cap Vermell ha estat a punt de deixar d’existir, i de fet ho va fer durant uns mesus. Però ja veis, encara és aquí.
- I les fites informatives més importats que marcaren la Revista?
- Aquesta resposta la deix en blanc, senzillament perquè no me ve al cap cap fita per destacar, que segur que n’hi ha. A mi, però, m’interessa molt el Cap Vermell, tot ell. En posaré un exemple: en Biel Roqueta durant molts anys va fer crònica esportiva. Tot allò pot semblar que no té un interès més enllà dels aficionats, però, ara que ha ajuntat tots aquells escrits en un llibre, ens adonam que també ens dona una imatge del poble i de la seva gent, aporta moltes dades per a entendre el que hem estat i el que som. En definitiva, aquestes són les fites que m’interessen, les que fan gent perseverant com en Biel Roqueta, xerrin de futbol o de la llum de la Lluna per darrere el Faralló. I, per sort, Cap Vermell té més Biels Roquetes.
Ah, sí, hi ha una fita, encara que no informativa, que voldria destacar: la llagosta a la bomba que ens menjàrem tots plegats els membres de la suposada redacció de Cap Vermell. En realitat, tot ho feim per això. [riu] I aquesta llagosta a la bomba va culminar un somni que feia molt de temps que teníem entre cella i cella. No ho feim per res més. [torna a riure]
- Aquesta resposta la deix en blanc, senzillament perquè no me ve al cap cap fita per destacar, que segur que n’hi ha. A mi, però, m’interessa molt el Cap Vermell, tot ell. En posaré un exemple: en Biel Roqueta durant molts anys va fer crònica esportiva. Tot allò pot semblar que no té un interès més enllà dels aficionats, però, ara que ha ajuntat tots aquells escrits en un llibre, ens adonam que també ens dona una imatge del poble i de la seva gent, aporta moltes dades per a entendre el que hem estat i el que som. En definitiva, aquestes són les fites que m’interessen, les que fan gent perseverant com en Biel Roqueta, xerrin de futbol o de la llum de la Lluna per darrere el Faralló. I, per sort, Cap Vermell té més Biels Roquetes.
Ah, sí, hi ha una fita, encara que no informativa, que voldria destacar: la llagosta a la bomba que ens menjàrem tots plegats els membres de la suposada redacció de Cap Vermell. En realitat, tot ho feim per això. [riu] I aquesta llagosta a la bomba va culminar un somni que feia molt de temps que teníem entre cella i cella. No ho feim per res més. [torna a riure]
- Cap Vermell, a banda del pilar informatiu, tenia un apartat de recerca/divulgació històrica i un altre de literària? Què en valoraries de cada un d’ells?
- Uep! això són paraules majors. [s’esbutza de riure]
Bé, xerrant seriosament, quant a la vessant literària, diria que, sense cap mena de dubte, Cap Vermell deu molt a Joan Rai i Joan Rai deu molt a Cap Vermell. En el número 0 de la revista veim néixer un escriptor que, amb el temps, serà un dels puntals de la revista i que arribarà a tenir una obra de gran valor literari i, com no, de gran valor humà. Només això, només aquest fet, ja justifica Cap Vermell.
Però la cosa no acaba aquí, perquè Cap Vermell també ha provocat l’erupció d’un altre personatge que ens ha donat moltes alegries literàries i intel·lectuals, que ens ha obert la ment al passat i també al futur, que ens ha acabat de «normalitzar» lingüísticament, com és Jaume Fuster. Ell també ha estat i és un dels puntals de Cap Vermell i, a més d’escriure molt, talment com ho feia Joan Rai, també s’ha embrutat molt les mans de pegamento. [riu)
Quant a la recerca i divulgació històrica, hem tengut la immensa sort de veure créixer i créixer una obra ingent de Josep Terrassa, també conegut com l’amu en Pep de na Maians. Ja ho he dit altres vegades, ell ha estat el pioner en l’estudi de les coses primeres de Capdepera i ha posat les bases per a arribar a conèixer les diverses èpoques de la nostra història, amb una combinació de dades i reflexió davant la qual no ens queda més remei que aplaudir. I així ho faig.
En fi, aquests autors han creat escola i ara només cal que Cap Vermell segueixi per aquest camí, amb altres autors, amb altres històries... que continuïn aquesta gran tasca cultural que es va encetar fa tants anys.
- Uep! això són paraules majors. [s’esbutza de riure]
Bé, xerrant seriosament, quant a la vessant literària, diria que, sense cap mena de dubte, Cap Vermell deu molt a Joan Rai i Joan Rai deu molt a Cap Vermell. En el número 0 de la revista veim néixer un escriptor que, amb el temps, serà un dels puntals de la revista i que arribarà a tenir una obra de gran valor literari i, com no, de gran valor humà. Només això, només aquest fet, ja justifica Cap Vermell.
Però la cosa no acaba aquí, perquè Cap Vermell també ha provocat l’erupció d’un altre personatge que ens ha donat moltes alegries literàries i intel·lectuals, que ens ha obert la ment al passat i també al futur, que ens ha acabat de «normalitzar» lingüísticament, com és Jaume Fuster. Ell també ha estat i és un dels puntals de Cap Vermell i, a més d’escriure molt, talment com ho feia Joan Rai, també s’ha embrutat molt les mans de pegamento. [riu)
Quant a la recerca i divulgació històrica, hem tengut la immensa sort de veure créixer i créixer una obra ingent de Josep Terrassa, també conegut com l’amu en Pep de na Maians. Ja ho he dit altres vegades, ell ha estat el pioner en l’estudi de les coses primeres de Capdepera i ha posat les bases per a arribar a conèixer les diverses èpoques de la nostra història, amb una combinació de dades i reflexió davant la qual no ens queda més remei que aplaudir. I així ho faig.
En fi, aquests autors han creat escola i ara només cal que Cap Vermell segueixi per aquest camí, amb altres autors, amb altres històries... que continuïn aquesta gran tasca cultural que es va encetar fa tants anys.
- Quan es creà l’Associació Cap Vermell?
- Això s’hauria de consultar a l’hemeroteca digital de Cap Vermell i xerrar amb el seu primer, i únic, president. [riu i es mira el sostre]
- Això s’hauria de consultar a l’hemeroteca digital de Cap Vermell i xerrar amb el seu primer, i únic, president. [riu i es mira el sostre]
- Quina relació heu tengut amb l’OCB i el moviment de premsa forana?
