Primera consideració: Goldoni és un clàssic. Prolífic – amb la producció més abundant del seu temps a Itàlia –, popular i admirat de viu, qualificat com el Molière italià, el seu teatre ha resistit el pas de més de dos-cents anys i avui es continua representant arreu. I al llarg de tants anys, sempre han causat admiració els temes que ha tractat, els seus personatges i els seus diàlegs.
Segona consideració: Ens ofereix aquesta comèdia, Gl'innamorati (Els enamoratas), la millor cara de l'autor venecià? Com ens reconeixia la directora d'aquesta posada en escena, Lydia Sánchez, en una entrevista prèvia a l'estrena, possiblement no, però sí que dins la seva dramatúrgia era una obra que s'adaptava molt bé al repartiment d'Es Mussol, i això era fonamental.
Tercera consideració: Què ha de fer un grup teatral no professional a l'hora d'enfrontar-se a un text clàssic? Tots coneixem els sovint agosarats muntatges que es fan de textos antics, per tal d'apropar-los als espectadors d'avui dia. En el cas que ens ocupa, la directora n'ha fet una versió que, quant a actualització, ha arribat només fins a aquell punt en què els elements “moderns” que s'hi han incorporat (música, vestuari, certs elements coreogràfics...) no han traït ni el text ni, tampoc, l'esperit de l'obra. Això sí, amb una sorpresa que, a nosaltres almanco, ens va resultat especialment simpàtica, com va ser fer recaure els papers protagonistes, els dels enamorats, ens els dos més veterans, Pep Uceda i Bàrbara Flaquer, i no en els més joves, com possiblement s'hauria fet en un muntatge més convencional. 
A partir d'aquestes premisses, la funció, “Els enamorats” d'Es Mussol, va discórrer amb l'agilitat que exigeix el text, amb els personatges anant amunt i avall, cercant la proximitat – i la complicitat – dels espectadors. Tots ells, els actors, van lluir a un magnífic nivell, sense excepció. Excel·lents, els esmentats Pep Uceda i Bàrbara Flaquer; convincent, Mar Siquier; brillant, Biel Bisquerra; sobri i eficaç, Colau Bordoy; divertit, Pere Terrassa; espurnejant, la “nova”, Àngela Aso. I, si voleu, podeu intercanviar tots aquests adjectius, sense trair la seva idoneïtat. Està clar que Lydia Sánchez, actriu ella mateixa, ha sabut esprémer les millors qualitats de cada un d'ells.
Resum: Es Mussol, i això és així des de fa molts d'anys, és un grup compromès amb muntatges de qualitat, a partir d'autors de prestigi i de directors professionals. És a dir, renunciant a qualsevol drecera. Per això, una vegada més, enhorabona.
