En teatre, la recurrència dels temes no impedeix que els autors s’hi puguin encarar des de punts de vista sensibilitats ben diferents i donar-los un tractament personal. De fet, el gran teatre dóna voltes a qüestions eternes: l’amor, el poder, la vida, la mort... En el cas que ens ocupa – “Panfonteta” – ens trobam davant d’una matèria que s’ha abordat sovint i que ha generat literatura abundant: el pas d’una Mallorca rural a una de “moderna”, amb la irrupció del turisme de masses en els anys 60.

 

Jaume Miró s’hi ha afanyat amb un to melancòlic, però no elegíac, deixant que sigui l’actitud dels personatges, el seu comportament immediat, les seves petiteses, i a vegades els seus silencis més que no el seu discurs, els que ens situïn en una cruïlla històrica i econòmica en què hom ha de decidir quin és el seu camí en un futur incert. 

L’autor, amagat rere els seus personatges, no pren partit. Exposa una situació i deixa que sigui l’espectador el que decideixi. La “nova” Mallorca, les zones turístiques emergents s’ofereixen com una temptació i com una possibilitat de canvi. D’altra banda, la terra, la casa pairal, l’entorn i la inèrcia actuen de fre i escapcen il·lusions. “No et fa por quedar tota sola en aquesta casa?”. “No, i ara!” No, la casa no fa por, el que en fa és lo desconegut, allò que no sabem ben bé què és, el repte per al qual no sabem si estam preparats.

 

El final ens sembla brillant, definitiu. És una porta oberta, en sentit metafòric i real, a totes les opcions. És una porta oberta a la llibertat.