- Amb l’Obra Cultural la relació va ser, segons com es miri, estreta, encara que inicialment l’OBC només va ser una tapadora per tal de no haver de fer molts de tràmits per a «legalitzar» la revista. Encara vivíem sota la síndrome de la Llei de Premsa que, com moltes altres coses d’aquest Regne, no se sabia molt bé si estava derogada o no. Eren temps contradictoris, en tot cas, porucs, per una banda, d’una por paralitzadora en molts aspectes. Basta dir que quan el Règim va aprovar la Llei d’Amnistia molts es pensaren que havia arribat la «llibertat»; només alguns espavilats varen avisar que el Règim en realitat s’havia amnistiat a ell mateix i s’havia assegurat la seva continuïtat. Bé, m’estic desviant, ja ho sé... Ah, però també, contradictòriament, com deia, va ser un temps d’esperances, moltes d’elles frustrades, és clar...
Tornem. El 28 d’octubre de 1976 es va crear la delegació gabellina de l’OCB i es va enviar un escrit a la Delegación (colonial) [riu] del Gobierno per tal de fer-ho saber, com supòs que era prescriptiu. Aquesta delegació gabellina tenia un secretari que era Antoni Garau i set socis més.
Segurament fou a través d’ell que es va arribar a la conclusió que era millor néixer com un butlletí de l’OCB per, com deia abans, estalviar-se tot l’embalum de paperassa que exigia crear un mitjà de comunicació. Potser, en aquest afer, hi va tenir participació Climent Garau, gabellí i president de l’OCB entre 1970 i 1976. Record haver assistit a una reunió a ca ses Monges [riu i diu ai] en la qual es va formalitzar aquesta relació. No sé quants érem, però sí que hi havia Gabriel Flaquer, el qual figura a la llista de fundadors de la delegació gabellina.
Després, amb els anys, Cap Vermell, supòs que especialment des de que es va constituir en associació cultural, ha arribat a ser, de facto, la delegació gabellina de l’OCB, encara que és molt probable que mai s’hagi formalitzat.
Quant a la Premsa Forana, ja des del primer número hi figura l’anagrama, però hauríem de mirar l’hemeroteca per a constatar quan es va fer efectiva la incorporació de Cap Vermell, però sens dubte Cap Vermell forma part d’aquell moviment, com es pot constatar, a més, en alguns llibres i estudis que s’han fet. Ara no els tenc a mà, però te’ls podria mostrar. [riu i fa com si cercàs qualque cosa] Ah, i com ja és sabut i conegut, Cap Vermell fou una de les pioneres en el pas a la versió digital, cosa que cal remarcar.
- Amb l’Obra Cultural la relació va ser, segons com es miri, estreta, encara que inicialment l’OBC només va ser una tapadora per tal de no haver de fer molts de tràmits per a «legalitzar» la revista. Encara vivíem sota la síndrome de la Llei de Premsa que, com moltes altres coses d’aquest Regne, no se sabia molt bé si estava derogada o no. Eren temps contradictoris, en tot cas, porucs, per una banda, d’una por paralitzadora en molts aspectes. Basta dir que quan el Règim va aprovar la Llei d’Amnistia molts es pensaren que havia arribat la «llibertat»; només alguns espavilats varen avisar que el Règim en realitat s’havia amnistiat a ell mateix i s’havia assegurat la seva continuïtat. Bé, m’estic desviant, ja ho sé... Ah, però també, contradictòriament, com deia, va ser un temps d’esperances, moltes d’elles frustrades, és clar...
Tornem. El 28 d’octubre de 1976 es va crear la delegació gabellina de l’OCB i es va enviar un escrit a la Delegación (colonial) [riu] del Gobierno per tal de fer-ho saber, com supòs que era prescriptiu. Aquesta delegació gabellina tenia un secretari que era Antoni Garau i set socis més.
Segurament fou a través d’ell que es va arribar a la conclusió que era millor néixer com un butlletí de l’OCB per, com deia abans, estalviar-se tot l’embalum de paperassa que exigia crear un mitjà de comunicació. Potser, en aquest afer, hi va tenir participació Climent Garau, gabellí i president de l’OCB entre 1970 i 1976. Record haver assistit a una reunió a ca ses Monges [riu i diu ai] en la qual es va formalitzar aquesta relació. No sé quants érem, però sí que hi havia Gabriel Flaquer, el qual figura a la llista de fundadors de la delegació gabellina.
Després, amb els anys, Cap Vermell, supòs que especialment des de que es va constituir en associació cultural, ha arribat a ser, de facto, la delegació gabellina de l’OCB, encara que és molt probable que mai s’hagi formalitzat.
Quant a la Premsa Forana, ja des del primer número hi figura l’anagrama, però hauríem de mirar l’hemeroteca per a constatar quan es va fer efectiva la incorporació de Cap Vermell, però sens dubte Cap Vermell forma part d’aquell moviment, com es pot constatar, a més, en alguns llibres i estudis que s’han fet. Ara no els tenc a mà, però te’ls podria mostrar. [riu i fa com si cercàs qualque cosa] Ah, i com ja és sabut i conegut, Cap Vermell fou una de les pioneres en el pas a la versió digital, cosa que cal remarcar.
- Cap Vermell també ha organitzat o s’ha posat al davant d’altres activitats. Què diries de cada una d’elles?
- Uf! sí, aquí comença el desgavell de Cap Vermell. [riu i pensa al mateix temps] CV ha arribat a tocar moltes tecles. Jo no he estat ficat en totes aquestes activitats paral·leles i potser seria convenient que en xerrassin els que sí que ho han estat. A més, ara m’adon que xerrar de Cap Vermell no és fàcil i que irremeiablement intentar-ho ens porta a la dispersió. Perquè CV és realment moltes coses i ara, quan pens en tot el que he dit fins ara, veig que m’he quedat curt i que només estic parlant d’una petita part i que, mira quines coses!, mentre el monstre vermellenc va creixent davant els meus ull, jo me vaig empetitint. I sí, també sent una gran impotència de no saber parlar de tot això d’una manera més entenedora. Per altra banda, supòs que del que es tracta en aquestes entrevistes és que cadascú digui la seva, sense la pressió d’haver-ho de contar tot, perquè tot és impossible.
