Divendres dia 10 de maig de 2019 es va dur a terme al Centre parroquial de Son Macià, un poble que hi ha a prop de Manacor, regentat per uns quants habitants en unes poques cases; la projecció de la pel·lícula L'endemà de mai, basada la novel·la homònima de Miquel Àngel Riera i dirigida per Antoni Riera, germà del cèlebre novel·lista de Manacor. Hi ha una tranquil·litat especial en el llogaret, amb una posta de sol gairebé cinematogràfica. A l'entrada de la parròquia sorprèn una recepció amb un plafó o com en diuen ara fotocall com aquelles de "Hollywood", només hi faltava la catifa vermella. Allà els actors principals, ja més grans que el dia de l'estrena, es fan les fotografies pertinents. L'estrena bé ho pagava la pena, 36 anys després de la primera projecció de la pel·lícula d'Antoni Riera, protagonitzada per un elenc actoral de la contrada es va tornar a veure una història dura, però certa.
Primerament, Catalina Pasqual va introduir l'acte de manera magistral i va cedir la paraula a David Riera, fill del director. Es notava que aquell home traspuava genialitat pels porus, fruit d'una nissaga de creadors. Ell explicà alguns aspectes més destacables de la pel·lícula i comentà alguns detalls del guió i del rodatge, com per exemple que el seu pare no deixava sense lligar cap cap per a la disposició del rodatge. El guió, que vaig tenir l'ocasió de tenir dins les mans, era ple d'apunts de les escenes, també notes del director. Com a curiositat i brillantor familiar, David va voler que la pel·lícula es reproduís tal i com s'havia fet feia 36 anys, amb una càmera "Super 8", de la qual va explicar el seu procés per tallar les seqüències amb un aparell mecànic disposat per a l'ocasió; en un esforç d'apropar el material al públic, va dur diferents objectes, que després es pogueren veure, perquè quedaren a mercè dels presents. D'altra banda, el tècnic de so feia els preparatius, perquè tot quedés a punt. Després d'una errada tècnica, disculpada hàbilment pel tècnic, començà la filmació.
La pel·lícula o l'home que llegia fins tard
Seguidament, amb uns recursos gairebé artesanals, es va poder projectar una pel·lícula que sorprenia, pel seu to dramàtic, en el dol d'una família que havia acabat de perdre el fill. L'obra representa la crueltat d'un home i d'una guerra incivil que atemorí i va fer xantatge a més d'una persona. La tristor es posava sobre l'espectador i les més miserables accions, on la vilesa humana toca un fons dramàtic considerable. Amb una música com a primera força fílmica, la banda sonora és un dels principals recursos que posseeix el film. D'altra banda, Mossèn Pere Orpí, s'ho mirava expectant des de les primeres files, ell es va veure reflectit en la pantalla, com ho feren tots els espectadors, i allà un jove Pere Orpí (tot i que ell encara ho és d'esperit!) representà un paper més que notable, en el paper de Joan, que en la novel·la Miquel Àngel Riera li dona el nom de l'home que llegia fins tard. De fet, a l'escena que Pere està sobre el llit, el comodí és ple de llibres, que ell consulta i rellegeix. En una escena de nit, ell confessa que passà molt de fred en aquella habitació durant el rodatge. De sobte, truquen a la porta, en una escena que gairebé recorda la cançó de Maria del Mar Bonet, "Què volen aquesta gent?", (aquesta cita musical la faig sense haver llegit abans la teva, Pere!). Un grup d'innombrables agafen un Pere o "Joan" en camiseta imperi, ell es resisteix, lluita per la llibertat, però la foscor d'una raça amb cap d'àguila el detè i se l'emporten fins als rails del tren. Pere reprodueix les paraules del director: "era un tren psicològic", però el Mossèn sap que no ho era, de psicològic, perquè en Pere sentia la fredor dels rails en el seu clatell. D'altra banda és de vital importància considerar el llibre Antoni Riera Nadal vist per algunes amistats[1]per fer-se'n una idea de la dimensió artística del director de Manacor. Pere Orpí n'escriu un d'article titulat "L'endemà de sempre", on hi cita els personatges que surten al film com el del protagonista, Pere Duran Suau, en el paper de Cosme, Maria Nicolau Pipiu o Francisca Pocoví, na Poquet, entre d'altres.
Posteriorment, hi ha escenes tristes, a la presó de Manacor, que com recorda el nostre protagonista és on ara hi ha els jutjats. També històries de desamor, on el domini d'un cacic de poble és l'ombra roent del despotisme illenc. Tensió de ganivet entre les mentides d'un amo que es martiritzat per la consciència d'haver fet les coses malament. Les actrius en els papers d'Andreva i Biela, també participaren al col·loqui posterior i feren un grans papers d'interpretació, alguna d'elles pertanyia a la companyia Capsigranys de Manacor. És lloable la feina actoral amb una gran tasca del cos i d'expressió. També és important el paper que juga el protagonista, els fills del qual eren a la sala de cinema, acompanyats pel nét, en Pere, que va intervenir amb una lloança cap als intèrprets. L'espectacle va valer molt la pena, amb una gran banda sonora com la de Max Steiner (1888-1971), Bernard Herrman o Nino Rota, que ens recorda la càrrega emotiva de llargmetratges com el Cuirassat Potempkin qui emprà Tchaikovsky i les imatges de les ones per recrear un moment de gran èpica, imatge semblant que també utilitzà Antoni Riera en el seu film. Segons ens contà Pere, els plànols, per desig del director no volgueren fer referència a cap poble en concret, car el cineasta no li interessava que l'espectador localitzés les escenes. La sala era plena a vessar, de sobte en la pantalla d'una antiguitat clàssica i remota, de quan la gent anava a veure el cinema com un acte social, no com ara que es tanquen dins el seu recinte particular, hi va haver la imatge d'un plànol principal, on la duresa del temps era sobre els crulls de la cara del protagonista, una essència de raça i de caràcter, d'una idiosincràcia ben nostra.
Finalment, en el col·loqui intervengué Pere Orpí, entre d'altres actors, qui recordà els moments del making off i el patiment sobre la via del tren, una escena que acaba amb una esquitada de sang, de muntatge pràcticament artesanal; com bé me recordava i feia veure David Riera, hi havia una capceta amb els rètols de la pel·lícula, retalls de paper, perquè tot s'havia fet manualment, com antigament es feia, perquè el director no disposava dels recursos tecnològics actuals. Tot i així, el resultat va ser excepcional. Cap Vermell reconeix aquesta manera de funcionar, perquè en els seus inicis la revista en paper es confeccionava artesanalment. I s'ha de dir que com bé va fer veure un actor que intervengué en el col·loqui se'n sortiren prou bé i el resultat fou molt digne. Me va agradar compartir aquests instants de glòria cinematogràfica amb Pere Orpí i alguns dels seus familiars i amics, i esper que no sigui la darrera. Aquesta fita es recordarà almenys 36 anys més, perquè ningú pot esborrar l'empremta d'una guerra incivil. Es va parlar també de portar la pel·lícula al Teatre-cinema de Capdepera. Ja es veurà si el resultat serà el mateix. Almenys segur que atraca el poble gabellí a una experiència cinematogràfica única basada en una gran novel·la. Som hi doncs!
Joan Cabalgante Guasp
Algunes imatges de la pel·lícula:
[1]DDAA: Antoni Riera Nadal vist per algunes amistats. Edició i coordinació a cura de Gabriel Barceló Bover. Monografies Forquesines-4. Manacor, 2010.
