AL LLAC DE LA INFANTESA
Si voleu llegir una novel·la fresca i recent, heu de prendre nota d’aquest títol: Al llac[1]. L’autora és prou coneguda arreu dels Països Catalans i molt més enllà: Maria Barbal. Per una d’aquelles coincidències sé que té certa debilitat per Cala Rajada i també que la vaig tenir devers un quart d’hora davant de mi, quan hi va haver una pana a La Misericòrdia durant la 32ena Setmana del llibre en català de l’any passat, de la que ella n’era la pregonera i de la que se’n va saber sortir amb una gran habilitat i un discurs brillant.
Precisament, en aquest pregó hi citava el llenguatge, les maneres de dir «escurçó» gràcies a la diversitat lingüística dels pobles i de la infància, la seva, al lloc que l’ha vista créixer. En aquest sentit, a l’autora ja li devia rondinar pel cap el llibre que es presenta avui: Al llac. Si llegiu la cita del llibre us n’adonareu, tal volta, d’on sorgeix el títol de la premiada autora de Tremp:
Era com si l’aigua fes flotar i posés a navegar uns pensaments que en terra ferma s’havien quedat estancats.
Virginia Woolf, Al far
Sota el meu parer, hi ha cert paral·lelisme entre ambdós títols i el que allà hi fan, és a dir, donar llum i obrir pensament cap a allò que ens identifica com a persones. En el cas de Barbal, el llac és l’espai simbòlic i real de retrobament amb la nostra infància, com ho pugui ser la platgeta del moll de Cala Rajada per a Antoni Flaquer, «Coix» a La meva Cala Rajada, Jaume Fuster i molts d’altres cala-rajaders (la meva àvia Maria, al cel sia, per exemple), que veien en aquell espai de retorn el seu mirall d’infantesa. El cas de Jaume Fuster és diferent, perquè ha sabut com ningú altre, novel·lar aquests instants tal vegada al mateix nivell que aquest Al llac (tot i tenir una retòrica més envitricollada) en la seva obra Mirant el silenci. Si salvam les distàncies, que no són tantes (crec que entre ambdós autors, tampoc), es pot dir que el text de Barbal demostra quines són les seves grans habilitats com a escriptora: senzillesa i claredat.
Com a lector, només puc dir, que m’he sentit molt bé mentre llegia aquest llibre, perquè cada capítol se’m feia curt i trobava que estaven molt ben trenats. El discurs es divideix en dos blocs: un primer paràgraf inicial a cada capítol, escrit en cursiva que evoca els episodis familiars i d’amistats entorn a un llac durant l’estiu, com un flash-back literari, un punt entròpic i malenconiós, i després hi ha el corpus textual novel·lístic, on les escenes quotidianes i familiars són tractades amb tendresa per la ploma jaspiada de l’autora, tot i que també hi hagin estira-i-arronses. Les petites disputes familiars, les gelosies, però també els amors i les desavinences conformen aquest micro món sentimental que tan bé ha sabut entrellaçar Barbal, amb un tel fi que suavitza les accions i com si estiguessin embolicades amb paper de cel·lofana les presenta al lector. Amb un llenguatge senzill i un discurs sense estridències ens apropa a una història plena de tendresa, perquè tothom té un refugi d’infantesa, un lloc (no un espai) on confluir amb el seu passat i extreure’n la perla dels records. En aquest sentit, crec que crear aquesta atmosfera i fer-la versemblant és tasca gens fútil, conreu de les millors plomes del país. A més l’autora vol que la manera de dir les coses canvii gràcies a la literatura, en plena pugna contra el llenguatge monòton i quotidià:
Clica la imatge per veure una breu entrevista de presentació del llibrePotser es tracta d’això, de canviar, de dir una cosa diferent a algú que veus cada dia. En comptes de «menja’t l’esmorzar», dius «Diga’m Maria», com si ell no li hagués dit sempre mare.
D’altra banda, la dissertació plàcida crea un mosaic de personatges que van des de la Milagros fins el Quim, per posar alguns exemples, on es mostrarà una predilecció per la seva descripció de caràcter, tan sols amb un traç precís i concís de la seva personalitat. Així doncs, “el Quim era nerviós i probablement no menjava prou” o “La Lídia era tan fina, tan alegre, i a la mare d’ell, que a la vida només havia après a patir, la barcelonina li inspirava de tot menys confiança”.
En fi, els retrats ens apropen encara més a la situació que pateixen i es presenten com els desencadenants dels esdeveniments. Un d’ells, la pèrdua de la localització de l’infant a prop del llac, és descrit sense l’exageració melodramàtica ni tampoc l’excés tràgic i desestabilitzador. Aquest és un llibre sanador, per estar en pau amb un mateix i amb els altres, però no s’equivoquin, no és cap manual d’autoajuda, sinó més bé un recordatori que la literatura pot salvar certs instants inexpugnables sempre impropis de tots nosaltres. L’autora també ens reserva qualque detall que ressalta encara més la bellesa del paratge que hi descriu: “Llavors la Nora va ensenyar-li una papallona groga que acabava d’aparèixer damunt d’una vidalba i la van seguir enllà del canyar”. Bellesa i naturalesa, doncs, es donen la mà en aquesta novel·la que després de la seva òpera prima, Pedra de tartera i el cicle dels Pallars deixen Maria Barbal a l’avantguarda de la literatura catalana, sense cap dubte.
Darrerament, s’han defensat molt els postulats de l’entropia i de la modernitat líquida de Bauman, però en aquest cas no crec que sigui oportú pensar allò de mirar cap al passat per avançar després cap al futur, perquè allò que pot passar és que ens hi quedem en el passat. Al llac ofereix al lector l’oportunitat de recrear-se en el record d’aquest locus amoenus amb la intensitat de la seva pròpia vida, reflectida en aquest personatge col·lectiu, inici, al meu parer de tota experiència literària, tal vegada moguda per lectures com Els cinc d’Enid Blyton o Els fills del capità Grant de Jules Verne, per ventura, més properes a l’adolescència, que no pas a la maduresa. Així i tot, l’aventura d’aquestes novel·les juvenils, el viatge iniciàtic que s’hi presenta, poc té a veure amb aquesta obra, tal vegada sí, el personatge col·lectiu ple de bellesa i harmonia, que esdevé un vertader calidoscopi de protagonistes, més a prop d’El Jarama de Ferlosio, on hi ha una colla d’amics madrilenys que neda i dialoga a la vora d’un riu, que no pas de La Colmena de Cela, amb el cafè de donya Rosa estibat de gent, diaris i fum.
Finalment, considerar Maria Barbal a l’altura d’altres autores catalanes com puguin ser Mercè Rodoreda, Víctor Català o Neus Canyelles no em sembla cap disbarat. En aquest sentit, la seva obra ja forma part de la tradició literària catalana, en relació a aquella glosa d’Eugeni d’Ors que sentencia: «Fora de la Tradició, cap veritable originalitat». Al llac així ho demostra, no només per ser l’última baula d’una trajectòria literària envejable, ans també per sojornar aquell instant meravellós i plaent de la nostra infantesa. L’autora ha llançat la pedra dins el llac i quan t’arribi, estimat lector, atreveix a submergir-te dintre de les seves aigües profundes.
Joan Cabalgante Guasp
[1]BARBAL, Maria: Al llac. Columna edicions. Barcelona, 2022.
Agraïments: Maribel Magaz i Paco Galian.
