DOCUMENTACIÓ GABELLINA DESTAROTADA (16)
El Obrero Balear i Capdepera
Comentari a Maria Vaquer
El setmanari El Obrero Balear és una de les publicacions periòdiques esquerranes de més llarga durada, ja que va sortir gairebé sense interrupció des de desembre de 1900 a juliol de 1936, passant per èpoques de negre dictadura i d’altres de “democràcies” segons el criteri, sempre restrictiu, del nacionalisme espanyol.
Avui, continuant amb la sèrie que encetàrem no fa molt juntament amb llucià rinyon, Margalida Serra i, aviat, Josep Terrassa –l’amu en Pep de na Maians–, volia parlar de Maria Vaquer Raia i els seus articles a El Obrero Balear; més concretament, volia parlar d’un dels seus articles. Bé, potser més que parlar-ne, del que es tractaria és que el llegíssiu vosaltres mateixus i vos féssiu la vostra pròpia opinió.
Abans, però, permeteu-me explicar destarotadament la relació entre Capdepera i la publicació socialista per excel·lència de les nostres illes mediterrànies i avinagrades.
Capdepera i El Obrero Balear tengueren una llarga relació, ja que molts gabellins hi varen escriure articles que s’han d’inscriure dins la lluita d’una part del poble per trobar el seu paper dins la vida política i cultural.
El Obrero Balear, 25 gener 1908, p. 4.
El Obrero Balear, 25 gener 1908, p. 4.
Aquesta de més amunt és la primera notícia relacionada amb Capdepera que hi he trobat fins ara. El 1908 hi ha uns gabellins que es dirigeixen als socialistes manacorins per tal de demanar informació per a constituir una agrupació socialista gabellina. No sabem per què, però aquesta agrupació es torbarà encara una temporada llarga a constituir-se i, de fet, com ja vaig contar a l’article anterior d’aquesta sèrie destarotada, varen ser primer les dones les que constituïren la seva agrupació. La qual cosa ja ens dóna un detall: fins i tot entre l’esquerra més “avançada”, els homus i les dones estaven separats, més o manco com a les esglésies: uns a la dreta i altres a l’esquerra del pare.
Bé, en tot cas, a partir d’aquesta data del 1908 la relació de Capdepera amb el setmanari serà gairebé ininterrompuda i tendrà molts col·laboradors, alguns d’ells molt constants i d’altres de més esporàdics. A més de Maria Vaquer, hi podem afegir aquesta llarga llista:
Miquel Ferrer
Antoni Domínguez Moll
Bartomeu Gili Sirer
Miquel Serra
J.C. Sirer
Josep Canals
Magdalena Coll
Serafí Nebot Pascual
Mateu Sirer
Josep Melis
Josep Terrassa
Finalment, també cal incloure a Antoni Maria Alsina, que en va arribar a ser director en diverses tongades.
Cal dir que Miquel Serra, Antoni Domínguez Moll i Bartomeu Gili Sirer moriren afusellats pels feixistes, i, com a mínim, Magdalena Coll, Maria Vaquer i Serafí Nebot passaren per les seves presons amb sort diversa. Aquesta estadística, evidentment, fa feredat!!!!! Va ser una part del preu d’una suposada llibertat que va acabar sufocada per un exèrcit colonial (Paul Preston, dixit) i plena de sang.
Però tornem a la realitat! No existeix, que jo sàpiga, una monografia que ens doni una panoràmica sencera del que va ser i representar El Obrero Balear, però sí que hi ha un estudi dels seus inicis, que ens posa en antecedents del que vendrà després. Joan T. Martínez Grimalt va publicar el 2009 una petita monografia sobre aquests inicis del setmanari que l’inscriu dins l’àmbit de les publicacions obreres que sortiren com bolets a finals del segle XIX i començaments del XX.
Per altra banda, la temàtica dels col·laboradors gabellins és molt semblant a la general del setmanari: informació sobre l’organització local (actes públics, assemblees, directius, etc) i escrits teòrics i de propaganda: contra el capitalisme en general, contra el caciquisme i també contra la religió i les seves organitzacions. Bé, potser més que contra la religió és contra l’església catòlica que es manifesten els esquerrans gabellins, perquè alguns d’ells són metodistes i d’altres espiritistes. Només uns pocs (Antoni Domínguez i Bartomeu Gili) es declaren obertament ateus.
Comentari a Maria Vaquer
I en aquest punt és on podem inscriure l’article de Maria Vaquer Raia que avui volíem comentar, titulat “Instrucciones para el presente y el futuro” i publicat el 21 d’agost de 1931.
