“La revolució de les petites coses” de Jaume Miró sorprengué notablement els espectadors del Teatre de Capdepera

Dissabte 6 de març de 2021, en el teatre de Capdepera, es va representar aquesta obra de Jaume Miró, un autor indispensable en el panorama teatral illenc i orgull dramatúrgic dins la comarca de Llevant.

Primer de tot, l’escenari de color blau, amb tots els elements del mateix color, cridà l’atenció des d’un primer moment, en una barreja asèptica i postmoderna, que serveix de plataforma per una obra que porta davant dels ulls dels espectadors una relació sobre la vida quotidiana d’una parella. També un rètol lumínic, servirà per donar pas a les estacions de l’any, escrites sobre el decorat, i s’emprarà per marcar el temps rutinari que envoltarà ambdós personatges.

Seguidament, la relació de la parella jove formada per Alba, una professora que no sap perquè realment es dedica a n’aquesta professió i Hug un jove mecànic devorat per l’ansietat, enganxat a un mòbil i a un sofà, marcarà tot el conflicte dramàtic que sostindrà l’obra. L’actuació va ser notable amb un ritme de conversa trepidant (l’obra comença en silenci, mentre l’elenc actoral ja és a escena, però amb els llums del pati de butaques encara encesos) tot i que encara hi ha aquelles escenes on es crida enlloc de declamar, però així i tot, es notava que hi havia una gran professionalitat dels actors.

L’actriu Bàrbara Nicolau, destaca en un paper treballat i li recorda al personatge masculí allò de «no facis que surtin totes les meves ancestres» en una clara reivindicació del paper de la dona; i és que no diré només que l’actriu demostra valentia quan estrena amb una joiosa panxa enorme, on l’embaràs real i el del personatge es confonen (dues espectadores comentaven que «si no està embarassada de veres és que està molt ben recreat»), sinó que la bona ratxa escènica i teatral de l’artista ve a ser ratificada per la quantitat de papers que ha fet en poc temps: servidor l’ha vista lluir-se a «Bernat», obra dedicada al poeta Bernat Vidal i Tomàs, en el teatre de Santa Margalida i també denunciar les injustícies cap a les dones durant la guerra civil, en el teatre La Fornal de Manacor, en actuacions memorables. Aquesta, també en un dia, el de la dona, tan proper, un dia que hauria de ser cada dia. D’altra banda, Albert Arteaga també demostrà tenir un bagatge actoral més que satisfactori, quan crea un personatge que fa inquietar el més passiu dels espectadors. Joana Colom, una espectadora gabellina amb solera, va dir que ambdós havien estat «dos grans artistes».



Després, és destacable la mescla de disciplines que es realitzen, la principal provinent del món audiovisual, i és que com se sap, les sèries de televisió guanyen el terreny al drama, en ocasions. En aquest sentit, es veuen escenes repetides, com si algú hagués retrocedit la «moviola», en una tècnica que bé pot recordar obres com el Show de Truman, en un efecte que bé pot ser generacional. L’espectador així queda distanciat del que passa en escena per un doble filtre: el teatre té el mèrit de la posada «en directe» de l’actuació principal en contacte amb el públic, per dir-ho d’alguna manera, en canvi el món de la imatge audiovisual alenteix l’acció i produeix una sensació de falsedat o si es vol d’artificialitat que l’autor crea intencionadament.

D’altra banda, la història principal és una trama moderna de crisi de parella que viu ofegada pel ritme brutal que la societat imposa. Això es tradueix en una sensació d’ansietat per part d’Hug i que han sabut transmetre molt bé ambdós actors ( alguna espectadora comentava que veure tanta ansietat li produïa també ansietat; una altra, que l’obra representa la situació claustrofòbica que s’ha viscut a causa del confinament i la pandèmia...) en un duel verbal que posa sobre la taula molts de temes que ja colpejaven la humanitat des de tots els temps, com les qüestions existencials o de creixement personal.
 

A més, la caverna de Plató es transforma metafòricament en una projecció de vídeo de les vides dels protagonistes sobre el decorat, on les ombres s’han convertit en la dependència pel món virtual, també en sentit crític per les sèries, les Clarendon, on hi ha aquells dobles perfectes que substituiran la voluntat del protagonista masculí. No de bades, l’amic Jaume Miró va ser un gran estudiant de filosofia a la UIB (recordo com, juntament amb el poeta i també mestre, filòsof i amic Pere Perelló i Nomdedéu, preparaven relats a correcuita en el departament de filosofia de la facultat per presentar en un concurs literari del DM; servidor no sap què hi feia també allà, i ara encara m’ho demano), ell traslladà les seves inquietuds sobre els temes filosòfics fonamentals que transmet a través les accions dels seus personatges, com puguin ser l’angoixa existencial o la crisi emocional. Però l’autor també ha tocat altres temes en altres ocasions, tan delicats com la guerra civil a Dels llargs camins, o d’investigació en l’obra Les cançons perdudes que es va representar en el castell de Capdepera, que consolida aquest autor llevantí com un dels més prolífics que ha donat la comarca, salvant excepcions com la d’Arnau Serra. Ho dic en sentit de causa, perquè l’he seguit des d’aquella estrena de Noctàmbuls al conservatori de Palma i que serví d’impuls per l’autor i per tota la companyia.

També s’ha de considerar que entre aquests temes que toca l’autor hi ha el difícil accés a l'habitatge per part dels joves en unes illes com les nostres, on l’especulació és a flor de pell (tot i les últimes expropiacions) i l’encariment de l’habitatge, que és un jou molt mal de resistir per part dels joves.

Finalment, el Teatre de Capdepera va poder gaudir d’una funció que sorprengué tant el públic gabellí culturalment preparat i inquiet, com les cares conegudes del món del teatre, de Manacor i Artà que s’aproparen a Capdepera per gaudir d’una obra, on la frontera entre l’actor i l’espectador es dilueix i desmunta en un decorat devastat, en un tempo alentit que servirà per observar el desastre i tancar la porta a la destrucció de la primavera, per servir d’un bri d’esperança a la vida que hom realment vol viure i no la que s’imposa. 



Gràcies a tots els que feren possible viure una nit de teatre com aquesta en una nova proposta revolucionària, per petita que sigui, que no ho és tant.

Joan Cabalgante Guasp