Les Petits Chanteurs de Saint-Marc
entusiasmen el públic de Cala Rajada
Independentment de qui en sigui el responsable, és d'agrair que se'ns donàs l'oportunitat d'assistir a un concert dels Petits Chanteurs de Saint-Marc, avui per avui la coral infantil més famosa d'Europa, i de bona part del món. Gaudir d'una formació com aquesta, en girma permanent, capaç de congregar milers d'espectadors en cada actuació, és un privilegi que s'ha de valorar com cal.
Així que, el passat diumenge, dia 12, i sense a penes publicitat, el cor llançat a la fama per la pel·lícula Les choristes (estrenada a Espanya com Los niños del coro) omplí de gom a gom l'església de Cala Rajada d'un públic absolutament entregat des de molt abans que sonàs la primera nota.
La coral de veus blanques no va decembre gens ni mica, ans al contrari, va justificar la fama que la precedeix i oferí un concert magnífic, enmig de lentusiasme dels assistents. Sota la direcció de Nicolas Porte, la trentena de veus dels nins i les nines de Saint-Marc s'enlairaren -en alguns moments s'hagueren de sobreposar al renou del carrer- fins arribar directament al cor dels espectadors.
No som aliens a la percepció que, assistir a un concert dels Petits Chanteurs de Saint-Marc comporta un apriorisme que no podem defugir. Hi anàrem seduïts per la història de la pel·lícula Les choristes, absolutament incapaços de deslligar els infants que cantaren a Cala Rajada dels protagonistes del film. En escoltar les seves veus, tots vàrem reviure les imatges d'un internat per a la reeducació d'infants difícils, d'aspecte sinistre i mètodes repressius, i les peripècies de l'entranyable professor Clément Mathieu. Per tant, la simple aparició dels nins del cor ja provocà -ens provocà- un sentiment de complicitat decisiu i la nostra audició quedà marcada pel record de la pel·lícula.
Sense entrar en detalls que d'altra banda no coneixem, sí que ens atrevim a valorar l'encert del repertori escollit, molt pensant per les característiques dels cantaires, i que ens sonà d'una modernitat molt desitjable. El cor aposta per la senzillesa, defugint complicacions harmòniques sovint deformadores de la línia melòdica essencial. Els/les solistes, simplement magnífics.
Per tant, l'enhorabona als organitzadors (?), i que no sigui la darrera.
Així que, el passat diumenge, dia 12, i sense a penes publicitat, el cor llançat a la fama per la pel·lícula Les choristes (estrenada a Espanya com Los niños del coro) omplí de gom a gom l'església de Cala Rajada d'un públic absolutament entregat des de molt abans que sonàs la primera nota.
La coral de veus blanques no va decembre gens ni mica, ans al contrari, va justificar la fama que la precedeix i oferí un concert magnífic, enmig de lentusiasme dels assistents. Sota la direcció de Nicolas Porte, la trentena de veus dels nins i les nines de Saint-Marc s'enlairaren -en alguns moments s'hagueren de sobreposar al renou del carrer- fins arribar directament al cor dels espectadors.
No som aliens a la percepció que, assistir a un concert dels Petits Chanteurs de Saint-Marc comporta un apriorisme que no podem defugir. Hi anàrem seduïts per la història de la pel·lícula Les choristes, absolutament incapaços de deslligar els infants que cantaren a Cala Rajada dels protagonistes del film. En escoltar les seves veus, tots vàrem reviure les imatges d'un internat per a la reeducació d'infants difícils, d'aspecte sinistre i mètodes repressius, i les peripècies de l'entranyable professor Clément Mathieu. Per tant, la simple aparició dels nins del cor ja provocà -ens provocà- un sentiment de complicitat decisiu i la nostra audició quedà marcada pel record de la pel·lícula.
Sense entrar en detalls que d'altra banda no coneixem, sí que ens atrevim a valorar l'encert del repertori escollit, molt pensant per les característiques dels cantaires, i que ens sonà d'una modernitat molt desitjable. El cor aposta per la senzillesa, defugint complicacions harmòniques sovint deformadores de la línia melòdica essencial. Els/les solistes, simplement magnífics.
Per tant, l'enhorabona als organitzadors (?), i que no sigui la darrera.