L’article té una sèrie de característiques que, evidentment, no són originals perquè formen part del moment històric –començaments de l’època republicana– en què es va escriure.
Per una banda, una defensa de la dona, com ja feia Magdalena Coll vint anys enrera, i un intent de fer-li entendre que la cultura és i serà alliberament. Convé recordar que en aquella data la dona encara no tenia dret de vot i, per tant, era una ciutadana de segona categoria.
I també, com deia abans, l’anticlericalisme és marca de la casa tant del setmanari com de l’esquerra en general. L’església catòlica, “los ministros de Dios y sus secuaces”, sempre s’han posat al costat dels poderosus i, com no podia ser d’una altra manera, també ho feren en el començament de l’etapa republicana. L’odi que li professava la classe obrera organitzada no era gens gratuït, i prova d’això és que l’església no va dubtar ni un moment en beneir la guerra contra la democràcia per tal de defensar els seus privilegis, alguns dels quals encara duren avui en dia. Pensem que l’església catòlica mai no s’ha conformat amb un paper merament espiritual i sempre s’ha ficat en tot allò terrenal i, sense cap mena de dubte, feia i fa política de partit i inverteix una part de les seves subvencions estatals per a atacar les pròpies polítiques de l’estat que no li agraden. Si això encara ho fa avui en dia, imaginem el que devia ser en temps republicans, quan el seu poder sobre els pobres desvalguts era immens i les trones feien exactament el mateix paper que ara fa la televisió o l’esport: d’adormidera i/o d’amenaça als dissidents. Això, evidentment, no justifica l’assassinat en massa de capellans, frares i monges que es produí a partir del juliol del 36, al qual ens referirem un altre dia quan parlem del frare mercedari gabellí Jesús Eduard Massanet Flaquer, assassinat per “escamots d’incontrolats” a Lleida tot just començar la guerra.
No és estrany, per tant, que Maria Vaquer Raia es faci eco de tot aquest ambient en els seus escrits, que posi sobre la taula les amenaces i els xantatges que reben per part dels catòlics i que invoqui a una figura com Giordano Bruno, mort a la foguera per defensar la rodonesa de la terra o potser per defensar una altra visió de la religió, tant se val. L’important per mi és que, en aquest article, Maria Vaquer destaca la importància de la ciència i de l’estudi, la qual cosa l’acosta a l’espiritisme, una religió que es reclama científica, talment com ho féu també Francesc Pujols i la seva religió científica catalana.
A alguns potser els pot despistar que també parli de Crist i el consideri el primer socialista, però això no és cap casualitat. Els espiritistes no renegaven de Jesús ni tampoc d’alguns dels llibres que després es varen dir cristians. Però els espiritistes confiaven en la ciència, amb els seus avenços, amb les seves respostes. Confiaven amb la ciència per a descobrir noves vies de coneixement i esperaven més d’ella que d’allò desconegut que alguns anomenen déu. I això, evidentment, els diferenciava dels catòlics que sempre han temut la ciència i l’han combatuda amb fogueres, prohibicions i tot tipus de persecucions i malifetes.
Una altra cosa és això de considerar Crist com el primer socialista, que forma part d’una altra corrent de l’esquerra, de la qual l’expressió més propera en el temps és la Teologia de l’Alliberament, que a finals del segle passat va agafar una gran força sobretot a Amèrica del Sud.
No és el moment ara de fer-ne un estudi exhaustiu, però permeteu-me un petit comentari: la potència del cristianisme catòlic ha estat tan grossa que fins i tot ha arribat a contaminar les parts del món que semblaven destinades a superar les fronteres que imposava la religió.
Ja per acabar, vull dir, com sempre, que tot té uns antecedents: el feminisme gabellí, l’espiritisme, el metodisme, la llata, el cooperativisme obrer, el moll metodista-espiritista de Cala Rajada, la connexió internacional i catalano-gabellina que encara dura dins els nostrus cors i que va des del castell fins a la muntanya màgica de Montserrat, etc., etc., etc.; tots aquests antecedents que després tengueren tanta d’influència i d’importància durant la república i en la vida de Maria Vaquer i les seves camarades, els trobareu molt ben resumits i documentats en aquest llibre que vos anim a llegir:
Isabel Peñarrubia (2006). Entre la ploma i la tribuna. Els orígens del primer feminisme a Mallorca, 1869-1890. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 175-194.
I ara, finalment, llegiu també l’article de Maria Vaquer:
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
