Divendres, 3 de desembre, va tenir lloc la presentació del llibre " Quan tot sigui blau" d'Óscar Millán i Joan Cabalgante. El llibre, editat per Círculo Rojo, ens conta les aventures de n'Irina i en David, dos amics que viatgen a un lloc imaginari amb dracs blaus, fades i personatges inversemblants.
Óscar i Joan ens feren una presentació en la que parlaren del procés de creació del llibre i dels personatges (Els escrits d'ambdós es pot llegir a final d'aquesta notícia), recordant que no és ben bé un llibre "juvenil", sinó per a "tots els públics", especialment per aquells que encara creuen en les fades.
Les il·lustracions del llibre són de Carlos Cantalapiedra i Eduardo Otón.
Després de la presentació els autors van signar els llibres.
Intervenció d'Óscar Millán Vivancos:
PRESENTACIÓ DE QUAN TOT SIGUI BLAU
Biblioteca Pública de Cala Rajada
3-XII-2021
Com va començar tot? Quan tot sigui blau és una novel·la de fantasia que hem escrit Joan Cabalgante i jo, és a dir, dos poetes. Què fem nosaltres per aquests territoris imaginaris? Anem a l'origen real de tot això... Farem el contrari d'un spoiler, direm com començà tot. Fa tres anys o potser quatre, jo m'havia de treure el nivell C de català. I el cas és que m'avorria molt estudiant gramàtica. Vaig pensar que el millor que podia fer era escriure una narració que m'agradés el suficient com per a tenir-me distret i motivat. Així, una nit, varen aparèixer les deu primeres pàgines de "Quan tot sigui blau"... Això va quedar així, sense continuació. Va passar el temps. Jo ja tenia el C de català. I les pàgines aquelles, quan les llegia, cada vegada m'agradaven més. Podia intentar continuar-les, però no veia molt clar cap a on anar. Va ser quan vaig pensar que la història podia ser escrita a mitges amb un altre. I havia de ser qualcú que fos creatiu, de ment oberta, imaginatiu, sensible. I vaig pensar que potser Joan fos la persona.
Hi ha fantasia i fantasia. Per exemple, això no és una història de vampirs.
-Rose Sinister és una dona d'Estats Units que fa podcasts sobre els vampirs a la literatura i el cine (Dràcula, Nosferatu, la saga Crepuscle... tot això). També fa visites guiades sobre vampirs al French Quarter de New Orleans. Ella, molt sovint, es demana al seus podcasts... Perquè xerrem de vampirs? Perquè escrivim històries de vampirs? Perquè aquestes tenen tan d'èxit? Tranquils... Repeteixo... Això no és cap història de vampirs! Sí que és una història fantàstica. Podem demanar-nos:
Perquè escrivim fantasia? La millor resposta que he trobat és: per si de cas. In case. Por si las moscas... A Peter Pan, de James Mathew Barrie, es diu que si no creus a les fades, aquestes cauen mortes. Curiosament, vaig llegir no sé on que amb els vampirs passa el contrari: tenen poder precisament perquè ningú no creu a la seva existència. Això els fa forts i perillosos.
A la historia interminable, de Michael Ende, es diu que el no-res s'està menjant a Fantasia. Els éssers humans, han deixat de creure en res. El seu cor s'està tornant fred. Uf. Joan i jo havien de fer la nostra. Teníem un compromís amb tot això.
Hem escrit "Quan tot sigui blau" per això. O bé. Potser només hauria de xerrar per mi mateix...
Trobo que si hi ha una possibilitat de salvar el planeta, hem d'agafar-la.
Si hi ha una possibilitat de que les fades visquin, hem de fer el necessari perquè no caiguin mortes mai. Ens ajudeu?
Óscar Millán Vivancos
Intervenció de Joan Cabalgante Guasp:
Bon vespre, amigues i amics:
Primerament, vull agrair a la Biblioteca Municipal de Capdepera, el fet d’haver acollit aquest acte, gràcies a Magdalena i Catalina i la resta de components. D’altra banda, mentre pensava com presentar aquest llibre se’m va ocórrer que el color que li dona títol podia ser-ne el seu fil conductor. El fet de presentar Quan tot sigui blau al Cap Vermell té la seva gràcia. Aleshores me servirien les expressions populars recollides en el DCVB com mudar de verd en blau, que vol dir canviar profundament el caràcter, o quedar blau d’estupefacció; esper que no em faceu cap blau, quan hagueu acabat de llegir aquest llibre. El fet d’haver estat dins la mesquita blava d'Istanbul per ventura m’hauria inspirat. Tampoc les blaves són de color blau, car Felip Esteva en el seu llibre El plaer del boletaire les descriu de color gris liliaci o pissarra.
