LA BIBLIOTECA DEL GOLEA

Adults normals i països normals

MÉS TEATRE DE JAUME MIRÓ

Jaume Miró és, sens dubte, un homu de teatre ja que és director, actor i autor, la qual cosa el converteix en el rei [republicà] del teatre de la comarca del Llevant mallorquí. Perquè ell és de Son Servera, o de Cala Millor, encara que ha tengut i té molta relació amb la nostra petita pàtria gabellina i goleana: Capdepera i els seus llogarets, ara venguts a més, a molt més...

No fa molt ja va presentar a la biblioteca de Capdepera Llata: història d’un retorn (Llibres del Magatzem, 2009), que va representar Es Mussol al Teatre Principal on, partint del mite homèric del viatge a Ítaca, ens posa davant la crua realitat d’ara mateix. La literatura i, per tant, el teatre, sempre acaben xerrant d’ara mateix, perquè de la mescla del passat, del present i del futur, és del que vivim els humans, encara que tots sabem que el futur no existeix, però ens dóna benzina per fer marxar els motors del present, i el passat ens dóna una certa perspectiva i, a vegades, un poc de coratge.

Ara Jaume Miró ens presenta una altra obra teatral i ho fa de la mà de Lleonard Muntaner Editor. Es tracta d’Adults normals, guanyadora del Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom 2010, on presenta d’una manera especial aquest univers de manca de perspectives alliberadores que vivim, com no!, ara mateix.

Sent l’univers de Jaume Miró molt proper, entenc de què xerra, em sent identificat amb els seus personatges i, a vegades, quan veig el seu viatge cap a cap banda crec entendre que també és el meu viatge: aquesta ruta contradictòriament maleïda i estimada que ens mena cap a l’horitzó, on sempre hi ha la mar.

Llegiu-ne un fragment:

Pu: L’altra dia vaig recordar el dia que vam venir aquí... La Mare o com s’anomeni va dir que faria de Mare. I jo vaig dir de Mare de qui? Me’n recordo que jo duia aquell llibre per llegir en els moments morts i he estat pensant en algunes de les coses que hi deia… com que tots els éssers humans, pel simple fet d’haver nascut humans, tenim accés a uns drets als quals ni podem renunciar ni ens poden extirpar. Un d’ells deia que naixem lliures i que tenim dret a aquesta llibertat i que ningú no pot estar sotmès a servitud. També hi deia que ningú seria sotmès a tractes degradants… això ho recordo bé... I que tenim dret a circular lliurement i triar una casa i que tenim dret a dir el que pensem o a exigir sense que per això ens hagin de castigar… i saps què més hi deia? Que tenim dret a demanar la llibertat i a tenir independència econòmica i política… (Pausa) Però és fals. Algú ens ha mentit, oi? Perquè imagina que tu i jo som un matrimoni. I que jo m’he cansat de tu i que em vull separar, però tu no em deixes. O imagina que som un país. Això, som un país, simbòlic, ho som, i que he decidit, que la majoria de ciutadans del país han decidit la independència. I que aleshores el país veí, al qual estava unit, no em deixa marxar, no em deixa independitzar ni seguir el meu propi camí, fa inexistent qualsevol llei que permeti una elecció de llibertat. Empra la força, primer la psicològica i després la física, per retenir-lo, per retenir-nos. Saps que un matí vaig trobar el llibre dins el forn? Totalment calcinat. Era negre, i quan el vaig tocar es va convertir en pols… Ens diuen que formem part d’ells, així subliminalment, i s’acaba la història o aquella comèdia del «sense tu no sóc jo». I no se’n parla més perquè ells ho diuen. (Pausa, indignat) És que jo així no puc ser jo!

“Els homes no poden ser si no són lliures” crec que deia Salvador Espriu, i això mateix és el que diu aquest personatge de Jaume Miró. Som un país, però no som un país normal perquè no podem decidir. Estam fermats en un matrimoni desigual, a l’antiga, on un dels membres del matrimoni utilitza la força per tal que aquesta unió forçosa que ens fa infeliços no es pugui rompre mai, amb la qual cosa no podrem recuperar mai ni l’alegria, ni la llibertat.

Aquesta obra de teatre evidentment té altres lectures, més universals si voleu, però també arriba al moll de l’os de la nostra situació actual, com a individus i com a col·lectiu. Som presoners, i l’únic gest de dignitat dels presoners és intentar escapar-se, sobretot si no has comès cap delicte, sobretot si l’únic delicte del qual se t’acusa és de ser tu mateix i de voler actuar en conseqüència.

Aquesta és, potser, una de les lliçons que ens vol transmetre Jaume Miró. No es pot viure sempre en la fosca. A fora de les parets fosques entre les quals vivim condemnats, hi ha la vida, hi ha la llum, hi ha l’horitzó i, per tant, hi ha la mar que ens espera amb les seves ones, a vegades suaus i a vegades no tant, però que finalment sempre ens abraça i sentim clarament que, la seva abraçada, és l’abraçada de la llibertat.

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea