El concert de guitarra d’aquest magnífic instrumentista va ser seguit amb gran expectació. 
Res feia pensar que dijous 13 de juliol dins el marc incomparable dels Jardins de Can March, Álvaro Toscano realitzaria tan fabulós concert de guitarra gairebé arran de mar, envoltat per tots els sons de la Mediterrània. 
Primerament, ja s’advertí un nombre major d’assistents que durant el primer concert, car el pati de butaques estava ple i l’escalinata d’en Reinès a mig omplir. Tot feia presagiar que seria una nit màgica. Després d’uns minuts d’espera, amb una senzillesa inusual per a un músic jove, però de gran itinerari artístic, Toscano es disposà a començar el concert. Es col·locà la guitarra com si fos una extremitat més, i gràcies al silenci escrupolós d’un públic entregat es disposà a iniciar el concert. 
Seguidament, la naturalesa dels seus dits encaixava perfectament en el màstil de la guitarra clàssica, que podia semblar poca cosa per ser un sol instrument i per poder omplir l’escenari, però va ser tot el contrari. Sense un volum estrident al que ens tenen acostumats les últimes interpretacions festives, de les quals aquest creador es distancia radicalment, presentà la composició de Fernando Sor «Fantasie et Variations brillantes, Op. 30». L’ortodòxia en les presentacions d’aquest genial guitarrista era de manual i tenia un accent andalús que encara es notava més en la seva concisió, el seu aire becquerià encara li atorgava un misteri més embriagador i en feia veure els orígens.
Posteriorment, demostrà la seva seguretat en la interpretació quan decidí canviar improvisadament el repertori i incloure tres peces breus de Francisco Tàrrega, car un espectador que caigué en l’anonimat li havia demanat perquè era un autor que li agradava molt. Les tres peces breus eren: Records de l’Alhambra, Capricho árabe i Rosita. L’execució del guitarrista va ser impecable, tant que fins i tot un ocell s’aturà a escoltar la fantàstica melodia que sorgia de la seva guitarra. Tothom estava expectant i no hi havia ni un bri de renou que alterés aquella música que semblava que venia directament de l’intèrpret com per ciència infusa. Tot era una meravella. Després seguiren altres composicions com per exemple Quatre bagatelles en forme de Suite Cosmique (Le depart, Ingravité, Monté sur une comete j’ai vu...) que Toscano confessà haver interpretat de la mà d’un altre amic i mestre compositor, Carles Trepat, molt sui generis, això sí, amb certa llibertat. 
Finalment, el concert, que semblà curt, acabà amb la interpretació d’una peça d’Isaac Albéniz, Suite Iberia, 3º Cahier. VII. El Albaicín. Entre els modes menor i major i el gust per l’àrab es tanca un concert magistralment realitzat, amb una peça que va incloure un viatge interestel·lar, amb la proposta del guitarrista que tanquéssim els ulls i imaginéssim un passeig per l’espai. Tot plegat va ser un concert exquisit, que novament oferiren les Joventuts Musicals de Capdepera als Jardins de la Fundació Bartomeu March de la Torre Cega. Amb la senzillesa que es va presentà i una petita broma s’acomiadà Toscano, encara amb els sons de la seva guitarra que suraven entre la vegetació i la flaire de la mar. Moltíssimes gràcies Joventuts Musicals i a tots els mestres afeccionats a la guitarra i a la música en general que també hi foren presents. La propera cita serà per escoltar l’òpera The best of Tosca.
Joan Cabalgante i Guasp
