Primavera negra i gabellina:
Jack Bilbo i Henry Miller
(casualitats gabellines)
(segona part)
Jack Bilbo i Henry Miller: dos gabellins universals
Coneixíem, fins ara, dues autobiografies de Jack Bilbo que ja han estat comentades en altres articles i més extensament a la meva comunicació feta a les Jornades d’Estudis Locals del 2010. Ara, però, n’han aparegut dues més, publicades en alemany a Alemanya el 1963 i el 1965, que són:
Käpt'n Bilbo. Rebell aus Leidenschaft. Erdmann, 1963.
Käpt'n Bilbo, Rebell aus Leidenschaft. Ein Leben für das Abenteuer, Wilhelm Goldmann Verlag, München 1965.
És possible que aquestes dues que avui comentam siguin la mateixa i que la darrera, la del 1965 sigui una edició de butxaca de la primera, de la qual hem extret el pròleg, l’hem traduït i els vos presentam com a primícia mundial des del centre de l’univers que és la plaça de l’Orient, mentre bevem uns aperitius inventats i executats pels cassiners orientals.
Jack Bilbo va viure a Anglaterra durant i després de la guerra mundial, més tard passà a París el 1949 i d’aquí, el 1956, a Berlin, on va morir el desembre de 1967. Però, evidentment, a Berlin també va obrir un bar, com havia fet a Cala Rajada i a Sitges durant la nostra època republicana.
Per això, Jack Bilbo, a més d’una artista multidisciplinari, era també un cassiner com va desmostrar al llarg de tota la seva vida. I en un d’aquests cassinus va conèixer a un altre homu extraordinari, que no és altre que Henry Miller, el qual, com ell mateix, pot ser considerat també un gabellí universal, un gabellí d’adopció d’aquells que tant necessitam per a matar l’avorriment existencial que s’ha ensenyorat de les nostres contrades convertides en moneda de canvi de la nostra peresa mental i la nostra por ancestral a la llibertat que ens encamina inexorablement a matar la gallina dels ous d’or, a sacrificar-la a l’altar d’un “no-sé-què-fer”!!!!
Per tant, les casualitats gabellines ens han portat un nou ciutadà de les estrelles i, de la mà de Jack Bilbo, ha entrat a Capdepera per la porta del Rei en Jaume i ha mirat aquesta terra, aquests dies, aquests Temps dels Assassins que ens anuncien “un món nou de trinca, un món aterridor i avorrívol [que ja] és a la porta”.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Pròleg de Henry Miller
Déu ens ha creat a tots com a individus, així ens ho han comunicat. Emperò només n’hi ha un com en Jack Bilbo i aquest és ell mateix. Fins i tot aquells que només han vist la seva foto no l’oblidaran mai. És una espècie de sant per als mariners, tan sols bondat i dolçor..., emperò que Déu ajudi els qui el fan enfadar! No és d’estranyar el fet que ell hagués estat vagabund, rodamón, gàngster, anarquista, mariner, propietari d’un bar i, qui sap què més. Va ésser i serà sempre molt més que això. És una persona de cap a peus; un home que estima la justícia; que creu en el perdó; que odia l’assassí, sobre tot els “Nazis”, vertaders enemics de la humanitat.
Fa dos anys, vaig tenir el gran plaer de conèixer personalment en Jack Bilbo, a Berlin, en el seu “Käpt’n-Bilbo-Hafen-spelunke”,* on les parets, tant interiors com exteriors, estan decorades amb les seves pintures, fotografies, retalls de diaris i tot allò que evoca la imaginació. Era allà, al bar, gros, poderós i barbut. Els seus ulls gris-verdós irradiaven filantropia. Més tard sopàrem plegats a la rebotiga de la seva tenda de curiositats, un lloc prou gran per a allotjar-se, amb un sofà i una taula. Fou un menjar excel·lent, preparat per la seva estimada esposa. En Jack suava moltíssim i em vaig demanar com podia ésser capaç d’evitar la claustrofòbia. Emperò ell ja havia viscut dins petites cabanes, fins i tot a vegades amb reixes al davant. Un s’imagina que necessitaria l’espai d’una gran vil·la o d’un palau, però no és així. Ell s’adapta a tot. Pot passar sense menjar, si és necessari. Pot estar en silenci, fins i tot quan “ells” li arrenquen les ungles i li peguen amb una porra.
