Com un ou, fins a la bandera, a vessar, totalment plena, atapeïda, curulla, de gom a gom, pleníssima estava la sala. Per qué?
Quan madò Maria Siurell li mostrà les voltes de ca seva, ell fixà l’atenció en una vitrina, tancada amb pany i forrellat que hi havia davall l’escala, plena de flascons helicoidals amb continguts de mil i un colors, gasos efímers que, degudament tractats, aixó ho va saber més tard, es transmuten en notes musicals i paraules poètiques.
“Qui, amarant-se del nèctar de l’eternitat, no voldria ser obsequiat amb el do de la inmortalitat, tot i ser un animal mortal? Qui no voldria ser inspirat per aquell deliri socràtic lloat per Plató en el Fedre, a fi de ser conduït rabent a la Jerusalem celeste, fugint ràpidament d’aquí amb l’impuls de les ales i dels peus? Deixem-nos endur, pares, deixem-nos endur per aquest deliri socràtic, que ens translladi fora de la nostra ment fins al punt de situar-nos a nosaltres i la nostra ment en Déu”. Aquestes paraules del gran Pico della Mirandola, l’inventor de l’home renaixentista, i que interpretades per un administratiu actual serien denunciades per enaltiment de la drogadicció, guien la tasca dels alquimistes en la seva follia per convertir les pedres en or, que no és altra cosa que la consecució d’instants d’eternitat capgirant la maleïda segona llei de la termodinàmica i la fletxa del temps judeocristiana.
Gabellí no és qui treballa i viu a Capdepera, com prediquen els espectres productivistes encadenats a la matèria. Som i serem gabellins els devots de l’Esperança, els bruixots i els espiritistes que ens congregam, hora foscant, per a l’aquerrale, al voltant del foc: foc! crida el Gran Cabró, foc! respón na Catalina Piris.
Comença la funció acomiadant-se, qui te orelles que escolti, “Adéu et dic”, a la tercera ens confesa, “Ja no puc”, i fa pujar na Piris per seguir avançant, trepitgen l’escenari en Miquel Ángel Nadal, en Miquel Gayà, n'Esperança, na Gina, na Piris, en Manolo Muntaner. Als teclats Antoni Andreu, a les guitarres Felip Cardiel i Jordi Planiol, al baix Juanjo Tur, als drums Toni Vallespir i, al bell enmig, el químic de les feromones combinant la gasística de madò Maria.
És un privilegi poder gaudir al Teatre Principal d’actuacions “que aixequen el vol cap a la cort celestial, propera a l’Altíssim, on tal com ens ensenyen els misteris sagrats, serafins, querubins i trons ocupen la primera jerarquia”. Heus ací el per qué?
Ha estat un plaer, gràcies Suso.
Quan madò Maria Siurell li mostrà les voltes de ca seva, ell fixà l’atenció en una vitrina, tancada amb pany i forrellat que hi havia davall l’escala, plena de flascons helicoidals amb continguts de mil i un colors, gasos efímers que, degudament tractats, aixó ho va saber més tard, es transmuten en notes musicals i paraules poètiques.
“Qui, amarant-se del nèctar de l’eternitat, no voldria ser obsequiat amb el do de la inmortalitat, tot i ser un animal mortal? Qui no voldria ser inspirat per aquell deliri socràtic lloat per Plató en el Fedre, a fi de ser conduït rabent a la Jerusalem celeste, fugint ràpidament d’aquí amb l’impuls de les ales i dels peus? Deixem-nos endur, pares, deixem-nos endur per aquest deliri socràtic, que ens translladi fora de la nostra ment fins al punt de situar-nos a nosaltres i la nostra ment en Déu”. Aquestes paraules del gran Pico della Mirandola, l’inventor de l’home renaixentista, i que interpretades per un administratiu actual serien denunciades per enaltiment de la drogadicció, guien la tasca dels alquimistes en la seva follia per convertir les pedres en or, que no és altra cosa que la consecució d’instants d’eternitat capgirant la maleïda segona llei de la termodinàmica i la fletxa del temps judeocristiana.
Gabellí no és qui treballa i viu a Capdepera, com prediquen els espectres productivistes encadenats a la matèria. Som i serem gabellins els devots de l’Esperança, els bruixots i els espiritistes que ens congregam, hora foscant, per a l’aquerrale, al voltant del foc: foc! crida el Gran Cabró, foc! respón na Catalina Piris.
Comença la funció acomiadant-se, qui te orelles que escolti, “Adéu et dic”, a la tercera ens confesa, “Ja no puc”, i fa pujar na Piris per seguir avançant, trepitgen l’escenari en Miquel Ángel Nadal, en Miquel Gayà, n'Esperança, na Gina, na Piris, en Manolo Muntaner. Als teclats Antoni Andreu, a les guitarres Felip Cardiel i Jordi Planiol, al baix Juanjo Tur, als drums Toni Vallespir i, al bell enmig, el químic de les feromones combinant la gasística de madò Maria.
És un privilegi poder gaudir al Teatre Principal d’actuacions “que aixequen el vol cap a la cort celestial, propera a l’Altíssim, on tal com ens ensenyen els misteris sagrats, serafins, querubins i trons ocupen la primera jerarquia”. Heus ací el per qué?
Ha estat un plaer, gràcies Suso.