Ens agrada –ja ho hem dit en altres ocasions– que l'oferta de les Serenates d'Estiu sigui diversa, com passa enguany en què anam del clàssic al flamenc passant pel jazz. I aquest, el jazz va ser precisament la proposta que els organitzadors ens feren per a obrir i boca i que, per desgràcia, no va atreure més que la meitat de gent, a tot estirar, que permet l'aforament.

Pel que fa al concert, diguem d'entrada que del quintet anunciat només dos dels músics prevists arribaren fins a sa Torre Cega: Pol Omedes, líder de la formació, i el baterista Joan Casares. Els acompanyaren, tot i no sortir als cartells, Toni Mora al piano, Joan Roca al contrabaix i Benji Abichuela a la percussió. Però com que no coneixíem els “titulars” i els substituts ho feren tan bé, aleshores no enyoràrem ningú.

Efectivament, des la trompeta de Pol Omedes en avall, tots van estar a un nivell excel·lent, perfectament ensamblats i amb solos molt ben estructurats. La secció rítmica ens va semblar magnífica, i tant el piano com l'esmentada trompeta van assolir el lideratge que en cada moment exigia el tema. Una altra cosa ens va semblar el repertori, hi trobàrem a faltar algun estàndard que ens recordàs que la música que escoltàvem es trobava en el mainstream, el corrent principal del jazz, com així era. Però no es tracta solament de fer una ullada a la tradició, sinó que les ofertes alternatives, tan actuals com volgueu, en siguin substitutes dignes de ser recordades. I no, el que sonà a sa Torre Cega difícilment passarà a la història del jazz. La interpretació que, repetim-ho, va ser molt bona, va estar per sobre del repertori.

Ara ja esperam amb fervor del concert de dijous dia 11, amb l'Eutherpe Piano Quintet. Promet.