Està clar que n'Arnau Serra és capaç de treure punta a qualsevol fet i convertir-lo en una obra de teatre. Quan molts ja ni recordàvem aquell 2003 en què la grossa de Nadal va caure a Cala Rajada, ell ha rescatat aquell fet extraordinari i n'ha bastit un entramat d'històries amb el premi de la loteria com a pretext. Perquè, evidentment, a la representació de “42473” (el número agraciat), el sorteig i la pluja de milions són l'element que serveix a l'autor per posar damunt l'escenari la complexitat de l'ànima humana, que tant pot oferir tota la grandesa com tota la misèria de què som capaces les persones.

Hem dit, en ocasions precedents, i hi hem d'insistir, que el que fa n'Arnau Serra té un mèrit extraordinari: bastir un argument per a setze actors, com en aquest cas, que tots tenguin “paper” i que les petites històries de tots aquests personatges assoleixin un tot prou homogeni. Les desventures amoroses de na Marina (Maribel Frontera) esdevenen l'eix vertebrador del conjunt, del qual en depèn alguna de les anècdotes laterals, mentre que altres situacions esdevenen argumentalment autònomes, si no és pel fil de connexió  del premi de la grossa de la loteria, a què ja ens hem referit.

Sigui com sigui, l'obra, de llarga durada (més de dues hores), discorre amb agilitat, i va d'una història a l'altra sense solució de continuïtat, d'aires de comèdia a situacions de tensió dramàtica, i encara que alguna proposta de l'argument sembli un punt forçada, el resultat final és més que reeixit. És cert que, en ser tants els personatges i les seves vicissituds, aquests resulten un punt superficials, amb un escàs perfil psicològic, com no pot ser d'altra manera. Però, no pot ser tot, en aquest món.

Perquè tot això sigui possible, la posada en escena constitueix tot un repte que, diguem-ho, se supera amb escreix. L'espai, visualment molt alegre, un pis modern, es converteix en quatre (o són cinc?) pisos distints, sense necessitat de tocar ni una cadira, per més que la gelera també arribi a fer de porta d'entrada. Per moments, les històries creuades se succeeixen amb els protagonistes respectius ocupant l'escena simultàniament, i això no obstant, no es crea confusió, ni molt manco. Hi contribueixen, no poc, tots i cada un dels actors, perfectament sincronitzats, molt ficats en els personatges, donant vida i versemblança a la història.


 

I ja que d'actors parlam, alguns dels quals ja comencen a dur molts de cops de lliura, ho broden. I com que cap ni un mostrà ni la més mínima fissura en el paper que li tocà assumir, recordem que ells són: Magdalena Albertí, Ani Muñoz, Loli Rodríguez, Xisco Rubí, Mónica Viejo, Pilar Díaz, Suso Rexach, Olga Montoro, Ana Vivancos, Nicole Serapio, Maribel Frontera, Joan Genovard, Cati Servera, Xesca Vicens, Matt Praticis i Jesús Capella. Enhorabona a tots ells.
 

En definitiva, un nou èxit de l'Escola de Teatre i del seu factótum, n'Arnau Serra, que és capaç d'aconseguir que setze actors no sols pugin a l'escenari i no s'envestesquin, sinó que es moguin amb tota naturalitat, com si es trobassin a la cuina de ca seva. Té molt de mèrit, tot plegat.