El dijous dia 26 de gener de 2017, el club de lectura de les Biblioteques de Capdepera i Cala Rajada es desplaçà, aquesta vegada, al centre Cap Vermell de Cala Rajada, concretament a la biblioteca pública per acollir a l'escriptora Nadia Ghulam, que vengué expressament a Mallorca (el matí havia fet una aturada a un institut d'Inca) per contar la seva vida al nombrós públic assistent, que ocupà gairebé tot l'espai del centre de la biblioteca, per escoltar, de viva veu, el testimoni d'aquesta noia afganesa que va quedar malferida després d'un bombardeig al seu país i va haver d'ajudar a la seva família, que passava penúries econòmiques. De la seva història n'ha fet un llibre.

Tots ens estremíem amb la narració de la jove Nadia, que contava com el seu país havia passat de la llibertat a un règim talibà que no permetia que les dones treballessin, que les dones portassin falda, que les dones fossin dones. L'acte, molt ben presentat per Magdalena Melis, va permetre a la noia, que es va estar dreta durant tot el temps de la seva intervenció "per veuren's a tots", com va dir, va entendre que ser noia al seu país seria un impediment, i en un instint de supervivència decidí fer-se passar per al·lot; la seva habilitat, com ens va contar, va consistir en acceptar la por i permetre que aquest instint la fés més forta i com bé ens relatà "em va permetre despertar".

Passat un temps, Nadia va viatjar a Europa amb una ONG. Actualment, viu amb els seus pares adoptius a Badalona (els seus pares "catalans" com els anomenava ella), on va arribar el 2006. A una pregunta d'una tertuliana, sobre si havia tornat a veure els seus amics, ella contestà que la sorpresa fou majúscula quan va haver de contar que era una noia; alguns d'ells, que també marxaren d'Afganistà cap a altres indrets d'Europa, com ara Alemanya, han hagut de confessar la història a les seves companyes, perquè no hi hagués malentesos, bromejava Nadia, que diu que ara les esposes dels seus amics, després de conèixer-la, van de compres i duen una vida més oberta. No com va ocórrer al seu país, on per tornar, ha de tornar-se a "desfressar" sota el jou del burka i fins i tot d'unes ulleres de sol, perquè no li reconeguin la mirada. Després hi haguéren més intervencions, com la d'un traductor a l'àrab que li demanà delicades preguntes sobre la religió. Ella defensava que són els homes que creen els conflictes, no la religió. "Si us prenc qualque cosa, serà amb vosaltres que m'hauré de disculpar, no amb Déu". El lector i espectador insistí: "S'haurien de canviar certs paràgrafs del Corà, com el que diu que qui renega de la seva religió se l'ha de perseguir i matar". A qui Nadia va respondre: "La vida, nèixer i morir, és una altra cosa", i defensà el coneixement com a complement de la fe, una fe que ella també té i que juntament amb el Ramadà li dóna força per continuar. Una de les darreres preguntes la va realitzar un astut tertulià que li demanà què és el que canviaria de la societat occidental, en una pregunta de clara autocrítica. Nadia contestà que el consum, que no podia ser que els nens vivissin amb un excés de regals pels reis, per exemple. També una lectora interessada per la situació política actual li va fer la pregunta de com es trobava actualment Afganistà, allò que va respondre l'escriptora va ser que estava governada per dos presidents, un d'ells format pels senyors de la guerra i que també els qui provocaven els atemptats eren la DAESH, subratllà que els mitjans de comunicació occidentals tinguessin fonts directes sobre qui era que feia els atemptats era dubtós, "com si parlar amb els líders dels talibans fóra tan fàcil". La darrera pregunta fou sobre un tema d'actualitat: quina era la seva opinió sobre la Independència. Ella, més prudent que convençuda, va afirmar, que si bé no s'hi oposava, veia que no creia en un món amb fronteres, i que la seva lluita anava cap a una altra banda.

Finalment, i com és tradició, la bibliotecària convidà a Nadia a l'àpat final que se sol celebrar a cada tertúlia, aquesta vegada ella va quedar a signar exemplars dels seus magnífics llibres: Contes que em van curar, La primera estrella del vespre i El secret del meu turbant. La impressió general del públic va ser molt positiva, i esperam que actes com aquest tornin a ser possibles en un club amb més adeptes que mai. Molta sort, Nadia.