Per tant, parlaré del meu llibre, com deia aquell. [riu a rompre]
Estic content d’haver participat, en algunes comptades ocasions, en «El cafè dels dissabtes», perquè això me duu a parlar del món de la ràdio a Capdepera. És un tema molt important per mi, perquè jo he estat un homu de ràdio en molts moments de la meva vida. I aquesta combinació de Cap Vermell i Capdepera Ràdio sens dubte va crear grans moments gabellins que, potser, s’haurien pogut allargar més en el temps. Per tant, una vegada més, quan es faci un estudi antropològic (la Societat Gabellina d’Antropologia Cultural ho té en marxa) de tot aquest trull radiofònic, segur que Cap Vermell hi tendrà un petit o gran apartat, en el qual, evidentment, hi haurà conversa, cafè i herbes. Ah, i algunes pastetes! [riu]
Quant als concursos, exposicions i altres herbes, Cap Vermell ha tengut una participació tant com a organitzador o com a simple col·laborador en multitud d’elles, que demostra, una vegada més, l’amplitud de mires i de no defugir qualsevol mena d’iniciativa.
Sens dubte, els Premis Cap Vermell donen també aquesta amplitud, perquè la llista de les persones o associacions premiades arriben a gairebé tot el poble, a tota la gent que s’ha implicat en el dia a dia del poble en les múltiples facetes que té una societat. Ah, i començar per Joan Rai va ser, no cal dir-ho, un gran encert.
Quant als premis Ploma de Ferro, iniciativa de l’Ajuntament a la qual Cap Vermell sempre ha donat difusió i ha publicat els premiats, tant a l’etapa de paper com en l’etapa digital, cal dir que, a més de propiciar la participació dels autors locals, ha tengut incidència a tots els Països Catalans (o senzillament, digueu-li Catalunya), que és, sense cap dubte, un fet que ens omple d’orgull a tots noltrus i que ens acosta a coses que sentim molt a dins els cor.
Bé, com deia abans, amb el pas del paper al format digital va ser quan jo m’hi vaig reincorporar i, ara sí puc dir que he viscut el dia a dia de la revista i les seves múltiples facetes. Però perdre definitivament el paper era una decisió massa dura per a persones com noltrus i per això alguns proposàrem de fer un anuari en paper que recollís una part d’allò publicat a la web. Si una cosa té l’actual gent de la redacció és que mai diu que no a res i sempre estan disposats a complicar-se la vida. Per això els Anuaris ja són 14. Ara bé, també és cert que cada any sembla que serà el darrer! [riu]
Pens que l’Anuari té molt de sentit, encara que, evidentment, es podria millorar. Però la seva consulta dona moltes pistes dels batecs del poble i ens ajuda a entendre’l, i també ens facilita la recerca de més material per a consulta o per estudi. En fi, pens que l’Anuari hauria de continuar, però segurament amb alguns canvis, amb alguns retocs, que el fessin encara més útil, especialment de cara al futur. Ara bé, mai sabem com acabarà tot això.
Cap Vermell sempre havia tengut vocació de publicar llibres. Ja ho va fer el 1986 recopilant alguns articles de Josep Terrassa sobre el Castell i després, el 1989, ho va fer amb algunes narracions de Joan Rai amb el títol de Cards del meu ermàs, i que jo vaig maquetar i l’Editor dels Bous va dur a la impremta. Es va presentar a la Sala amb un gran èxit de públic, entre el qual hi era jo mateix. Alguns anys després es va publicar el llibre de Jaume Fuster El vent de les paraules, que es va presentar al Racó de les Àncores. Aquests són els antecedents del que vendrà després perquè, ja a l’etapa digital, en una tertúlia (encara sense nom) que fèiem a Can Patilla, es va presentar l’amu Antoni Coix amb un exemplar del llibre d’Aurelia Canaan Señor Yesterday i ens va proposar de traduir-lo al català. Ho comunicàrem al Sanedrí de Cap Vermell i, evidentment, va dir que endavant, que la vida de Cap Vermell com més complicada millor. Després vàrem saber que un tal Blancus, en aquell temps molt amant i coneixedor de totes i cadascuna de les plantetes del municipi, tenia en ment fer un llibre sobre bolets, sobre els bolets de la comarca, i pensàrem que també es podia publicar. Això fou el 2010, i fins ara.
I així, d’aquesta manera tan espontània i natural, de la mà de l’amu Antoni Coix i de l’exèrcit de Panxo Villa que és Cap Vermell, va néixer la Sèrie Cap Vermell, que ja té publicats més de trenta llibres, la majora, evidentment, o d’autors gabellins o de temàtica gabellina.
No cal xerrar-ne gaire, però només llegint el catàleg dels llibres publicats, hom pot fer-se una idea de la importància que té poder disposar de totes aquestes publicacions que ens acosten a la nostra història, però no només a la història, sinó a molts altres aspectes que ens retraten com una comunitat i un territori. Evidentment, el retrat no és complet i segurament mai no ho serà, però s’intenta, o, si més no, es persegueix aquesta tendència per tal de redescobrir o descobrir coses que han estat importants i d’altres que ho són ara.
Ara bé, com deia, encara queden molts buits per omplir, però sembla que Panxo Villa no defallirà i anirà omplint aquests buits de la millor manera que podrà i sabrà. Potser per això s’ha inventat la Biblioteca Digital, que complementa els papers i ja va per més de cinquanta publicacions.
En tot cas, fins ara, tots els llibres de Cap Vermell produeixen superàvit, excepte els meus, és clar! [riu]
- Uf! sí, aquí comença el desgavell de Cap Vermell. [riu i pensa al mateix temps] CV ha arribat a tocar moltes tecles. Jo no he estat ficat en totes aquestes activitats paral·leles i potser seria convenient que en xerrassin els que sí que ho han estat. A més, ara m’adon que xerrar de Cap Vermell no és fàcil i que irremeiablement intentar-ho ens porta a la dispersió. Perquè CV és realment moltes coses i ara, quan pens en tot el que he dit fins ara, veig que m’he quedat curt i que només estic parlant d’una petita part i que, mira quines coses!, mentre el monstre vermellenc va creixent davant els meus ull, jo me vaig empetitint. I sí, també sent una gran impotència de no saber parlar de tot això d’una manera més entenedora. Per altra banda, supòs que del que es tracta en aquestes entrevistes és que cadascú digui la seva, sense la pressió d’haver-ho de contar tot, perquè tot és impossible.
