Primerament, he de dir que és per a mi un honor presentar l'autor Diego Riera, que presenta el seu primer poemari després d'una gran experiència editorial i amb una llarga relació amb el món de les paraules.

Primerament, ja en pròleg del llibre Ponç Pons afirma que el primer poema ja mostra certa relació amb el lema del poeta T. S. Elliot a Four quartets, "En el meu principi hi ha el meu fi", Diego ho expressa de la següent manera: "Palabra y principio empiezan igual/tienen igual inicio como fuego y final". Des d'aquest incipit, es fa palesa la relació de l'autor amb la poesia, on el joc verbal serà la mecànica que enceti la motivació de la creació poètica. No sols en l'al·literàció, en el recurs fonètic també present a "libro y libre", sinó també en l'elecció de la temàtica metaliterària del llibre. Tot poemari és una recerca de la veu poètica i en aquest, concretament, la recerca del poeta està en la mirada posada en l'origen d'aquesta veu, en aquest cas, la llengua materna, no oblidem que Riera és de mare cordobesa, serà la que engegarà tot el joc literari d'aquest llibre, un artilugi estètic que com altres autors cerca la seva raó de ser, el seu recer poètic, en la mateixa reflexió del llenguatge, amb una lleugeresa que convida a llegir, sense que aquesta senzilla exposició signifiqui futilitat de contingut. És present aquesta reflexió en el poema VIII:

Sin adverbios todo es fácil:
hablarás y conocerás...

En aquest sentit, Diego és un poeta d'acció, on el verb cobra protagonisme i  el joc de "sin adverbios", metalingüístic, on el matiç, la complexitat adverbial, no consta en el món del poeta. Així doncs, la senzillesa formal, amb paraules ben planeres com "fuego", "pan" o "agua", serà una de les característiques d'aquest poemari. El bon poeta, per arribar a tot el poble ho ha de fer amb paraules ben sezilles, que estiguin a l'abast de tothom, que és el que fa Riera. Així i tot, no es pot parlar estrictament "metaliteratura", perquè l'autor l'empra de manera molt lleugera, sense els recargolaments que eren habituals en autors com Joyce o altres. Per situar el nostre poeta dins el camp d'acció literari m'agradaria recordar que els autors més reconeguts per fer metaliteratura són Vila-Matas, Borges, Torrente-Ballester, Saccomano, Luis Goytisolo, Gaite, Umberto Eco, Perec, Piglia, Pynchon , etc,...  Però l'ús que en fa Riera, li serveix com a fil conductor de la seva poesia i no com a finalitat en sí.

D'altra banda, l'autor reconeix que la literatura és una forma de coneixement:

Aprendí en los libros
los diez mandamientos
y el Arte,
el modo de trazar
el camino más corto
entre dos puntos... 

En certa manera, la poesia també és una forma de coneixement, com han afirmat altres autors nostrats, com Bartomeu Fiol o Jaume Munar, car no és unicament un gaudi estètic o una manera de crear bellesa, que també. El que fa Diego és fer un discurs ordenat y coherent, fet que pot semblar fàcil, però no ho és, tal y com afirmava Francisco Díaz de Castro, quan escoltava algun poeta jove guanyador d'un certàmen literàri, on la musicalitat i la riquesa lingüística anaven per davant de tot. Aquí no, el poeta reflexiona pausadament, amb respecte cap el seu propi tempo poètic i vital, per aconseguir el que hauria de ser la finalitat de tot poeta: crear una veu pròpia. En aquest sentit l'estil senzill de l'autor, ens apropa a l'essencialitat de la paraula, sense arribar però a la poesia pura de Juan Ramón Jiménez, però amb una de les altres funcions de la poesia: la recerca de la veritat. L'elevació mística de poetes com Valéry, Juan Ramon, Guillén o Riba, no és el camí que segueix el nostre autor, qui es situa "lejos de la razón pura",  mentre ens apropa més bé a una experiència quotidiana de la poesia, que "entre palabra y palabra" ens acarona per oferir-nos certes dosis d'optimisme necesari, per enlairar el clavell blanc del poeta, entre tanta foscor que ens habita. Com el "palabra sobre palabra" d'Angel González, o "Encara que no em donin la paraula" del nostrat poeta Mossèn Pere Orpí, les paraules de Riera, ens amaren amb aquest cantussol gairebé infantil -no oblidem que la poesia és una mirada de nen- que genera la cosmovisió particular, única i intransferible del poeta, on hi sura irònicament el nucli del mot, la genialitat de la paraula primigènia, aquella que es diu amb autenticitat i amb conciència.  La identificació en la lletra el porta a la teoria  d'Elliot, qui afirmava que la personalitat del poeta, perquè el poema sigui bo ha de ser aniquil·lada i no ha d'aparèixer per enlloc:

Apenas sí reconozco
mi propia letra:
soy un extraño de mi mismo. 

Dirà, en un discurs on poema i poeta es fonen en una sola unitat i el seu desig serà de volició absoluta. Finalment, el poemari es tanca com un cicle, té per tant forma circular:

Des de la primera línea,
paralela, quise construir un poema diáfano:
"Palabra y principio..." recordaràs.

I el paralel·lisme apareix amb aquest "Y un poema luminoso", on la llum és l'etapa final, la llum del coneixement, el clavell blanc de la poesia, amb el que la sang i el vers cremen, quan finalment, han arribat al sentit vertader de la paraula. Enhorabona! Per acabar, m'agradaria fer-ho amb un quartet que he escrit per a l'ocasió:

Este nuevo libro ha escrito Diego
buscando el sentido de la palabra
y ya en el arte del abracadabra,
gracias por regalarnos este pliego.


Nota:
Si voleu llegir l'intervenció de l'autor o descarregar-la  (en format PDF) clicau l'imatge de sota...





Joan Cabalgante Guasp