Els llibres del suplement / 12

Detalls
Categoria: Cultura
Vist: 1285



EL SABOTATGE AMORÓS D’AMÉLIE NOTHOMB

 Quan el lector comença a llegir un llibre d’una ploma talentosa, de seguida se n’adona, perquè hi troba una força fresca d’estil polit i llépol. Si a més li afegim que aquesta erudita és la jove Amélie Nothomb, l’estupor del lletraferit augmenta considerablement, com si es tractés de la troballa davant del sedàs del buscador d’or.

D’una banda, Sabotatge amorós1 no és la primera novel·la d’Amélie, tot i que l’òpera prima2 ja fa que el lector es desperti de la mediocritat literària, sinó un llibre autobiogràfic, que narra les peripècies d’infantesa de la narradora a la Xina comunista, concretament a la barriada diplomàtica San Li Tun, a Beijin; d’altra, el tema és l’amorós: la narradora, als seus 7 anys s’enamora d’una també jove italiana anomenada Elena (en clara referència homèrica), que la portava pels camins tortuosos de l’amor, al meu parer, fins a l’absurditat; per mostra un botó: ella, que té problemes respiratoris, és obligada a córrer mentre fa voltes i més voltes fins al punt de gairebé ofegar-se, perquè Elena no li dona l’ordre d’aturada, mentre la jove italiana prova la gelosia de la protagonista, quan flirteja amb un xicot. L’amor fa irrupció en la joventut d’ambdues protagonistes amb brusquedat i sacseig pròpies de l’edat, però també amb l’advertiment dels riscs que comporta.

D’altra banda, el llibre és un retrat de l’estructura social i política xinesa i dels aspectes més punyents del comunisme vists pels ulls d’una jove talentosa escriptora que mostra amb un estil demolidor la crueltat de l’ésser humà. La seva escriptura és com una ganiveta que recorr cada pàgina de vegades fins i tot amb una virulència inusitada. Però, atenció, perquè aquesta ganiveta, amb girs i expressions sorprenents que semblen planar sobre l’ona de les pàgines de tota la tradició literària, també té contres, com per exemple, que la història arriba a ser supèrflua. Aquell lector que esperi una gran història, no la trobarà, però qui busqui un relat de tall poètic, allò que se’n diu prosa poètica, tal vegada, gaudirà de valent, car aquest llibre s’allunya de la tipologia d’obres dickensianes i balzaquianes per endinsar-se en la màgia d’una prosa esmolada i sense concessions, on el domini cultural de l’autora deixa frases tan memorables com: «Hom comença a comprendre que per la Xina equival a interessar-se per a un mateix» o «Des d’aquell dia decretí que la literatura era un món podrit».

Posteriorment, aquests discursos d’erudició es mostren en el domini del tema, que  ve a ser la metaliteratura de la més alta qualitat. D’altra banda, també s’hauria de llegir la biografia d’Amélie Nothomb, perquè té tots els elements per ser considerada una autora de prestigi.

Després, la metàfora, la imatge potent, i d’altres figures retòriques que apareixen en el llibre demostren el clar virtuosisme en el domini del llenguatge de Nothomb, qui s’arrisca fins al punt d’estirar de les barbes a filòsofs i escriptors consagrats. La seva ploma manté la impertinència adolescent i l’atreviment jovenívol, però un domini gairebé de veterania per part de l’escriptora japó-belga. La riuada literària cau en cada pàgina, on tal vegada sigui necessària una secció més pautada de capítols, perquè el nivell i ritme de la lírica història fan que la densitat en la lectura hagi de menester d’un descans. Diu l’autora:

 «No m’agraden les metàfores. Així que no diré pas que la neu urbana és una metàfora de la vida».

Independentment dels gustos literaris de cadascú, crec que aquest és un llibre per conèixer una gran autora, que no té cap tipus de prejudici a l’hora d’expressar-se i sentir-se conscient dins la seva vocació. D’altra banda, conèixer els barris d’una Xina, on la diplomàcia i el silenci són còmplices d’una societat que no es deixa veure rere el paravent fa encara més interessant l’argument, que com crinera de foc passa veloç per cada una de les paraules del text. En aquest sentit, l’acció no és diversa, però el ritme narratiu manté el lector pendent dels esdeveniments.

En definitiva, aquest Sabotatge amorós plantejat per Nothomb és tot un repte per als amants del lirisme exacerbat i la prosa amb irrupcions inesperades, però massa insubstancial per a aquells lectors que esperen treure’n el regust de les grans novel·les decimonòniques, perquè la modernitat el devorarà sense consolacions. Sigui com sigui, l’autora deixa clar que no és escriptora per pura casualitat, ni tampoc per cap tipus de sabotatge i molt menys amorós. Llarga vida al boicot venusià!


1.NOTHOMB, Amélie: El sabotaje amoroso. Ed Anagrama. Barcelona. 2008.

2.Ídem: Higiene del asesino. Ed. Circe. 2009.

 Joan Cabalgante Guasp