Dia 23 dijous, divendres 24, dissabte 25 i diumenge 26 de març el grup de teatre d’Arnau Serra va dur a terme la representació de l’obra de teatre “Crispetes” de nom senzill com ho havien estat també altres obres (ara recordo “Taronges”).

Primerament, cal destacar la feina actoral d’aquest gran elenc, perquè no és gens fàcil crear una obra per un col·lectiu tan extens i mantenir el llistó tan alt, que l’inclou dins les obres de teatre en tot el territori català de rabiossíssima actualitat. D’altra banda, crida molt l’atenció la cura que té per tot el que fa a la decoració, l’atrezzo i el vestuari de l’obra. Aquesta selecció acurada del material, també es dóna en la música, amb temes molt ben triats i animosos. Crida molt l’atenció la potència de la metàfora de les crispetes, on cada crispeta es una persona que per ser diferent encara no ha esclatat però que està a punt de fer-ho.

 



Seguidament, cal dir que la selecció del gènere desenfadat de la comèdia és del tot encertat, i no ho dic en el sentit de “és allò que el públic demana”, sinó més bé, perquè durant els darrers anys Arnau ha demostrat que domina aquest gènere, que li ha donat molt bon resultat en les darreres representacions. Això no vol dir que hagi d’abandonar el gènere dramàtic, sinó més bé polir-lo encara més. De totes maneres, aquest encert es deu sobretot al grup d’actrius i actors del Taller de Teatre, que està del tot motivat i és molt participatiu i espontani (es notava a les entrades i sortides, a les anades i a les vengudes, tot i la manca de diàleg en ocasions) a més de tenir unes grans qualitats més properes a la comicitat, tot i que ja dic, també amb una total versatilitat, que els consolida encara més com a grup i que ha crescut i madurat amb ells durant els darrers anys. I un altre mèrit de l’autor és saber donar a cada actor el personatge que li demana i saber-ho encaixar tot en un conjunt que presenta una obra innovadora.

Posteriorment, aquesta peça presenta la particularitat de ser art dins l’art, en aquest cas cinema dins el teatre (com ja ho havia estat la seva divertida obra Moscards) les dues grans passions de l’autor gabellí. Quant als actors, la presència a l’escenari és total: des del duet de músics de carrer (interpretat per Tolo Alzina i Suso Reixach) que posen l’amistat i la solidaritat per damunt de tot, talment com ho fan les seves personalitats, per a posteriorment en un acte de transformisme per triomfar a la gran pantalla decideixen creure en un director (interpretat per Matt Patricis), que sí que creu amb ells i a més els fa creure amb allò de: «Crec amb jo!» tot i que la pel·lícula sigui un autèntic fracàs. Després, rocambolesca parella és la conformada pel duet amant del boundage format la marquesa (Magdalena Albertí) i el seu espòs i criat (Joan Genovard), qui se sent dominat per ella al més pur estil del marquès de Sade, l’escena d’òpera amb la diva sense perruca és memorable. A alguns espectadors els hi agradà bastant l’animalització de Joan Genovard en la reinterpretació dels contes tradicionals, d’altra banda Magdalena demostrà haver crescut com actriu i haver-se atrevit a interpretar un paper tan provocador. També és notable el paper de la indigent amb el carret que porta un ca, curosament interpretada per Magdalena Navarro, qui demostrà també haver aprofitat la feina actoral (ben trobades les tretes de llengua), i que serà protagonista per uns instants en l’actuació que farà entendrir el públic, així com el motiu que farà desencadenar l’acte final amb la trobada de la seva propietària, quan el crida pel nom de Pau. La representació de Nicole Serapio és un contrapunt i amb la seva filla a l’escenari, Rapunzel (Esperança Morey), presenten una relació tensa. D’altra banda, hi ha un bon treball de dicció per part de la persona que enceta l’obra en pla agressiu, pistola en mà, que sabrà en tot moment mantenir-se en el seu joc gens fàcil, però imprecís, car l’espectador de vegades no sap quin paper hi juga, quan precisament la resta té un rol més proper a la comicitat; en el cas de la companya de la filla (magníficament interpretada per Ani Muñoz) també demostra tenir moltes taules en el gènere còmic, fins el punt que mai no s’excedeix en el seu paper i deixa que l’humor suri sobre l’escenari. A més, aquesta dona que cerca l’home “empotrador” (representada per Ana Vivancos) també està molt ben caracteritzada i l’aspecte oblidadís la porta a telefonar a una telefonista (Maribel Frontera) que serà clau com a fil conductor de l’obra; ella, lluny de ser un Tínder convencional, es dedica a contar contes (molt ben contats, per cert), i és aquí on rau la capacitat imaginativa desbordant d’Arnau, quan reprodueix els contes universals com el de l’ànec lleig i d’altres a través dels seus personatges, i fa que la literatura d’alt voltatge quedi introduïda dins la seva obra i la transformi. Així la imatgeria sublim corre al seu favor i és fruït també de la seva capacitat crítica vers la realitat que l’envolta. Aquest sentit crític queda palès en personatges com el que representa Núria García, en un clar intent de fer canviar el món, quan almenys se sap que el món no la farà canviar a ella. En sentit interpretatiu, sí que ha canviat, tant en la dicció (amb els ben aconseguits quequejos) com en la creació del personatge, que ja li hauria agradat aconseguir al mateix Stanislavsky. Màgica és la propietària del ca (Xesca Vicens), qui es transforma en una nena de set anys que és capaç d’amonestar a la genial actriu de caràcter fort com és Mónica Viejo, qui no dubtarà en obrir la capça d’eines, quan li demanen, tot i que la seva contesta sol deixar clares les diferències entre els personatges, fins i tot amb aquell nou nuvi “Valen”, que haurà d’explicar-se al final de l’obra. També és genial la capacitat creadora de l’autor, quan és capaç d’intercanviar in situ, el paper de dos actors, mentre demostra així aquesta idea que ja havia defensat en el seu moment Unamuno amb les seves Nivolas, quan el personatge protagonista, Augusto Pérez, s’atreveix a parlar amb el seu creador i autor, mentre traspassa així els límits del gènere.

Finalment, l’escena última corrobora que el teatre d’Arnau Serra és clarament una lluita constant contra el mal, sigui aquest d’humor o de queixal, tan personal com col·lectiu i és que des de la fila de butaques que hi ha sobre l’escenari s’escolta a la projecció allò que “s’ha d’anar amb compte a aquest poble”. No de bades, l’obra “Crispetes” és concebuda per anar de Capdepera fins a la universalitat i com una bossa dins el microones esclatar a la cara de l’espectador, qui fugí del teatre abans que el foc estrambòtic i final del Cinema Florida arribàs al pati de butaques. Ara bé, tal vegada l’obra hagi estat massa llarga pel que es contava i no és fins a la meitat  que es comença a entendre l’argument. Sigui com sigui, el taller teatre d’Arnau Serra està d’enhorabona. I ara, diga’m mirallet, qui no vol ser un actor arnauenc de profit? Ho sabrem a la pròxima funció. Abaix el teló!
 

Joan Cabalgante i Guasp