Stig Dagerman
“Estoy desprovisto de fe y no puedo, pues, ser dichoso, ya que un hombre dichoso nunca llegará a temer que su vida sea un errar sin sentido hacia una muerte cierta”.
Stig Dagerman escrigué Nuestra necesidad de consuelo es insaciable... el maig de 1952 i se suïcidà el 4 de novembre de 1954 inhalant el gas del tub d’escap del seu automòbil. Es pot considerar el seu testament vital. Desproveït de fe, a la recerca d’un consol impossible, temptat per la idea del suïcidi, obsedit per la creació de bellesa i turmentat per la depressió Dagerman escriu unes quartilles de gran valor literari en les que se demana pel sentit de l’existència.
Si sou afeccionats al cinema potser recordeu a Anita Björk, qui va esser la seva segona muller, a la vellesa, al 1991 el recordava: Stig tenia unes mans nervioses sensibles que sovint utilitzava per emfatitzar un punt. Però sobretot li agradava escoltar i deixar que els altres parlessin. Una cosa força destacada en la personalitat de Stig va ser la seva delicada consciència i la seva immensa tendresa cap als altres. Tenia molta por de fer mal a ningú. En definitiva, Stig era un jove sensible i intel·ligent que escoltava el que havies de dir d'una manera simpàtica i amb tacte. Tothom l'estimava, és clar.
“Pepitas de Calabaza”, en menys futur que un cinexin, publicà, per donar veracitat a l’afirmació anterior, aquest petit i escarrufador text acompanyat d’El anarquismo y yo (1946), d’una remembrança de l’activista llibertari Marc Tomsin, la sentida necrològica de Federica Montseny (Cénit 1954) i la última poesia de Dagerman, publicada un dia després de la seva mort.
En la seva faceta de periodista fou enviat a l’Alemanya de la post-guerra per redactar una sèrie d’articles per donar a conèixer la situació del país als lectors suecs. Otoño alemán, llibre en que se convertiren les cròniques, està considerat un dels millors (sinó el millor) documents sobre la vida a les ciutats alemanyes l’any 1946. (Seguidors de la versió ingenua sobre la desnazificació: abstenir-se).
Stig Dagerman. Nuestra necesidad de consuelo es insaciable... Pepitas ed. 2020. Pp 54.
