La temptació fàcil és dir que la vint-i-dosena edició de les Serenates d'Estiu no ha passat de discreta, però aquesta afirmació, sense més, seria molt injusta. En primer lloc, en cada nova cita als jardins de sa Torre Cega, s'ha de considerar d'on venim, el llast feixuc que duim de grans concerts, d'artistes de renom mundial que condicionen els nous programes, en tots els sentits. Es faci el que es faci, tenim posat un llistó molt alt que es fa difícil de superar. D'altra banda, no es pot passar per alt que hi ha edicions, i aquesta que es va cloure el passat divendres en deu ser el millor exemple, totalment sotmeteses a retalls pressupostaris que obliguen a fer equilibris impossibles. I això no obstant, tot i admetre que el 2009 no haurà estat l'any dels grans noms, ni de figures de gran cartell, el nivell dels concerts s'ha mogut a una alçada més que considerable, amb moments fins i tot de gran volada.



Pel que fa al darrers dels concerts, el del grup de música antiga "Cinco Siglos", el primer que se'ns ocorre dir és que, partint del que oferien els programes, ens quedarem amb només quatre segles, ja que en comptes dels cinc músics que esperàvem escoltar, finalment només en varen comparèixer quatre, sobre l'escenari, sense que se'n donàs cap explicació. Sigui com sigui, la música barroca espanyola sonà amb una gran puresa, per les escales de sa Torre Cega, relaxadament, d'acord amb un ambient nocturn agradabilíssim. Tot plegat va fer que l'hora llarga d'audició ens passàs volant, des de la sensació que, en música, la senzillesa pot resultar sovint una bona companyia. La guitarra i el violí barrocs, les flautes i la percussió es conjugaren a la perfecció (llàstima de la bandúrria que no arribà) i tots sortírem satisfets de la cloenda de les Serenates.

Abans del concert, músics i públic (massa escàs, altra vegada), posats d'empeus, guardaren uns instants de silenci en record de les víctimes de l'atemptat de Palma Nova.

Serà fins l'any que ve, si no hi ha res de nou.