Freqüentment, quan al vespre no puc dormir, m’imagín com hagués estat si hagués tengut, com a amics i companys, Jack Männer, Jack London, Blaise Cendrars, Liam O’Flaherty o Maxim Gorki. Malgrat que ell, al llarg de tota la vida, hagi estat un apassionat anarquista, és prou vell per haver conegut homes com el príncep Kropotkin o Johann Most. Aquests impetuosos i temeraris individualistes tenen qualque cosa en el seu interior que fa que siguin estimats per tots els homes i dones del món. Són, endemés escriptors i pintors com Jack Bilbo, per tant nien dins els nostres cors per a sempre més. Els estimam perquè són solitaris, “Uitlanders”,** vagabunds i forasters de la societat. Els seus pecats i crims no són de tipus ordinari. Fan que la concepció general del pecat i del delicte no tingui sentit. Aquests homes tenen una percepció estricta del bé i el mal, i no obstant això prenen les seves pròpies decisions d’una manera diferent a les de la petita burgesia. Francament, estan més prop de Déu.
Intencionadament he escrit molt poc o gairebé res sobre aquest llibre. Per què ho hauria de fer? La seva profunditat i força parlen per elles mateixes. És un informe gegant, sense ambigüitats, sobre la vida d’un home. Les ànimes sensibles, millor que ho deixin anar. Però les que es rebolquen en el pecat, les que han gaudit de la vida i encara estimen, les que no tenen por d’embrutar-se les mans ni de transgredir la llei, tindran el plaer de delectar-se amb aquest llibre.
Què més puc dir? Tan sols això: vint-i-una salutacions per al vell capità! Que el seu esperit continuï present.
Henry Miller
Pacífic Palisades, Califòrnia, USA
[versió catalana de Francesca Pascual]
* cantina al moll
** estranger en africaans.
Post Scriptum
Heu pogut llegir en català aquest pròleg a la darrera de les autobiografies de Jack Bilbo gràcies a la traducció que ha fet Francesca Pascual, a la qual vull agrair profundament la seva tasca de transmutar un Miller “alemany” en un altre Miller “catalano-gabellí”.
És una gran sort haver trobat aquest pròleg i haver pogut fer aquest article que converteix Henry Miller en gabellí per una sèrie de casualitats encadenades que van de la Torre de sa Boira a Berlin. Perquè la connexió és clara, com s’ha pogut comprovar en aquesta sèrie de dos articles en els quals s’ha parlat de Capdepera, de Jack Bilbo i també de Miller. La història té aquestes coses: dóna moltes voltes i, a vegades, arriba a qualque banda, encara que, també a vegades, com deia Joyce, és un malson del qual tractam de despertar. Sigui com sigui, però, que la boira verda ens il·lumini i ens acompanyi i, sobretot, que no escampi mai, si més no de la nostra ment “jove” i gabellina.
He pensat i pensaré en tots voltrus, no ho dubteu! Que el vostru esperit continuï present!
I que en Xiscu de can Patilla no tanqui els diumenges ni les festes de guardar per tal que el poble pugui seguir respirant! I que regali musclus i gambes els missudies dels dissabtes de nadal! I que aquells tassons d’aigu que oferien els cassiners generosus es converteixin en copes de cava per a brindar a la salut de tothom!
Que continuï la festa!
Capdepera, 26 de desembre 2011
Sant Esteve [suprimit per ordre governativa]