Per tant, parlaré del meu llibre, com deia aquell. [riu a rompre]
Estic content d’haver participat, en algunes comptades ocasions, en «El cafè dels dissabtes», perquè això me duu a parlar del món de la ràdio a Capdepera. És un tema molt important per mi, perquè jo he estat un homu de ràdio en molts moments de la meva vida. I aquesta combinació de Cap Vermell i Capdepera Ràdio sens dubte va crear grans moments gabellins que, potser, s’haurien pogut allargar més en el temps. Per tant, una vegada més, quan es faci un estudi antropològic (la Societat Gabellina d’Antropologia Cultural ho té en marxa) de tot aquest trull radiofònic, segur que Cap Vermell hi tendrà un petit o gran apartat, en el qual, evidentment, hi haurà conversa, cafè i herbes. Ah, i algunes pastetes! [riu]
Quant als concursos, exposicions i altres herbes, Cap Vermell ha tengut una participació tant com a organitzador o com a simple col·laborador en multitud d’elles, que demostra, una vegada més, l’amplitud de mires i de no defugir qualsevol mena d’iniciativa.
Sens dubte, els Premis Cap Vermell donen també aquesta amplitud, perquè la llista de les persones o associacions premiades arriben a gairebé tot el poble, a tota la gent que s’ha implicat en el dia a dia del poble en les múltiples facetes que té una societat. Ah, i començar per Joan Rai va ser, no cal dir-ho, un gran encert.
Quant als premis Ploma de Ferro, iniciativa de l’Ajuntament a la qual Cap Vermell sempre ha donat difusió i ha publicat els premiats, tant a l’etapa de paper com en l’etapa digital, cal dir que, a més de propiciar la participació dels autors locals, ha tengut incidència a tots els Països Catalans (o senzillament, digueu-li Catalunya), que és, sense cap dubte, un fet que ens omple d’orgull a tots noltrus i que ens acosta a coses que sentim molt a dins els cor.
Bé, com deia abans, amb el pas del paper al format digital va ser quan jo m’hi vaig reincorporar i, ara sí puc dir que he viscut el dia a dia de la revista i les seves múltiples facetes. Però perdre definitivament el paper era una decisió massa dura per a persones com noltrus i per això alguns proposàrem de fer un anuari en paper que recollís una part d’allò publicat a la web. Si una cosa té l’actual gent de la redacció és que mai diu que no a res i sempre estan disposats a complicar-se la vida. Per això els Anuaris ja són 14. Ara bé, també és cert que cada any sembla que serà el darrer! [riu]
Pens que l’Anuari té molt de sentit, encara que, evidentment, es podria millorar. Però la seva consulta dona moltes pistes dels batecs del poble i ens ajuda a entendre’l, i també ens facilita la recerca de més material per a consulta o per estudi. En fi, pens que l’Anuari hauria de continuar, però segurament amb alguns canvis, amb alguns retocs, que el fessin encara més útil, especialment de cara al futur. Ara bé, mai sabem com acabarà tot això.
Cap Vermell sempre havia tengut vocació de publicar llibres. Ja ho va fer el 1986 recopilant alguns articles de Josep Terrassa sobre el Castell i després, el 1989, ho va fer amb algunes narracions de Joan Rai amb el títol de Cards del meu ermàs, i que jo vaig maquetar i l’Editor dels Bous va dur a la impremta. Es va presentar a la Sala amb un gran èxit de públic, entre el qual hi era jo mateix. Alguns anys després es va publicar el llibre de Jaume Fuster El vent de les paraules, que es va presentar al Racó de les Àncores. Aquests són els antecedents del que vendrà després perquè, ja a l’etapa digital, en una tertúlia (encara sense nom) que fèiem a Can Patilla, es va presentar l’amu Antoni Coix amb un exemplar del llibre d’Aurelia Canaan Señor Yesterday i ens va proposar de traduir-lo al català. Ho comunicàrem al Sanedrí de Cap Vermell i, evidentment, va dir que endavant, que la vida de Cap Vermell com més complicada millor. Després vàrem saber que un tal Blancus, en aquell temps molt amant i coneixedor de totes i cadascuna de les plantetes del municipi, tenia en ment fer un llibre sobre bolets, sobre els bolets de la comarca, i pensàrem que també es podia publicar. Això fou el 2010, i fins ara.
I així, d’aquesta manera tan espontània i natural, de la mà de l’amu Antoni Coix i de l’exèrcit de Panxo Villa que és Cap Vermell, va néixer la Sèrie Cap Vermell, que ja té publicats més de trenta llibres, la majora, evidentment, o d’autors gabellins o de temàtica gabellina.
No cal xerrar-ne gaire, però només llegint el catàleg dels llibres publicats, hom pot fer-se una idea de la importància que té poder disposar de totes aquestes publicacions que ens acosten a la nostra història, però no només a la història, sinó a molts altres aspectes que ens retraten com una comunitat i un territori. Evidentment, el retrat no és complet i segurament mai no ho serà, però s’intenta, o, si més no, es persegueix aquesta tendència per tal de redescobrir o descobrir coses que han estat importants i d’altres que ho són ara.
Ara bé, com deia, encara queden molts buits per omplir, però sembla que Panxo Villa no defallirà i anirà omplint aquests buits de la millor manera que podrà i sabrà. Potser per això s’ha inventat la Biblioteca Digital, que complementa els papers i ja va per més de cinquanta publicacions.
En tot cas, fins ara, tots els llibres de Cap Vermell produeixen superàvit, excepte els meus, és clar! [riu]
- Si haguéssiu de tornar a començar què faries i què no faries?
- La pregunta és tòpica i la resposta també ho ha de ser: «No em penedesc de res». [riu]
- La pregunta és tòpica i la resposta també ho ha de ser: «No em penedesc de res». [riu]
- Quan ara tot és tan efímer, quin és el secret d’haver durat 40 anys?
