UNA GRANDÍSSIMA PERPLEXITAT
llucià rinyon

Sense embuts, el que vertaderament pregunta Jaume Corbera, en un artícle brillant aparegut al diari Balears (21-03-11), és si els votants del Partido Popular tenen les facultats mentals normals. En té bastants de dubtes. Jo no en tenc cap, de dubte, que en Jaume Corbera no  té un pel de beneit, i si no llegiu l’escrit.

Vos hi heu fixat en el parany? Comença amb un “Si” condicional i continua “… la gent , individualment, amb les seves facultats mentals normals actua pensant en el seu bé, pareix lògic que col·lectivament també hi actuï, és a dir que la societat formada pels individus, també hi actuï…”. No conforme de pensar  en condicional, per si les mosques, hi afegeix un “pareix lògic”. Podria no ser  lògic, però podria parèixer-ho. Hem passat, com qui no vol la cosa (o si volem la cosa, dotant la societat d’atributs humans) d’explicar el comportament “natural” (pel que sembla hi ha un comportament “natural”) de l’individu, a través de brillants metàfores mèdiques i econòmiques, a conèixer el comportament col·lectiu d’una societat que, pel que és veu,  està “malalta” i necessita anar al metge, presumiblement al psiquiatre. No al sociòleg, com enganyosament demana l’articulista, que no té capacitació professional quan es tracta de curar persones.

El col·lectiu no és homogeni (aquesta obvietat no sé per què l’he escrita), no tothom entén el mateix ni dóna el mateix valor als paisatges, la llengua, la cultura, els edificis, als turistes…, i aquest fet, que els individus no són intercanviables, ho complica tot molt. Sense anar més lluny, a Jaume Corbera, funcionari, el fet que aquest estiu ens puguin visitar un milió més de turistes no li fa el pes; en canvi, per alguns dels que estan a les llistes d’atur, aquests visitants de més seran rebuts com aigua de maig.

L’articulista ens vol enganyar fent-nos creure que sap què és el bé i quines són les facultats mentals normals, quan tradicionalment aquesta exclusiva l’han tenguda els capellans i els soviètics. Un masoquista que burja en el seu mal, actua irracionalment? La persona que fa malbé una part del seu patrimoni o que gira la llengua per millorar les seves condicions de vida és un tronat? I si tots volem un cotxe millor o anar a la UIB?

De primer raig, se m’acut  que no són el mateix les relacions interpersonals, sempre escalfades per la passió, que les relacions entre les persones i les institucions mediatitzades per relacions de poder (per tant jeràrquiques), per intermediaris (polítics, periodistes, experts, articulistes...) i per ideologies que posen distància i renou mediàtic entre els particulars i les institucions i els que les regenten. Hi ha persones convençudes que tot el que es diu de dolent sobre el Partido Popular és un muntatge, i aquestes persones no donen motius, per tal com es manegen en  altres àmbits de la vida,  per sospitar del coeficient intel·lectual dels partidaris de la teoria conspirativa de la història. I d’altres pensen que el Partido Popular s’ha regenerat, i encara n’hi ha que, sincerament, expressen el seu temo que si guanyen “els altres” acabaran per arruïnar el país i que, posats a votar,  la seva és l’elecció racional.  D’aquí no es dedueix la impossibilitat que entre els electors no hi hagi bàmbols; però serà per motius aliens als que ens ocupen i a més es distribueixen aleatòriament entre els votants de tots els partits i no sols del Partido Popular.

A més, no hem de perdre de vista que vicis públics poden devenir virtuts privades i que  pot haver-hi ciutadans que en  treguin profit dels governs corruptes. Sense anar més lluny, fiscals, advocats i jutges.

Donam per fet que el vot està relacionat amb els interessos de cadascú, però coneixem realment quines són les nostres preferències tant com se suposa? Com afectarà el pacte per l'Euro les nostres vides? De tot l’enrenou al voltant de les pensions, sabem quina és la manera correcta de finançar-les? És convenient anar a fer la guerra a Líbia? Està justificada la inversió en el Palau de Congressos d’es Molinar? Com afecten les respostes a aquestes preguntes, i a tantes d’altres, als interessos de cadascú? Possiblement, algunes d’aquestes preguntes ni tan sols tenen resposta, per tant sospitam que hi ha motivacions tant o més fortes que els interessos a l’hora de votar.

Per algun motiu, en moltes persones el vot està incrustat en el més profund de la seva personalitat. Donar el vot a un o altre candidat no és una qüestió pràctica, sinó que afecta  la seva essència com a  persones. En conec que han abandonat les creences del seus majors, han canviat d’ofici, han tingut fills, s’han divorciat i tornat a casar, han canviat de lloc de residència, s’han barallat amb amics i tornat a refer l’amistat, han patit malalties, fumaven i ja no ho fan, bevien whisky i ara s’han tirat al vi, i al llarg de trenta anys no han fallat mai, puntuals com un clau han donat el vot al mateix partit de sempre. Aquesta estabilitat emocional de l’elector té l’efecte col·lateral de donar estabilitat als règims democràtics. Una vegada més, un comportament individual que els moralistes tractarien d’acrític i mansuet dóna una alta rendibilitat social. Els vicis privats poden transmutar-se en virtuts públiques.

La lògica que empren els individus moltes vegades no coincideix amb la de les societats. Per exemple, si fa uns anys, abans de la crisi econòmica, un banquer haguera decidit gestionar de manera ortodoxa, hauria acabat oferint els diners més cars que la competència i la clientela –convençuda que era un mal administrador- li hauria fugit i haguera acabat ensorrant-se i creant un problema social (un cas de profecia autocomplida), i tot per voler fer les coses bé! Les virtuts privades poden acabar en vicis públics.

En fi, els partidaris de la Llei i l’Ordre podem romandre tranquils. Els progressistes, que van 235 anys endarrerits (els ingenus pensaran: vet aquí un oxímoron),  no han llegit els professors de filosofia moral escocesos, que ensenyen que no és menyspreant l’elector del Partido Popular com arribaran a assolir els seus ideals, sinó comprenent els interessos d’aquest elector i oferint-li millors maneres d’assolir-los. Aquesta és la manera com ompliran el Parlament amb els seus homes. No fent befa de les seves febleses , respectant el seu amor propi, i no parlant-lis del vostre programa, sinó dels avantatges que se’n derivaran per a ells.

Abans d’acabar, una petita maldat. Es pregunta, Jaume Corbera (a hores d’ara m’atravesc a tutejar-lo): “Si a cap de nosaltres, individualment, qualsevol grup organitzat ens hagués robat i estafat, o simplement empobrit, encara que fos estat sense voler, ¿li tornaríem donar la confiança perquè ens gestionàs els nostres bèns?” La resposta és un rotund SÍ: Ningú treu els diners dels bancs i més de 5.000 persones subscrigueren pagarés d’en Ruiz Mateos.

.