Seguidament, vaig pensar quines connexions literàries hi podria tenir, des d’Azul de Rubén Darío, o a Dins el darrer blau de Carme Riera, fins i tot el llumeneret blau de les rondalles, que tant cercam darrerament i tant ens manca. Joaquim Ruyra, citat per Àlex Volney, darrerament en un article periodístic, comentava que era molt més fàcil escriure una novel·la fantàstica que no pas una novel·la realista, jo no ho he percebut d’aquesta manera, perquè les descripcions per exemple es donen en els dos subgèneres i el fet d’imaginar espais i territoris nous té el seu quefer.
També pensava qui seria el seu destinatari, però com bé afirmava Michael Ende, els límits entre la novel·la per a adolescents i a la d’adults no hi són. La lectura d’una novel·la no permet aquesta classificació. Tot i així, alhora d’escriure aquesta novel·la m’he adonat que la lectura adulta no serà del tot l’adequada, car tal vegada l’adolescent hi estarà més a recer, en un món que li resultarà més proper i tot i que el mite el conformi la història de dos escriptors que viviren tota la moguda cultural de Palma, Cala Rajada i Manacor devers la dècada dels 90.
Així i tot, la meva connexió amb el món de la fantasia vingué molt després, amb dos regals d’aniversari, el primer la tercera part del Senyor dels anells, per part del meu germà Jaume, el segon la nissaga de Patrick Rothfuss sobre l'assassí de reis, regal de l’amiga Clara Arnau, també el treball de correcció de la novel·la fantàstica Lòbilot de l’escriptor Javier Carrión, me va fer créixer dins aquest món, i ara aquest darrer convit d’Óscar Millán, de qui vaig recollir el guant, perquè sé que les seves propostes sempre porten a espais i experiències tan riques com les que tenim aquí avui vespre.
Quan a la relació amb Capdepera no vos puc negar que n’hi trobareu poca, tan sols que és una novel·la que s’ha escrit aquí, almenys la meva part. Així i tot, diré que el poble és mereixedor pel seu paisatge, com la Vall de Garbalien... i que tal vegada sigui el món d’Hecash de l’escriptora local Maribel Picó la que més s’hi apropi.
Espais a part, el vertader protagonista d’aquesta història és un drac.
Aquest drac que us presentam no és el drac de Sant Jordi, tampoc custòdia cap tresor com el drac Smaug de Tolkien al Hòbbit, o Sleeth a La maledicció del drac de Dennis McKiernan. Aquest drac no és el monstre a derrotar ni cap heroi majestuós. Potser tingui la noblesa de Fuixur, el drac blanc de la sort a La història interminable de Michael Ende. Aquest drac enyora la dragona Saphira, d’ Eragon, i no sap si es veurà com ella al món del cinema. També pot arribar a ser una saga, com Dragonlance, de Margaret Weis i Tracy Hickman, on els dracs hi tenen protagonisme. Lluny està del món de Warcraft, tot i que aquest joc hagi donat moltes novel·les a partir del seu univers. Per últim El dia del drac de Richard A. Knaak, que té la seva continuació en La nit del drac, tampoc hi guarda una relació. Aquest drac és diferent, és més bé una mascota dòcil que vol despertar la tendresa del lector, tal vegada adolescent, tal vegada adult, en un món fantàstic. És un drac proper, d’estar per casa i l’aventura que viu és pròpia d’un llibre iniciàtic, on hi ha també personatges extrets de la imaginació de dos escriptors que viuen ancorats entre aquest món i el de la imaginació i a qui els hi agradaria compartir les seves cabòries amb vosaltres i rompre un poc la monotonia del paisatge creatiu, on sembla que inventar, sense sortir dels paràmetres establerts, es una tasca cada vegada més difícil. Esperam haver-ho aconseguit i que si més no poguem celebrar aquesta draconiana història que té tints blaus, com si fóra un quadre d’en Picasso, d’en Chagall... però gens trist, sinó que ens prové del blau elèctric de les nostres ànimes, encara afamegades de preguntes i de històries que qüestionin alguns dels clixés preestablerts que fan que les nostres vides, semblin estar dirigides cap a l'aniquilació del component humà. Tranquil lector, potser que el llibre t’agradi o no t’agradi, la nostra intenció és una altra, la d’obrir la teva capacitat imaginativa en un món nou, blau, inoblidable i ple d’aventures que qui sap si no reconeixeràs haver-les viscudes alguna vegada en els racons més íntims de la teva memòria. Benvinguts doncs a Quan tot sigui blau! Moltes gràcies!
Joan Cabalgante Guasp