- És la pregunta més difícil de contestar. Jo mateix vaig fer un programa de ràdio que va arribar al programa 103 i ni jo mateix m’ho crec. Ningú de noltrus es podia imaginar que Cap Vermell arribaria a tenir 40 anys. No sé com s’ho ha fet, i si algú és capaç d’explicar-ho té un dinar pagat. M’agradaria saber-ho. M’interessa molt el tema d’aquest secret per si pogués tenir res a veure amb el «secret de l’eterna joventut». [riu]
- És la pregunta més difícil de contestar. Jo mateix vaig fer un programa de ràdio que va arribar al programa 103 i ni jo mateix m’ho crec. Ningú de noltrus es podia imaginar que Cap Vermell arribaria a tenir 40 anys. No sé com s’ho ha fet, i si algú és capaç d’explicar-ho té un dinar pagat. M’agradaria saber-ho. M’interessa molt el tema d’aquest secret per si pogués tenir res a veure amb el «secret de l’eterna joventut». [riu]
- Com a membre fundador, com definiries el rol de la resta dels teus companys en aquesta aventura:- He pensat que només parlaré dels morts. Encara que són uns morts ben vius i que representen perfectament els molts esperits de Cap Vermell, i també de Capdepera i de Cala Rajada.
Vaig conèixer Vicenç Nadal amb motiu del futbol. Perquè jo he estat futbolista durant molts anys i, alguns d’aquests anys, ell era el secretari de l’Escolar. Evidentment, jo el veia més gran, però quan el coneixies de més a prop la diferència d’edat desapareixia i es convertia en una persona propera, que s’adaptava perfectament a l’ambient i t’ajudava a adaptar-t’hi a tu, i mai et feia sentir un estrany, sinó tot el contrari. Així, els nostrus primers contactes foren amb motiu del futbol, del qual, a més, ell era un gran aficionat, especialment de l’Escolar. No puc dir res del seu treball de directiu, però a vegades he pensat que més que directiu, en Vicenç era un jugador. Quan era al camp es notava. Sabies perfectament que jugaves amb un jugador de més. Sempre ens animava i especialment ho feia quan havíem perdut. Jo tenia mal perdre, ho he de confessar, però amb el seu somriure era més bo de dur i a poc a poc entenies que, evidentment, no sempre es podia guanyar i que les derrotes també eren unes grans lliçons que calia aprendre. Ell ho sabia més que ningú, perquè, incomprensiblement, a més de l’Escolar, era de l’Espanyol. [riu]
Idò aquest mateix esperit que escampava pel futbol també l’escampava per tot arreu allà on anava i per tot allà on es ficava. Així no ens ha d’estranyar gens ni mica que ell fos una peça fonamental en la fundació de Cap Vermell i també amb la seva llarga continuïtat, perquè la seva aureola s’ha estirat tant que ens ha arribat fins ara. Segurament tot això té a veure amb les festes, amb un intent de revitalitzar les festes per tal que fossin més populars, cosa en la qual ell també hi va estar ficat. I aquell grup, o una part, si més no, durant l’estiu de 1980 també va ser el caliu que va encendre les ganes de fer una revista d’abast municipal. En Vicenç s’estimava el poble, calarajader de cap a peus i de tota la vida, malgrat que el seu pare era de Santa Catalina i la mare de Capdepera. Entre parèntesi, diré que aquest fet de la immigració, des de sempre ha estat determinant en les nostres vides i, ja ho he dit altres vegades, és el que ha creat el fet diferencial gabellí i ens ha donat moltes de les coses que estimam i, entre elles, en Vicenç i tot allò que ell representava i representa per a noltrus: optimisme malgrat tot, i transmetre ganes de fer, de continuar endavant, de ser allà i de no afluixar. Ah, i d’estimar!
A finals dels setanta vaig fer moltes voltes amb el seu cotxu, a vegades acompanyats i a vegades tot sols. Gairebé sempre per dins el municipi, però molts i molts de quilòmetres i, quan se’ns feia petit, arribàvem fins a Artà i, a vegades, sopàvem a Can Faro. [riu] El seu cotxu tenia un casset que sempre sonava a tota pastilla i allà escoltàvem els gran hits de Cat Stevens, d’America, de Neil Diamond, però també de Maria del Mar Bonet... Algunes vegades vaig pensar que tots dos patíem de desamor, però, tímids com érem i som, mai ens ho arribàrem a dir.
A ca meva sempre que es parlava de la família Rai es feia amb un gran respecte; amb tant, que fins i tot un nin com jo el sabia captar. La primera imatge que record de Joan Rai és d’ell a la màquina registradora de la sala de festes de la Gili. Ja ho he contat en altres ocasions. Segur, però, que l’havia vist pel poble altres vegades i que, després, el vaig seguir veient. Però en realitat el tractu personal entre noltrus dos va començar quan el vell socialisme va treure el cap per Capdepera, cosa que va culminar en la refundació de l’Agrupació i la reobertura de la Casa del Poble, que així se’n deia encara a la segona meitat dels setanta. Evidentment, Joan Rai tenia per pares dos dels històrics del socialisme gabellí, dels quals n’he xerrat en alguns dels meus llibres i, per tant, no m’estendré en aquest punt.
Vàrem compartir algunes trobades «polítiques» i ens férem amics. Després, per circumstàncies de la vida, ell va seguir un camí i jo un altre, però els dos sempre hem estat uns republicans de cor, malgrat les decepcions que hem rebut del nou «socialisme», contra el qual ell també es va arribar a rebel·lar. Però el 1980 ens tornàrem a trobar a Cap Vermell, del qual, des del número 0, ell en va ser un puntal. Allà, com he dit abans, vàrem veure néixer un escriptor i, des del primer moment, un escriptor català. Dins la seva escriptura hi ha les seves lectures, evidentment, però, i això és el més important per mi, hi ha la seva mare i hi ha Capdepera, talment com em va ensenyar a veure Josep Terrassa. Ell ha estat, per molts de noltrus, el nexe d’unió amb el passat esplendorós del nostru poble, amb ell s’hi conservaren algunes de les essències més boniques de la nostra gent, dins ell hi havia tantes i tantes esperances que sempre ens han mantinguts fidels a coses que ara són difícils d’explicar, però que existeixen dins els nostrus esperits i anhelam que segueixin vives.
