Avui vespre he somiat un haiku, això és una composició breu tradicional japonesa, de la que ja vagament m'enrecordo. Només sé que s'ajustava a les mores o síl·labes (que no és el mateix) que corresponen a aquest tipus de composició, això és 5-7-5. Valgui com a exemple el haiku que el monjo zen Matsuo Basho es va treure de la màniga:

furu ike ya
kawazu tobikomu
mizu no oto

La bassa vella.
S'hi llança la granota.
El so dins l'aigua.

Aquest és un dels millors haikus que ha sabut captar l'essència de la naturalesa davant l'Univers. Diuen que a Espanya el va introduir Antonio Machado i que va tenir altres conreadors occidentals com a Borges o Cummings per posar alguns exemples. El haiku està caracteritzat per certes qualitats com el Kiru i el Kireji, que són mots de tall en la construcció de dues idees o imatges juxtaposades.

La definició que més m'ha agrada de jaikai diu el següent:

" (El jaikai) consisteix en l'extremada concisió de forma, amb una gran força concentrada d'impressionisme, i els seus poetes es diuen els eterns cercadors de la senzillesa i elegància"^[1]

La referència estacional del haiku és essencial i s'anomena Kigo, que està extreta normalment d'una llista extensa de mots relacionats amb les estacions dita, saijiki. Els vertaders creadors de haikais són els haijins, que practiquen l'art de la composició, tant dones com a homes.

També dir que contràriament al que estem acostumats el haiku japonés s'imprimeix en una línea vertical simple, mentre que nosaltres l'escrivim en línees paralel·les. L'etimologia curiosament és hai (escritura paral·lela) i kju (línea). Prové d'una altra composició anomenada tanka, formada per dues estrofes (el hokku i el renku, també coneguda com a haikai) i és la cançó per antonomàsia. Un conjunt de tankas encadenats forma un renga, i a l'època de Basho havia començat a aparèixer un poema independent, que el monjo conrea i li dona una forma autònoma influïda pel budisme zen, que exercitarà l'embadaliment l'actitud de sorpresa davant la naturalesa. Els mallorquins fa temps que badam, perquè fa temps que escrivim haikus. Fou precisament un mallorquí, Llorenç Vidal, un dels introductors d'aquesta forma estròfica a la literatura catalana. Ell s'estima més la denominació de haikai, més propera als seus inicis, així publicà els llibres Apunts en ritme de haikai i Haikais, 69. De catalans n'hi havia hagut d'altres com Agustí Bartra (Haikus d'Arinsal, 1981) o Salvador Espriu, que ja practicaren aquest art. Però tornem a Basho: aquesta pràctica dels poemes breus que no formen part d'una sèrie (renga) tenen un elevat valor poètic i crític per al poeta Shiki (1867-1902), que els bateja amb el neologisma haiku, dins la seva revista literària Hototogisu, i la composició agafa gran popularitat. Sovint s'acompanyava amb un dibuix o haiga, una pintura poc perfecta, que realitzava el mateix autor del haikai o haiku, que ve a ser el mateix.

Finalment, mentre preparo un taller de haikus per a la biblioteca de Cala Rajada,  m'agradaria convidar-vos a la meditació amb la transcripció d'un d'aquests poemes breus, de la poeta catalana Rosa Leveroni, sayonara:

Sota la llum d'argent

en les branques, el vent

canta el teu nom.

^[1] Domenzain, Moisés, S.J.: El Japón. Su evolución, cultura, religiones. Editorial El siglo de las missiones Bilbao. 1942.