Evidentment, és inútil, però mai se sap. [riu]
He volgut xerrar només dels morts perquè, com deia, resumeixen perfectament els esperits de Cap Vermell: persones aparentment molt diferents, que ho eren, però capaces de donar la volta a aquestes diferències per tal de perseguir un somni, impossible per una banda, però ben real. Un molt rialler, l’altre molt seriós, un molt escriptor, l’altre gens, un de Capdepera, l’altre de Cala Rajada, un autodidacte, l’altre amb estudis, i així fins a l’infinit si voleu, però sense ells dos segur que Cap Vermell no hauria estat el que ha estat. No sé si hauria existit o hauria durat tant, però segur que, en tot cas, hauria estat diferent. De qualque manera, tots noltrus voldríem ser una part de Vicenç Nadal i una part de Joan Rai, voldríem continuar al seu costat. Potser per això, alguns de noltrus continuam a Cap Vermell.
Vaig conèixer Vicenç Nadal amb motiu del futbol. Perquè jo he estat futbolista durant molts anys i, alguns d’aquests anys, ell era el secretari de l’Escolar. Evidentment, jo el veia més gran, però quan el coneixies de més a prop la diferència d’edat desapareixia i es convertia en una persona propera, que s’adaptava perfectament a l’ambient i t’ajudava a adaptar-t’hi a tu, i mai et feia sentir un estrany, sinó tot el contrari. Així, els nostrus primers contactes foren amb motiu del futbol, del qual, a més, ell era un gran aficionat, especialment de l’Escolar. No puc dir res del seu treball de directiu, però a vegades he pensat que més que directiu, en Vicenç era un jugador. Quan era al camp es notava. Sabies perfectament que jugaves amb un jugador de més. Sempre ens animava i especialment ho feia quan havíem perdut. Jo tenia mal perdre, ho he de confessar, però amb el seu somriure era més bo de dur i a poc a poc entenies que, evidentment, no sempre es podia guanyar i que les derrotes també eren unes grans lliçons que calia aprendre. Ell ho sabia més que ningú, perquè, incomprensiblement, a més de l’Escolar, era de l’Espanyol. [riu]
Idò aquest mateix esperit que escampava pel futbol també l’escampava per tot arreu allà on anava i per tot allà on es ficava. Així no ens ha d’estranyar gens ni mica que ell fos una peça fonamental en la fundació de Cap Vermell i també amb la seva llarga continuïtat, perquè la seva aureola s’ha estirat tant que ens ha arribat fins ara. Segurament tot això té a veure amb les festes, amb un intent de revitalitzar les festes per tal que fossin més populars, cosa en la qual ell també hi va estar ficat. I aquell grup, o una part, si més no, durant l’estiu de 1980 també va ser el caliu que va encendre les ganes de fer una revista d’abast municipal. En Vicenç s’estimava el poble, calarajader de cap a peus i de tota la vida, malgrat que el seu pare era de Santa Catalina i la mare de Capdepera. Entre parèntesi, diré que aquest fet de la immigració, des de sempre ha estat determinant en les nostres vides i, ja ho he dit altres vegades, és el que ha creat el fet diferencial gabellí i ens ha donat moltes de les coses que estimam i, entre elles, en Vicenç i tot allò que ell representava i representa per a noltrus: optimisme malgrat tot, i transmetre ganes de fer, de continuar endavant, de ser allà i de no afluixar. Ah, i d’estimar!
A finals dels setanta vaig fer moltes voltes amb el seu cotxu, a vegades acompanyats i a vegades tot sols. Gairebé sempre per dins el municipi, però molts i molts de quilòmetres i, quan se’ns feia petit, arribàvem fins a Artà i, a vegades, sopàvem a Can Faro. [riu] El seu cotxu tenia un casset que sempre sonava a tota pastilla i allà escoltàvem els gran hits de Cat Stevens, d’America, de Neil Diamond, però també de Maria del Mar Bonet... Algunes vegades vaig pensar que tots dos patíem de desamor, però, tímids com érem i som, mai ens ho arribàrem a dir.
A ca meva sempre que es parlava de la família Rai es feia amb un gran respecte; amb tant, que fins i tot un nin com jo el sabia captar. La primera imatge que record de Joan Rai és d’ell a la màquina registradora de la sala de festes de la Gili. Ja ho he contat en altres ocasions. Segur, però, que l’havia vist pel poble altres vegades i que, després, el vaig seguir veient. Però en realitat el tractu personal entre noltrus dos va començar quan el vell socialisme va treure el cap per Capdepera, cosa que va culminar en la refundació de l’Agrupació i la reobertura de la Casa del Poble, que així se’n deia encara a la segona meitat dels setanta. Evidentment, Joan Rai tenia per pares dos dels històrics del socialisme gabellí, dels quals n’he xerrat en alguns dels meus llibres i, per tant, no m’estendré en aquest punt.
Vàrem compartir algunes trobades «polítiques» i ens férem amics. Després, per circumstàncies de la vida, ell va seguir un camí i jo un altre, però els dos sempre hem estat uns republicans de cor, malgrat les decepcions que hem rebut del nou «socialisme», contra el qual ell també es va arribar a rebel·lar. Però el 1980 ens tornàrem a trobar a Cap Vermell, del qual, des del número 0, ell en va ser un puntal. Allà, com he dit abans, vàrem veure néixer un escriptor i, des del primer moment, un escriptor català. Dins la seva escriptura hi ha les seves lectures, evidentment, però, i això és el més important per mi, hi ha la seva mare i hi ha Capdepera, talment com em va ensenyar a veure Josep Terrassa. Ell ha estat, per molts de noltrus, el nexe d’unió amb el passat esplendorós del nostru poble, amb ell s’hi conservaren algunes de les essències més boniques de la nostra gent, dins ell hi havia tantes i tantes esperances que sempre ens han mantinguts fidels a coses que ara són difícils d’explicar, però que existeixen dins els nostrus esperits i anhelam que segueixin vives.
Evidentment, és inútil, però mai se sap. [riu]
He volgut xerrar només dels morts perquè, com deia, resumeixen perfectament els esperits de Cap Vermell: persones aparentment molt diferents, que ho eren, però capaces de donar la volta a aquestes diferències per tal de perseguir un somni, impossible per una banda, però ben real. Un molt rialler, l’altre molt seriós, un molt escriptor, l’altre gens, un de Capdepera, l’altre de Cala Rajada, un autodidacte, l’altre amb estudis, i així fins a l’infinit si voleu, però sense ells dos segur que Cap Vermell no hauria estat el que ha estat. No sé si hauria existit o hauria durat tant, però segur que, en tot cas, hauria estat diferent. De qualque manera, tots noltrus voldríem ser una part de Vicenç Nadal i una part de Joan Rai, voldríem continuar al seu costat. Potser per això, alguns de noltrus continuam a Cap Vermell.
- Ara no teniu subscriptors. Com funciona i s’aguanta econòmicament Cap Vermell?
- Aquesta pregunta l’hauria de contestar el servei de màrqueting, del qual no en coneixem molt bé el funcionament, [riu molt] però, tots ho sabeu, ens dona moltes alegries en forma de dinars i sopars. Ara bé, com deia aquell: «Tot això, qui ho paga?». Sí, efectivament, és un gran misteri.
- Aquesta pregunta l’hauria de contestar el servei de màrqueting, del qual no en coneixem molt bé el funcionament, [riu molt] però, tots ho sabeu, ens dona moltes alegries en forma de dinars i sopars. Ara bé, com deia aquell: «Tot això, qui ho paga?». Sí, efectivament, és un gran misteri.
- Quin futur veus a Cap Vermell? Quines perspectives té una publicació d’àmbit local en català?
- El futur sempre ha estat negre, per a Cap Vermell. Això està clar. Però també està clar que diuen que ara celebra 40 anys d’existència. Per tant el negre no deu ser un color tan xerec. Pots tenir perfectament un futur negre i viure 104 anys, això sí, sempre amb el futur negre. [riu i riu]
Bé, també cal xerrar seriosament sobre les perspectives d’una publicació local en català. És un tema complex, evidentment, perquè va lligat al futur del país i de la seva llengu. Hem de ser conscients que la cultura catalana és una anomalia, no tan sols europea, sinó mundial. Mantenir viva una cultura, i per tant la seva llengu, no tan sols sense un Estat, sinó amb un Estat en contra, és una lluita titànica i és, ho hem de saber, gairebé un miracle que haguem arribat fins aquí amb tot el que ens ha plogut al damunt. Malgrat tot, el futur està a les nostres mans. En la nostra voluntat. Però no podem obviar que tenim un Estat en contra i una ciutadania espanyola que no ha estat educada en la tolerància a la diferència i que, en la seva majoria, per desgràcia, no assumeix la immensa riquesa cultural que representa la diversitat, i ho viu com un problema administratiu que cal liquidar com més aviat millor a base de lleis i decrets, talment com ho ha fet el Regne d’Espanya des de fa 300 anys. Multitud de metges, infermers, jutges, policies, cambrers..., que es diuen a si mateixus conciutadans nostrus, reclamen el seu dret a menysprear la nostra llengu i la nostra cultura i reclamen a l’Estat que ho posi per escrit i aquest, és clar, ho fa, excretant una doctrina supremacista que distingeix entre llengus superiors i llengus inferiors, és a dir, entre cultures superiors i cultures inferiors, és a dir, entre ciutadans de primera i ciutadans de segona segregats segons la seva llengu. Això tan desbaratat en societats democràtiques, la majoria dels espanyols, especialment els monàrquics i ultranacionalistes, ho consideren el més normal del món. En poques paraules, els molesta la nostra existència i tenen una gran peresa per canviar a millor i assumir que també és responsabilitat seva la supervivència de la nostra llengu i el respecte a la diversitat biològica i cultural de tot el planeta. Senyors, la globalització democràtica és això: assumir que tots som responsables d’actuar amb respecte tant quant a la diversitat biològica com quant a la cultural. Que aquesta no és una qüestió ètnica, sinó d’actitud democràtica i de tolerància, d’intercanvi i no d’imposició. Però em tem que al Regne d’Espanya això de la democràcia els cau molt enfora. Encara tenen una policia política que actua com un grup paramilitar amb aires de segles passats; no cal dir res més. [cara trista i de resignació]
Dins aquest context predemocràtic i colonial s’està jugant el futur, no de Cap Vermell, sinó de tota una cultura mil·lenària, com ho és la nostra. Oh, gran Ramon Llull!!!!!
- El futur sempre ha estat negre, per a Cap Vermell. Això està clar. Però també està clar que diuen que ara celebra 40 anys d’existència. Per tant el negre no deu ser un color tan xerec. Pots tenir perfectament un futur negre i viure 104 anys, això sí, sempre amb el futur negre. [riu i riu]
Bé, també cal xerrar seriosament sobre les perspectives d’una publicació local en català. És un tema complex, evidentment, perquè va lligat al futur del país i de la seva llengu. Hem de ser conscients que la cultura catalana és una anomalia, no tan sols europea, sinó mundial. Mantenir viva una cultura, i per tant la seva llengu, no tan sols sense un Estat, sinó amb un Estat en contra, és una lluita titànica i és, ho hem de saber, gairebé un miracle que haguem arribat fins aquí amb tot el que ens ha plogut al damunt. Malgrat tot, el futur està a les nostres mans. En la nostra voluntat. Però no podem obviar que tenim un Estat en contra i una ciutadania espanyola que no ha estat educada en la tolerància a la diferència i que, en la seva majoria, per desgràcia, no assumeix la immensa riquesa cultural que representa la diversitat, i ho viu com un problema administratiu que cal liquidar com més aviat millor a base de lleis i decrets, talment com ho ha fet el Regne d’Espanya des de fa 300 anys. Multitud de metges, infermers, jutges, policies, cambrers..., que es diuen a si mateixus conciutadans nostrus, reclamen el seu dret a menysprear la nostra llengu i la nostra cultura i reclamen a l’Estat que ho posi per escrit i aquest, és clar, ho fa, excretant una doctrina supremacista que distingeix entre llengus superiors i llengus inferiors, és a dir, entre cultures superiors i cultures inferiors, és a dir, entre ciutadans de primera i ciutadans de segona segregats segons la seva llengu. Això tan desbaratat en societats democràtiques, la majoria dels espanyols, especialment els monàrquics i ultranacionalistes, ho consideren el més normal del món. En poques paraules, els molesta la nostra existència i tenen una gran peresa per canviar a millor i assumir que també és responsabilitat seva la supervivència de la nostra llengu i el respecte a la diversitat biològica i cultural de tot el planeta. Senyors, la globalització democràtica és això: assumir que tots som responsables d’actuar amb respecte tant quant a la diversitat biològica com quant a la cultural. Que aquesta no és una qüestió ètnica, sinó d’actitud democràtica i de tolerància, d’intercanvi i no d’imposició. Però em tem que al Regne d’Espanya això de la democràcia els cau molt enfora. Encara tenen una policia política que actua com un grup paramilitar amb aires de segles passats; no cal dir res més. [cara trista i de resignació]
Dins aquest context predemocràtic i colonial s’està jugant el futur, no de Cap Vermell, sinó de tota una cultura mil·lenària, com ho és la nostra. Oh, gran Ramon Llull!!!!!
Acabam amb les tres preguntes que feim a tothom:
- Què és per a tu Cap Vermell?
Crec que ja ho he dit: un poc de Vicenç Nadal i un poc de Joan Rai. Un poc de cultura local, un poc de cultura catalana i un poc de cultura internacional.
- Què és per a tu Cap Vermell?
Crec que ja ho he dit: un poc de Vicenç Nadal i un poc de Joan Rai. Un poc de cultura local, un poc de cultura catalana i un poc de cultura internacional.
- Què és el que més t’agrada?
- La seva desorganització. Alguns es pensen que la redacció de Cap Vermell està constantment reunida i que tot el que surt a la revista està pensat al mil·límetre. Res més lluny de la realitat. La redacció, d’entrada, no existeix. Les úniques «reunions» que es fan són per dinar o sopar, és a dir, menjar i beure. I això és tot. El funcionament de Cap Vermell és un misteri i és un miracle, és un caos meravellós que, malgrat tot, se’n surt i té l’aparença d’un mitjà de comunicació seriós i a l’altura de les circumstàncies. Però bé, com ja podeu suposar, el miracle no és tal. El «miracle» és que hi ha un parell de persones que hi fan una feinada i s’hi deixen la pell. I a ells els voldria enviar els meus millors desitjos i, evidentment, donar-los les gràcies públicament perquè aquest engranatge tan caòtic de Cap Vermell ens ha permès grans i petits moments de glòria que, segurament, no tenen preu. Si més no, no es poden pagar. Gràcies, per tant.
- La seva desorganització. Alguns es pensen que la redacció de Cap Vermell està constantment reunida i que tot el que surt a la revista està pensat al mil·límetre. Res més lluny de la realitat. La redacció, d’entrada, no existeix. Les úniques «reunions» que es fan són per dinar o sopar, és a dir, menjar i beure. I això és tot. El funcionament de Cap Vermell és un misteri i és un miracle, és un caos meravellós que, malgrat tot, se’n surt i té l’aparença d’un mitjà de comunicació seriós i a l’altura de les circumstàncies. Però bé, com ja podeu suposar, el miracle no és tal. El «miracle» és que hi ha un parell de persones que hi fan una feinada i s’hi deixen la pell. I a ells els voldria enviar els meus millors desitjos i, evidentment, donar-los les gràcies públicament perquè aquest engranatge tan caòtic de Cap Vermell ens ha permès grans i petits moments de glòria que, segurament, no tenen preu. Si més no, no es poden pagar. Gràcies, per tant.
- Què és allò que menys t’agrada?
- La seva desorganització. Aquesta desorganització crea disfuncions i discussions. Hom sempre voldria millorar, invertir-hi capital i que aquest produeixi beneficis. Però, com ja hem dit, l’únic capital que té Cap Vermell és l’humà. I hi ha el que hi ha. Darrerament sempre dic que a Cap Vermell no hi sobra res, però sí que hi falten algunes coses: informació municipal, una mena de periodisme d’investigació local, més opinió i que aquesta sigui més diversa i plural, la incorporació de noves generacions d’escriptors i redactors... i segur que més coses. Ah, i una reflexió sobre la «velocitat» digital que, a vegades, ens distreu de la crua realitat, que necessita una mirada més lenta, més reposada... Ara bé, el capitalisme humà té aquestes coses, que el capital no es pot inventar ni es pot fabricar amb una maquineta com fan els altres capitalistes, capaços de crear grans ficcions socials del no-res. El capital humà es té o no es té. I, com a conclusió, es fa el que es pot amb el que es té. I això és tot. Si volguéssim convertir l’exèrcit de Panxo Villa en una mena d’esquadrons prussians perdríem aquesta batalla per la utopia i ens hauríem de retirar al nord de Saxònia a passar l’hivern. [riu a pler]
- La seva desorganització. Aquesta desorganització crea disfuncions i discussions. Hom sempre voldria millorar, invertir-hi capital i que aquest produeixi beneficis. Però, com ja hem dit, l’únic capital que té Cap Vermell és l’humà. I hi ha el que hi ha. Darrerament sempre dic que a Cap Vermell no hi sobra res, però sí que hi falten algunes coses: informació municipal, una mena de periodisme d’investigació local, més opinió i que aquesta sigui més diversa i plural, la incorporació de noves generacions d’escriptors i redactors... i segur que més coses. Ah, i una reflexió sobre la «velocitat» digital que, a vegades, ens distreu de la crua realitat, que necessita una mirada més lenta, més reposada... Ara bé, el capitalisme humà té aquestes coses, que el capital no es pot inventar ni es pot fabricar amb una maquineta com fan els altres capitalistes, capaços de crear grans ficcions socials del no-res. El capital humà es té o no es té. I, com a conclusió, es fa el que es pot amb el que es té. I això és tot. Si volguéssim convertir l’exèrcit de Panxo Villa en una mena d’esquadrons prussians perdríem aquesta batalla per la utopia i ens hauríem de retirar al nord de Saxònia a passar l’hivern. [riu a pler]
- Vols afegir res més?
- ... Uf! [aixeca les espatles] Bé, potser sí. En aquesta entrevista m’he vist a mi mateix intentant sortir d’un laberint. Del meu laberint. I no, no sé si ho he aconseguit. És probable que no.
Com heu pogut comprovar una vegada més, en Miquel era i és l'utopia de Cap Vermell. Amb una pausa entre mig. Gràcies, Miquel per ser com ets. És un luxe poder comptar amb tu! Moltes gràcies!
- ... Uf! [aixeca les espatles] Bé, potser sí. En aquesta entrevista m’he vist a mi mateix intentant sortir d’un laberint. Del meu laberint. I no, no sé si ho he aconseguit. És probable que no.
Com heu pogut comprovar una vegada més, en Miquel era i és l'utopia de Cap Vermell. Amb una pausa entre mig. Gràcies, Miquel per ser com ets. És un luxe poder comptar amb tu! Moltes gràcies!
